http://www.youtube.com/watch?v=mZ4435-K4i0
De sobte l’ombra maligna es va girar envers ella. Era enorme. Ocupava tota l’entrada de la cova on s’havia amagat. Aquest cop estava atrapada. I sola.
De sobte l’ombra maligna es va girar envers ella. Era enorme. Ocupava tota l’entrada de la cova on s’havia amagat. Aquest cop estava atrapada. I sola.
Del forat terrible i fosc que devia ser la boca, va sorgir una lletania discordant de sons estranys que no va ser capaç d’entendre, però que li van transmetre un terror antic i profund. Potser el monstre també tenia por d’ella.
Llavors sense pensar-s’ho va arrencar a córrer cap a la sortida, travessant l’ombra, i continuà corrent endinsant-se entre els arbres fins caure a terra, força més tard, un cop esgotades les seves forces.
Encara cridava. Un sol crit llarg i profund que l’havia acompanyat durant tota la fugida i que potser hauria servit per guiar a l’ombra en la seva direcció.
Estremint-se d’horror va recordar la sensació desagradable en haver-la envestit. El pitjor era que per un breu instant ella havia format part del monstre, i una buidor i desolació com no havia sentit mai, l’havien envaït. Atemorida va cercar externament i també dins seu, per desprendre’s de qualsevol vestigi tangible o intangible de la terrible experiència.
No va ser fàcil.
No va ser fàcil.
***
Es tractava d’un ritual molt fàcil: recollia la taula, endreçava la cuina, es preparava la roba del dia següent i sortia al jardí. Estiu o hivern, li agradava aquest instant perquè era quan començava veritablement la nit. El temps s’aturava i era només seu.
S’atansava el moment de retrobar-lo.
Enlairava els ulls cercant la lluna i els estels. Enlairava els ulls tant en nits serenes com en les de boira o pluja. Gotes entreteixint els cabells, d’altres plorant-li pel rostre. Endevinar les siluetes dels arbres difuminades i enterbolides. Contemplar l’infinit perlat de llums llunyanes. Ser insignificant i alhora immensament poderosa pel fet de gaudir-ne i ser part, encara que minúscula, de tanta bellesa.
A vegades li semblava sentir un fil d’energia invisible que la connectava amb tots els que, com ella, elegien aquell instant íntim i amb constància, com ella, s’ensonyaven contemplant el cel.
Malauradament no n’havia trobat mai cap de dia. Tan sols de nit i en somnis.
Escoltava al seu voltant i percebia la remor del vent que arremolinava les fulles caigudes i les feia dansar empaitant-se en un frenesí de giravoltes. I darrere d’aquest crepitar, res, el silenci reposat de la nit.
El monstre ja no hi era.
L’olor desagradable que impregnava el bosc i que permetia endevinar la seva presencia, molt abans de veure’l, també havia desaparegut. Havia marxat de forma tan precipitada i inexplicable com quan havia arribat.
No pertanyia al seu somni, per tant, qui l’havia somiat? També l’estranyava que per primer cop en setanta anys, ell tampoc no hi fos. No poder compartir els moments viscuts en les darreres hores li resultava molt difícil.
***
No era tan difícil, només es tractava de canviar el punt de vista, l’angle, la perspectiva.
No era tan difícil, només es tractava de canviar el punt de vista, l’angle, la perspectiva.
Es cert que la majoria viuen, es relacionen, reflexionen i prenen decisions al llarg del dia. De nit descansen i es recuperen pel dia següent, dormint i somiant sense tenir-ne cap control, i molts cops cap record.
Però que ho faci la majoria, vol dir que es l’única opció possible? L’única correcta?. Evidentment no.
Però que ho faci la majoria, vol dir que es l’única opció possible? L’única correcta?. Evidentment no.
Doncs ella vivia, es relacionava, reflexionava i prenia decisions de nit i en somnis. De dia treballava en una feina avorrida i poc estimulant. Tenia amics - pocs – i dos fills. N’havia fruit molt i encara parlaven amb freqüència, darrerament es veien menys sovint.
No havia estat decisió seva, es que senzillament havia anat així. Igual que n’hi ha que s’enamoren d’un xines o d’un suec, i han de canviar de país i adaptar-se a altres costums, a ella l’amor l’havia portat a girar l’horari.
I ja faltava molt poc per tornar-lo a veure.
***
Va repassar els llibres llegits darrerament. Es cert que n’havia comprat de misteri i de terror, però en qualsevol cas l’ombra que l’havia perseguit no s’assemblava a cap de les criatures monstruoses de les seves lectures.
No, definitivament no havia estat imaginació seva. Tampoc era totalment cert que l’ombra l’hagués empaitat. Potser només s’havien trobat per casualitat al llindar de la cova. En qualsevol cas preferia no saber-ho mai, es a dir, esperava no tornar-la a veure més pel bosc, ni haver d’esbrinar si la cercava a ella o havia estat fruit de l’atzar.
Lenta i silenciosament va tornar al clar del bosc on sempre es trobava amb ell i s’hi va estar esperant una bona estona.
***
En el llit llegia una bona estona, sense preses.
Li agradava entrar dins d’altres històries, aprendre noves formes per explicar vells sentiments i idees. Sovint trobava llibres d’arguments sorprenents, i llibres bellíssims no per l’argument sinó per la delicadesa del llenguatge i la profunditat dels pensaments. Envejava un gran nombre d’escriptors.
En el llit llegia una bona estona, sense preses.
Li agradava entrar dins d’altres històries, aprendre noves formes per explicar vells sentiments i idees. Sovint trobava llibres d’arguments sorprenents, i llibres bellíssims no per l’argument sinó per la delicadesa del llenguatge i la profunditat dels pensaments. Envejava un gran nombre d’escriptors.
I quan finalment la son arribava, apagava el llum i l’anava a cercar.
No tenia la capacitat de controlar els somnis, però sí de repetir-los. I el que era millor encara, podia continuar un somni.
Des de ben petita.
Exactament des de que als set anys la seva tieta li va explicar el secret per triar els somnis.
Sempre havia cregut que la seva tieta era una fada amagada entre els humans i tenia una vareta màgica guardada en una caixa molt bonica que no li va deixar obrir mai.
No importa, ara ja fa temps que sap que no era cap fada. Però el secret per triar els somnis li funciona, encara que la seva tieta li va dir que se l’havia inventat i que era tan fals com la vareta i les fades.
No importa, ara ja fa temps que sap que no era cap fada. Però el secret per triar els somnis li funciona, encara que la seva tieta li va dir que se l’havia inventat i que era tan fals com la vareta i les fades.
Sembla ser que l’únic cert era la caixa, allargada i plena de dibuixos xinesos amb tinta negra sobre un fons entre iridiscent i daurat.
Com no n’ha vist un altra, tot i fer-ne col•lecció durant molts anys.
Recepta per triar els somnis: amb el llum apagat, s’han de tancar els ulls prement fort les parpelles i no tornar-los a obrir fins despertar-se. Al cap d’una mica, es comencen a veure diminutes boletes de colors diferents que belluguen enmig de la negror. Cada color representa un tipus diferent de somni per a cadascú.
Recepta per triar els somnis: amb el llum apagat, s’han de tancar els ulls prement fort les parpelles i no tornar-los a obrir fins despertar-se. Al cap d’una mica, es comencen a veure diminutes boletes de colors diferents que belluguen enmig de la negror. Cada color representa un tipus diferent de somni per a cadascú.
Quin? Això no es pot saber fins haver-ho provat.
S’ha de triar una de les boletes i seguir-la mentalment, atansant-s’hi fins entrar-hi.
S’ha de triar una de les boletes i seguir-la mentalment, atansant-s’hi fins entrar-hi.
Hi ha una porta petita que mai està tancada i a dins tan sols un banc circular que s’estén al llarg de tota la paret.
Un cop dintre s’ha de seure en el banc, relaxar-se i mirar tranquil•lament per la finestra, continuant el viatge amb la boleta, formant part d’ella fins que mica en mica la boleta agafa confiança i comença el somni que aquesta porta.
Un cop dintre s’ha de seure en el banc, relaxar-se i mirar tranquil•lament per la finestra, continuant el viatge amb la boleta, formant part d’ella fins que mica en mica la boleta agafa confiança i comença el somni que aquesta porta.
La variant que ella havia afegit consistia en marcar-la de manera que cada nit podia entrar en el mateix somni i triar si tornar-lo a començar, o be continuar-lo, o introduir-hi variants.
****
http://www.youtube.com/watch?v=gtEztYjk88s
****
http://www.youtube.com/watch?v=gtEztYjk88s
No va trobar res.
En algun moment va començar a sospitar. Si durant tants anys no havia fallat mai, perquè ho feia justament el dia en que havia aparegut el monstre?. Es negava a acceptar la possibilitat, d’altra banda força probable, de que existís una relació entre tots dos. Potser per això no li havia fet mal.
Potser per això caminava pel bosc, la cercava a ella per explicar-li el que havia passat, amb la veu distorsionada que no havia sabut entendre.
Potser per això caminava pel bosc, la cercava a ella per explicar-li el que havia passat, amb la veu distorsionada que no havia sabut entendre.
Llavors va sentir una espurna de llàstima envers l’ombra, i va saber que potser li caldria tornar-la a veure per confirmar o rebutjar les seves sospites, si ell no apareixia.
***
Sempre ha sospitat que la seva primera trobada no va ser casual.
Ell anava pel bosc en una nit clara.
Ella estava asseguda en una pedra en el llindar ombrívol d’un petit prat il•luminat per la llum de la lluna. Havia arribat a sentir tant fred el primer cop, quan tan sols tenia set anys. En canvi tan aviat el va percebre se li va incendiar l’anima.
Descriure’l, impossible. Seria caure en banalitats, a més havia anat creixent amb ella, nit rere nit, any rere any.
Cada cop el sabia més proper.
Cada cop el sabia més proper.
I el semblant, l’expressió dolça del seu rostre emmarcat pels cabells llargs, i el seu profund mirar, eren clarament un reflex d’aquesta proximitat.
Era bellíssim, per a ella.
Travessava el clar, caminant lentament, com si li dolgués trepitjar l’herba. Amb el cap lleugerament inclinat i la mirada obsessivament fixa en algun punt llunyà.
S’aturava a l’altre extrem i llavors voltava el cap envers ella, amb ulls interrogants. Estenia el braç amb la mà oberta, talment com si la convides a ballar. En veure aquest gest, la primera nit i totes les nits que seguiren, saltava de la pedra, s’hi atansava i li agafava la mà. I així plegats abandonaven el prat i jugaven, passejaven, parlaven i s’estimaven fins que sonava el despertador.
S’aturava a l’altre extrem i llavors voltava el cap envers ella, amb ulls interrogants. Estenia el braç amb la mà oberta, talment com si la convides a ballar. En veure aquest gest, la primera nit i totes les nits que seguiren, saltava de la pedra, s’hi atansava i li agafava la mà. I així plegats abandonaven el prat i jugaven, passejaven, parlaven i s’estimaven fins que sonava el despertador.
S’explicaven la por que tenien de no trobar-se un dia. Ella, de no saber tornar mai mes al seu bosc. Ell, de no trobar-la asseguda a la pedra en creuar-lo cada nit. S’explicaven el somni mes anhelat, compartit per tots dos. Veure’s un dia de debò, fora del somni, i reconèixer-se.
No va passar mai.
Però si bé durant el dia era capaç de recordar tots els detalls de la nit anterior, qualsevol conversa en la que intercanviessin adreces que els permetessin buscar-se fora del somni, s’esborrava de la seva ment en l’instant de despertar.
Varen ser companys de jocs, d’aventures, confidents, amants, i per sobre de tot esperits fidels i inseparables.
Varen ser companys de jocs, d’aventures, confidents, amants, i per sobre de tot esperits fidels i inseparables.
La nit següent el seu amic havia arribat abans que ella i l’esperava fidelment assegut a la pedra. No era conscient d’haver faltat a la cita ni tampoc en recordava el motiu.
Li va explicar que no feia gaire, ell també l’havia estat esperant tota una nit, però que tot i que ella no havia aparegut, tampoc havia trobat cap monstre.
Li va explicar que no feia gaire, ell també l’havia estat esperant tota una nit, però que tot i que ella no havia aparegut, tampoc havia trobat cap monstre.
Això sí, li va semblar sentir una tènue remor de passes sobre les fulles seques, que va seguir durant força estona pensant-se que eren d’ella.
Fins i tot va cridar el seu nom.
Fins i tot va cridar el seu nom.
En aquell instant les passes es varen accelerar com si fugissin, i pocs desprès va deixar de percebre-les. Tot i que va travessar el bosc de banda a banda no va trobar ningú.
Analitzant els fets, varen concloure que era molt estrany que en tots els anys transcorreguts no haguessin faltat mai a la seva trobada nocturna, ni tampoc haguessin percebut cap altra presencia al bosc, i justament ara, coincidint amb el dos únics cops en que un dels dos s’havia absentat, aparegués l’amenaça en el seu somni.
Analitzant els fets, varen concloure que era molt estrany que en tots els anys transcorreguts no haguessin faltat mai a la seva trobada nocturna, ni tampoc haguessin percebut cap altra presencia al bosc, i justament ara, coincidint amb el dos únics cops en que un dels dos s’havia absentat, aparegués l’amenaça en el seu somni.
***
En el seu somni, i durant els primers anys, varen jugar sobre tot a Huckleberry Finn, llibre que a tots dos els apassionava.
Ella volia ser nen i es feia dir Huck fins i tot a l’escola.
Amb tossuderia escrivia Huck a la casella on s’havia de posar el nom en els fulls d’examen. Les monges s’enfadaven moltíssim i li feien esborrar i escriure el seu. Que en realitat no era seu, era del seus pares, ja que l’havien triat.
Ella volia ser nen i n’havia escollit un altre. Però quan ho explicava no l’entenien.
Al final va arribar a un acord amb les monges, ella acceptava posar el seu nom oficial i elles que entre parèntesi afegís el veritable. Tom Sawyer era per ella un personatge secundari, fins i tot en el primer llibre.
En Huck representava la llibertat, l’ independència, l’absència de normes imposades – en el vestir, en el menjar, en els horaris, en la tria dels amics - , la voluntat.
A ell, en canvi, li agradava més ser en Tom, més presumit però força més imaginatiu. La resta de personatges eren invisibles.
El seu capítol preferit era aquell en que rescaten en Jim, l’esclau amic seu que s’ha volgut escapar per aconseguir la llibertat, de la cabana on el tenen castigat. L’únic que calia era obrir la porta, que mai es tancava amb clau, i passar la cadena amb que el tenien lligat per sota de la pota del llit.
En comptes d’això, doncs era massa fàcil, li omplen la cabana de bitxos – aranyes, escarabats, rates i serps - , li fan llimar poc a poc la cadena, excavar un túnel amb una cullera, anar gravant en una pedra una ratlla per cada dia passat, escriure utilitzant la seva sang com a tinta – encara que en Jim no sabia escriure - passar gana alimentant-se només de pa i aigua, fer una escala amb trossos de cordill que li van posant a dintre del pa, encara que la finestra es a peu pla.
Tot per fer un rescat com cal.
A ell, en canvi, li agradava més ser en Tom, més presumit però força més imaginatiu. La resta de personatges eren invisibles.
El seu capítol preferit era aquell en que rescaten en Jim, l’esclau amic seu que s’ha volgut escapar per aconseguir la llibertat, de la cabana on el tenen castigat. L’únic que calia era obrir la porta, que mai es tancava amb clau, i passar la cadena amb que el tenien lligat per sota de la pota del llit.
En comptes d’això, doncs era massa fàcil, li omplen la cabana de bitxos – aranyes, escarabats, rates i serps - , li fan llimar poc a poc la cadena, excavar un túnel amb una cullera, anar gravant en una pedra una ratlla per cada dia passat, escriure utilitzant la seva sang com a tinta – encara que en Jim no sabia escriure - passar gana alimentant-se només de pa i aigua, fer una escala amb trossos de cordill que li van posant a dintre del pa, encara que la finestra es a peu pla.
Tot per fer un rescat com cal.
I en realitat es que no calia ni rescatar-lo perque en Tom sabia des del el començament que l’amo d’en Jim en morir li havia donat la llibertat.
En un revolt del corriol que travessava el bosc prepararen una trampa per caçar l’ombra. En el punt més estret del recorregut varen estendre un cordill – pràcticament invisible - de banda a banda del camí, fortament lligat a dos arbres.
Calculant el lloc on el monstre havia de caure, excavaren amb paciència un forat prou profund com perquè en caure-hi no pogués sortir-ne. El varen cobrir de branquillons i fulles per fer-lo indistingible. I també varen posar-hi un bon tou de fulles seques al fons.
No es tractava de fer-li mal, només de poder-s’hi atansar sense cap risc a fi de estudiar-la, i parlar-hi si es que podien arribar a entendre’s. Esperaven que l’ombra també se’n adonés de que no li volien cap mal.
Els preocupava que no caigués en el parany quan ells no hi fossin i s’hagués d’esperar fins a la nit per ser alliberada.
De fet cap dels dos sabia que passava amb el bosc quan ells no hi eren. Continuava existint?
Calculant el lloc on el monstre havia de caure, excavaren amb paciència un forat prou profund com perquè en caure-hi no pogués sortir-ne. El varen cobrir de branquillons i fulles per fer-lo indistingible. I també varen posar-hi un bon tou de fulles seques al fons.
No es tractava de fer-li mal, només de poder-s’hi atansar sense cap risc a fi de estudiar-la, i parlar-hi si es que podien arribar a entendre’s. Esperaven que l’ombra també se’n adonés de que no li volien cap mal.
Els preocupava que no caigués en el parany quan ells no hi fossin i s’hagués d’esperar fins a la nit per ser alliberada.
De fet cap dels dos sabia que passava amb el bosc quan ells no hi eren. Continuava existint?
S’amagaren rere uns matolls. Força estona més tard sentiren com s’aproximava. Els passos eren lents, pausats, just al contrari que els seus batecs que de cop i volta havien embogit. No avançava de forma regular, a estones s’aturava i llavors no sentien res. Fins que en veure-la just al revolt tots dos es quedaren sense respiració.
Era molt més gran del que ella recordava.
Ell li va estremir fortament la mà, impressionat per la visió.
Va recordar que era el primer cop que ell la veia.
L’ombra s’aturà en aquell instant, com si percebis el perill, i flairà l’aire, com si els estigues olorant. Van ser uns segons però a tots dos els semblaren eterns. Desprès tal i com havien planejat, l’ombra no veié el cordill i en avançar va caure estrepitosament engolida pel forat.
Es sentí un llarg udolar. I quan estaven a punt d’aixecar-se i sortir del seu amagatall per atansar-se al forat, sentiren un altre crit, molt proper, que no provenia del fons del pou.
Estremits de terror tornaren a ajupir-se.
Llavors, del mateix revolt, va aparèixer un segon monstre, que avançà cautelós fins a la boca del forat abocant-s’hi.
No va trigar gaire en entendre el que havia passat i tot seguit va fer una ullada escombrant el bosc, fins a clavar els seus ulls fixament en els matolls que els protegien. Tornaren a sentir el seu crit, aquest cop amb un matís completament diferent, que no els reconfortà gens. Desprès s’afanyà a ajudar a la seva parella a sortir del clot.
Ells aprofitaren per recular, primer lentament i ajupits, i en ser prou lluny, ràpidament i de peu, però sempre agafats fortament de la mà. No pararen fins arribar al seu amagatall més recondit, una petita cova que hi havia darrere una cascada, a la que per arribar-hi era necessari travessar nedant la cadolla sobre la qual l’aigua es precipitava. No feren foc per escalfar-se ni eixugar-se la roba. Es varen mantenir abraçats estretament, tremolant tant de fred com de por.
L’aventura era molt diferent dels seus jocs.
****
El nen que no vol créixer, però que tampoc vol dependre dels adults, que pren les seves pròpies decisions, correctes o incorrectes, però sempre seves, i que viu en un mon de fantasia on hi ha tots els ingredients necessaris per satisfer la imaginació mes desbordant. Respectat i admirat pels seus companys, per les sirenes, pels indis. Temut pels pirates. I participant sempre en mil aventures amb valor, coratge i bon humor.
Aquí el problema era que tots dos volien ser Peter Pan i per tant havien d’establir torns.
Ell només va provar un únic cop de convèncer-la per fer el paper de Wendy, de Campaneta, de Sirena o de Princesa India. Davant del seu rebuig enutjat i de la contundència dels seus arguments - que el varen convèncer ràpidament - no va tornar a insistir mai més.
Eren presumides, estirades, cursis, geloses i el seu objectiu principal era seduir en Peter. A més si participaven en les aventures era de forma totalment circumstancial, s’hi trobaven arrossegades, i mai per decisió pròpia. I Wendy era particularment detestable, ja que el que volia era una vida per servir, ordenada, metòdica, previsible, rutinària, fent un paper d’esposa i mare perfecta, i oblidant-se d’explorar a fons els seus desitjos i la seva persona.
Durant molts anys Wendy li va caure fatal. Es cert que només havia vist la pel·lícula d’en Disney i llegit el còmic amb vinyetes de la pel·lícula i poca lletra.
Quan ja de mes gran va llegir el llibre, Wendy li va fer molta pena i va plorar per ella. La va veure confinada en una presó per la societat de l’època, presó contra la que ella tampoc no havia fet cap esforç per rebel·lar-se, però va entendre que havia de ser molt difícil anar contracorrent. La tristor quan arriba l’any en que ella ja ha crescut massa i Peter no la reconeix; els esforços per arrupir-se a l’ombra perque ell no ho vegi i no tingui por d’ella; esperar cada any la seva vinguda – quan ell molts cops ho oblida – i ella sap que va creixent i que cada any perdut es una oportunitat menys d’estar junts; el conflicte entre el que vol ser i el que tota la societat l’empeny a ser; el sentiment de pèrdua, la tristor i amargor en veure que en Peter s’enduu la seva filla en comptes d’ella, sense dedicar-li ni un instant, gelosia barrejada amb l’alegria de saber que la seva filla fruirà tant com ella ho va fer.
Quan ja de mes gran va llegir el llibre, Wendy li va fer molta pena i va plorar per ella. La va veure confinada en una presó per la societat de l’època, presó contra la que ella tampoc no havia fet cap esforç per rebel·lar-se, però va entendre que havia de ser molt difícil anar contracorrent. La tristor quan arriba l’any en que ella ja ha crescut massa i Peter no la reconeix; els esforços per arrupir-se a l’ombra perque ell no ho vegi i no tingui por d’ella; esperar cada any la seva vinguda – quan ell molts cops ho oblida – i ella sap que va creixent i que cada any perdut es una oportunitat menys d’estar junts; el conflicte entre el que vol ser i el que tota la societat l’empeny a ser; el sentiment de pèrdua, la tristor i amargor en veure que en Peter s’enduu la seva filla en comptes d’ella, sense dedicar-li ni un instant, gelosia barrejada amb l’alegria de saber que la seva filla fruirà tant com ella ho va fer.
La nit següent no sortiren del clar del bosc en que cada nit es trobaven. Tot i ser un lloc descobert, allí sempre s’hi respirava pau i tranquil·litat.
Calia trobar un altre mètode per atansar-se a ells sense posar-se en perill i sense que ells podessin interpretar que els volien fer mal. De fet varen estar tota la nit pensant i reflexionant en veu alta a fi de elaborar la millor alternativa possible.
***
I entre joc i joc, els primers models, pensaments i reflexions posats en paraules per compartir amb ell. Ell els recollia - mai es varen perdre en el buit -, i els completava afegint la seva visió. En acabar tots dos adoptaven el model millorat. Compartint dubtes, tant d’ell com d’ella, sempre raonades llargament i sota la perspectiva de l’altre; alegries i pors, i totes les emocions viscudes al llarg del dia.
El tercer joc era Tarzán. N’havia llegit totes les novel·les: Tarzán el hombre mono, Tarzán el rey de la selva, Tarzan y el leon de oro, Tarzan el intrépido, Tarzan el valiente, El hijo de Tarzán, etc....Somiava amb Kenia i amb el Kilimanjaro. S’entrenava menjant carn crua d’amagat de la seva mare, preparant-se per quan finalment pogués anar-hi. Un altre personatge independent, que tot i que sap viure en “civilització” si es necessari, on es sent millor es a la selva, sense pressions, convencionalismes ni hipocresia.
I més endavant el Viatge al Centre de la Terra, el Meravellós Viatge al País dels Snerg, l’Illa Misteriosa i Miguel Strogoff, el Correu del Tsar. Mil i un llibres de viatges i aventures.
El seu bosc va ser l’escenari de totes les obres que varen representar; ells els actors; els arbres espectadors muts i complaents. Policies i lladres, pirates i tresors, navegants i sirenes, bandolers i princeses, metges i malalts, exploradors i arqueòlegs, escaladors, viatgers i aventurers. Gaudint-ne de totes a consciència.
Prepararen la sortida a consciencia.
Per pentinar el bosc d’un extrem a l’altre, metòdicament, sense oblidar unes quantes coves que s’obrien disseminades en un dels vessants rocosos. Era una nit de lluna plena platejada i brisa constant, amb estrips d’una boira tènue, quasi transparent, que s’allargassaven a ran de terra i que feia que a voltes no es veiessin els peus.
Una pàl·lida, i a voltes fantasmal claror ho il·luminava tot de forma que si bé s’apreciava el relleu, els colors ja no hi eren, es tractava d’un mon amb infinits matisos de grisos i on únicament la memòria era capaç d’assignar color a cada objecte.
Una pàl·lida, i a voltes fantasmal claror ho il·luminava tot de forma que si bé s’apreciava el relleu, els colors ja no hi eren, es tractava d’un mon amb infinits matisos de grisos i on únicament la memòria era capaç d’assignar color a cada objecte.
Es creava una certa sinestèsia, ja que les carències d’un sentit es propagaven enfortint-ne d’altres.
La llum espectral també afectava als sons que, a diferencia dels objectes que ara havien quedat empal·lidits i més uniformitzats, es ressaltaven clarament. Es distingia el rodolar de les pedretes que arrossegaven a cada pas, el dels branquillons secs en ser trepitjats, el de les fulles dels arbres al fregar unes amb altres, l’ulular d’algun ocell nocturn, tènues petjades sobre l’herba.
Quan estaven a punt de sortir de la caverna mes gran, plena d’estalactites i estalagmites que resplendien com els ullals blancs d’alguna fera de dimensions impossibles, perceberen clarament que no estaven sols.
Atemorits restaren a la fosca i llavors sentiren una remor estranya, com d’algú que es desplaçava arrossegant-se poc a poc allunyant-se d’ells. Poc desprès van entreveure dos ombres fantasmals i que gairebé no es distingien, a l’extrem més profund de la cova.
Envalentits les cridaren i no varen poder deixar de mirar fixament els seus ulls vermells amarats de dolor i de sentir el seu brogit greu i sostingut, sord de desesperació, mentre no deixaven de posar distància.
La llum espectral també afectava als sons que, a diferencia dels objectes que ara havien quedat empal·lidits i més uniformitzats, es ressaltaven clarament. Es distingia el rodolar de les pedretes que arrossegaven a cada pas, el dels branquillons secs en ser trepitjats, el de les fulles dels arbres al fregar unes amb altres, l’ulular d’algun ocell nocturn, tènues petjades sobre l’herba.
Quan estaven a punt de sortir de la caverna mes gran, plena d’estalactites i estalagmites que resplendien com els ullals blancs d’alguna fera de dimensions impossibles, perceberen clarament que no estaven sols.
Atemorits restaren a la fosca i llavors sentiren una remor estranya, com d’algú que es desplaçava arrossegant-se poc a poc allunyant-se d’ells. Poc desprès van entreveure dos ombres fantasmals i que gairebé no es distingien, a l’extrem més profund de la cova.
Envalentits les cridaren i no varen poder deixar de mirar fixament els seus ulls vermells amarats de dolor i de sentir el seu brogit greu i sostingut, sord de desesperació, mentre no deixaven de posar distància.
***
Van pujar als arbres més alts gronxant-se amb el vent com les fulles. Van baixar relliscant per lianes o saltant de branca en branca. Van escalar parets rocoses i van pujar per tarteres fins a coronar els cims. Van endinsar-se en coves i avencs per escoltar el silenci absolut i veure la foscor perfecta. Es varen banyar en rius d’aigües glaçades, deixant-se anar per tobogans de pedra natural i petites cascades. Es capbussaren en llacs d’aigües amansades que reflectien la lluna i els estels.
A mida que passaven els anys varen compartir autors clàssics que els van enriquir. Els rusos, particularment Txejov i Dostoievsky; llatinoamericans com Borges, Cortazar i Juan Rulfo; espanyols, preferentment Delibes, Baroja, Unamuno i Valle-Inclan; francesos especialment Balzac, Baudelaire i Boris Vian. I altres ja no tan clàssics com els primers llibres de Rosa Montero, Imma Monsó, Julian Barnes, Alessandro Barico, Oliver Sacks, i una llarga llista d’autors dels que esperaven nous llibres amb delit.
I per descomptat els de misteri i terror: Poe i molt especialment Lovecraft, varen quedar durant molt temps atrapats en els seus llibres repetitius fins a l’obsessió.
Ella va intentar portar als seus fills al somni. Els va explicar el procediment per triar la boleta, però, com que ells no veien la boleta marcada, i n’hi havia tantes, malauradament no varen coincidir mai. Els hauria agradat molt poder jugar plegats, i a ell, que no tenia fills, poder conèixer aquells nens que de fet ja coneixia i estimava a través d’ella. Però no va estar possible.
Varen ser amants adolescents i inexperts, amants adults i madurs, amants vells i savis.
Sense pressa i sense neguit, sense haver de córrer mai en sentir les claus dels pares al pany de la porta, ni l’ascensor aturant-se al replà. S’havien estimat al peu de cada arbre, a cops dolça i tendrament, a cops apassionada i salvatgement, a cops ansiosa i precipitadament. Fruint l’un de l’altre de forma més intensa amb els anys. I demostrant el que ja sabien, que amb l’edat tot millora, si un així ho vol.
Sense rubor s’havien explicat fantasies i capricis sexuals, el que mai no s’havien atrevit a demanar a d’altres. I com que era un somni, i en els somnis la vergonya no existeix, les havien explorat totes fruint enormement. A la fi no deixava de ser un joc més, al que tots dos volien jugar i on l’únic que canviava era l’argument. I molts cops ni tan sols l’argument era gaire diferent.
El despertador els trobava despullats i dormits tendrament abraçats, braços i cames entrecreuats, el cap d’ella reposant sobre el pit d’ell i ell estrenyent-la, el cap d’ell amagat entre els cabells d’ella i ella acaronant-li l’espatlla. Respirant acompassadament i sentint sobre la pell l’alè càlid de l’altre.
Mai van voler un espai gaire ample. De fet a tots dos els feien por els llits excessius, que fa que mica en mica un es giri d’un cantó i l’altre del cantó contrari, i s’acabi dormint esquena contra esquena sense ni tan sols tocar-se, i preferint l’escalfor d’un pijama per acabar abraçant el coixí.
Van compartir l’alegria de fer-se grans, d’envellir, la preocupació en trobar-se malalts, i la serena tristor en percebre que el final ja no podia ser gaire lluny.
I de sobte ho varen entendre tot.
No els calgué seguir els monstres.
No havien arribat al somni viatjant en cap boleta, ni tampoc hi havien estat sempre. Eren la seva por a l’instant darrer que inexorablement s’acostava i que ja no els quedava gaire lluny.
Estaven formats per la seva angoixa, impregnats del seu dolor, embolcallats amb la seva tristor, vessant de serena desesperació. Per això van aparèixer per primer cop en faltar un d’ells, malalt i ingressat a l’hospital, sedat fins a no poder emprendre el viatge de cada nit. I tot i voler comunicar-se amb l’altre per avisar-lo va ser impossible ja que cap dels dos ho va saber reconèixer.
No calia lluitar contra ells.
Inexorablement, tard o d’hora, serien els vencedors.
Van saber que a partir d’ara augmentaria la freqüència de les seves absències, que romandrien forçosament separats com no ho havien estat mai.
***
I aquí va ser on certament varen deixar de trobar-se alguna nit.
Van patir molt en no veure’s, l’incertessa de no saber que passava i de no poder preguntar a ningú.
I quan transcorregudes unes quantes nits d’ansietat, finalment es tornaven a trobar, el motiu sempre era el mateix. Una malaltia sobtada, l’ingrés a l’hospital, la medicació subministrada pels metges encara que diguessin insistentment i amb educació que no la volien, tranquil·litzants que els feien dormir sense haver tingut temps de trobar-se. I nits en blanc, perdudes, sense veure’s, sense fer-se companyia enmig de la por, de la solitud i el dolor.
Van patir molt en no veure’s, l’incertessa de no saber que passava i de no poder preguntar a ningú.
I quan transcorregudes unes quantes nits d’ansietat, finalment es tornaven a trobar, el motiu sempre era el mateix. Una malaltia sobtada, l’ingrés a l’hospital, la medicació subministrada pels metges encara que diguessin insistentment i amb educació que no la volien, tranquil·litzants que els feien dormir sense haver tingut temps de trobar-se. I nits en blanc, perdudes, sense veure’s, sense fer-se companyia enmig de la por, de la solitud i el dolor.
I com que no havien pogut viure junts en el mon real, van planejar morir junts en el seu àmbit.
Aquell vespre va veure als seus fills per darrer cop i tot i que no els va explicar res, els va abraçar estretament sabent que no tornaria.
A la nit creuaren lentament el llindar del bosc, que no havien abandonat mai, agafats de la mà com sempre. Recolzant-se l’un en l’altre per ajudar-se a caminar – ell, el bastó d’ella, i ella el d’ell -. Cecs a tot el que no fossin ells dos, van abandonar el bosc per primera i darrera vegada i es varen endinsar de mica en mica en la boirina que hi havia més enllà.
Aquell vespre va veure als seus fills per darrer cop i tot i que no els va explicar res, els va abraçar estretament sabent que no tornaria.
A la nit creuaren lentament el llindar del bosc, que no havien abandonat mai, agafats de la mà com sempre. Recolzant-se l’un en l’altre per ajudar-se a caminar – ell, el bastó d’ella, i ella el d’ell -. Cecs a tot el que no fossin ells dos, van abandonar el bosc per primera i darrera vegada i es varen endinsar de mica en mica en la boirina que hi havia més enllà.
Aquell matí, en dos hospitals diferents – o potser no - , de dos ciutats diferents – o potser no -, de dos països diferents – o potser no -, dos vells cansats, malalts – però amb un somriure als llavis- no varen despertar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada