Sabotejant el temps

Algú havia canviat el temps. 

El rellotge atòmic, encarregat de donar l’hora oficial a tot el mon, havia estat sabotejat. 

O s’havia espatllat. 

Ningú, tret dels nens, semblava donar-se’n compta. S’avançava uns quants minuts cada dia respecte a l’anterior. Transcorreguts uns quants mesos els horaris s’havien invertit. 

I llavors es va aturar. 

Sobtadament.

Tothom disposava: a casa seva, als ordinadors, als cotxes, etc. de dispositius que automàticament s’acoblaven al rellotge atòmic i que per tant reproduïen el mateix error. A totes les cases, a tot el mon.

Es pares portaven els seus fills a la escola quan ja s’havia fet fosc.  Encara que els nens protestaven, com que això ja es el que normalment fan els nens, no l’hi donaven importància. 

Com que les persianes pujaven i baix programades automàticament, els pares no eren conscients de que dormien de nit a plena llum del dia.

La veritat es que a les grans ciutats feia temps que no hi havia gaire diferencia entre la claror del dia i la nit.  Els rajos de sol no eren prou potents per travessar la capa de contaminació, i fins i tot durant les hores diürnes, la llum era pàl·lida, grisosa i com emboirinada. Tan bon punt dequeia per sota d’un llindar, s’encenien automàticament els fanals dels carrers, els rètols de les botigues i els aparadors.

Els caps de setmana els adults estaven massa cansats i aprofitaven les hores per dormir, mirar el televisor i veure pel·lícules o navegar per internet. Cap d’aquestes activitats depenia de si feia sol o no, i per tant, ni tan sols en el temps d’oci s’adonaven de l’error en que estaven vivint.

Com ja he dit abans, nomes els nens, que vagaven els dissabtes i els diumenges pels carreres, les places o els jardins de casa seva a les fosques, quan els pares els enviaven a fora a jugar, mentre ells dormien o descansaven, eren conscients de que tot estava capgirat. 

Però als nens no els escoltaven.

I va romandre així per sempre més.