Era una carretera recta i estreta envoltada de dos fileres d’arbres molt vells que amb solemnitat donaven la benvinguda al poble.
Es va deixar d’utilitzar, i per tant de mantenir, quan es va construir la variant que feia exactament el mateix recorregut amb una separació entre ambdues que no deu arribar ni als cinc metres.
El traçat va ser conflictiu, ja que per una banda, tot poble modern ha de lluir una variant, i per un altra, en aquell tram no era gens necessari, ja que es podia anar perfectament per la carretera antiga.
Això sí, a velocitat reduïda.
Els que estaven a favor i els que abominaven de la variant.
Els que vivien a la mateixa banda que l’església, i els de l’altra banda.
Els que la volien argumentaven que, si no es feia aquell tram, s’hauria de talar tots els arbres per eixamplar la carretera i poder anar més ràpid.
I els que no, defensaven que en un tram de dos-cents metres, per molt que en comptes de a 50 es pogués anar a 80 km/h, es guanyaven tan sols 9 miserables segons.
Llavors els primers recordaven que si un feia aquell trajecte dos cops al dia, els set dies de la setmana, els 9 segons passaven a ser 105 hores l’any de pèrdua de temps. Equivalents a quatre dies i mig atrapats en la carretera antiga!.
I els altres que ni variant nova, ni tallar arbres vells.
Els progressistes (autoanomenats així perque volien portar el progrés al poble) varen argumentar que ells eren els assertius, perque donaven opcions i alternatives, totes elles de futur: o construir una nova variant o be tallar els arbres de l’antiga. Argumentaven que en canvi els segons – anomenats ecologistes - eren immobilistes i rígids, només sabien dir que no.
Finalment els “progressistes” en un atac d’agosarada "generositat" van deixar triar al segons entre les dues opcions que ells proposaven.
I aquests, poc experts, marejats, confosos i atrapats en la teranyina, es decantaren per salvar els arbres.
No cal dir que els progressistes els felicitaren calorosament per haver aconseguit el seu propòsit, i de passada es felicitaren a ells mateixos per portar progrés i modernitat al poble. No es sap si també van creuar felicitacions amb els seus amics enginyers i constructors, propietaris de terrenys que es revaloritzarien i un llarg etcètera.
Total, que es va construir la nova variant.
Una carretera paral•lela a l’antiga però de circulació ràpida.
Com que les dues havien d’interconnectar-se, es va haver de fer una rotonda.
De tots es sabut que tot poble modern necessita com a mínim dues rotondes, una a cada extrem.
Llavors ja no hi va haver opcions, calia tallar uns quants arbres per construir la rotonda, i es va fer d’un dia per l’altre, sense ni demanar parer, no fos cas que tornessin a despertar el recels.
Van plantar uns murs antisorolls per no molestar les cases que hi havia a una banda de la carretera i poc desprès, a les noves cases que es varen construir en re-qualificar-se els terrenys de l’altra banda.
Per descomptat, a la variant es podia circular molt més ràpid.
Des de llavors els vells arbres han assistit amb indiferència al pas apressat de cotxes i camions.
Amb un posat solemne observen els accidents que es produeixen en voler avançar temeràriament, sense respectar la línia continua, abans d’arribar a la rotonda, ja que més enllà comencen les corbes de baixada i ja no es possible fer-ho.
Alguns s’han estalviat molt més de 9 segons, de 105 hores l’any.
Han circulat força més ràpid dels 80 km/h permesos.
Alguns fins i tot s’hi han estalviat la resta d’hores de vida que els quedaven.
majestuosament,
de forma tranquil•la,
sense preses,
sota l’esguard dels sentinelles muts que ho observen tot sense entendre.
I es que no hi ha res a entendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada