Els catalans ja no en tenien prou amb els forats de l’AVE travessant Barcelona. Tampoc amb la promesa de reprendre en breu les obres de la Línia 9 creuant-la per un altre lloc. Sorolls, embussos, retards, contaminació, .......desprès de tants anys d’aquesta gresca s’hi havien acostumat.
Calia portar aquest progrés a altres zones. Ningú es va estranyar quan les tuneladores i tota la maquinaria varen perforar, ben fondo, a l’alçada de la Vall d’Aran, tot baixant per la Noguera i el Segrià, fins arribar a la Terra Alta i al Montsià. Ho anomenaven l’Eix Occidental.
I de cop i volta: el miracle.
Catalunya es va començar a separar de la península, l’escorça terrestre catalana surant lenta i majestuosament la mar Mediterrània.
A Madrid restaren astorats, sense saber ben bé si es tractava del desacatament definitiu, o si havia estat una errada de dimensions monumentals. Com quan uns anys enrere s’havia ensorrat la Sagrada Família.
Aquesta rai, que ja estaven avesats a veure-la sempre a mitges i envoltada de grues. Tanmateix els plànols no s’havien perdut i la meitat dels catalans ja l’havia construït com a passatemps amb cartró, puzles 3D, escuradents, peces de Lego, plastilina, sorra i tot el que es pugui imaginar.
Sent pràctics, l’enrunament tenia els seus avantatges. Per una banda permetria que les futures generacions d’arquitectes, aparelladors, escultors i pintors hi poguessin contribuir.
La veritat es que sempre havia estat el gran taller de pràctiques dels que volien fer-se un nom i, sota aquesta perspectiva, semblava just donar una oportunitat als joves.
Per un altra banda era un bon negoci, ja que tots els que ja tenien llibres i postals de la Sagrada Família, i que era de preveure que no en comprarien cap mes, ara es delien per adquirir el material del desastre, que ràpidament s’havia comercialitzat –en alguns casos amb l’irònic nom de “l’Asgarrada Familia”. I més endavant tornarien a comprar el de la reconstrucció. Ells, els seus fills o encara millor els seus nets, tenint en compte el ritme de treball.
Generacions i generacions de negoci.
A la resta de l’estat espanyol es comentava amb sorna que, un poble que es dedica a fer i desfer castells els caps de setmana, no es d’estranyar que faci i desfaci monuments, que ben mirat s’assemblen força als pilars rematats amb folre.Tornant a la ara real separació de Catalunya, que no independència, els polítics ho aprofitaven per tirar-se els trastos al cap – que sí esvoranc, que si subsòl, que si uns ho sabien i ho havien aplaudit en secret – . Altres feien bromes sobre el que ja tothom coneixia com l’Eix Accidental. I a tot això els catalans ens allunyàvem cada cop més, pausada, inexorablement.
Tot estava calculat.
Feia anys que no ens volien, ni els del govern d’Espanya, ni els de les altres comunitats autònomes, ni la gent del carrer. Viatgés on viatgés un català, acabava sentint alguna conversa de sobretaula en la que se’ls criticava despectivament. I tot i que ja hi estaven avesats, que la cosa venia de feia segles, no feia gracia.
Encara menys quan darrerament alguns politics havien impulsat aquesta fòbia com element de cohesió de la resta, per amagar la seva incapacitat de resoldre els problemes del país. Igual que antigament els capellans predicaven l’infern per generar por i la necessitat de ser protegits, ara que oficialment no hi havia infern – ni gairebé capellans- els politics agafaven el relleu.
Comprovat l’enorme potencial que té la persecució mediàtica, unànimement havien fet als catalans hereus dels pobres dimonis, predicant-hi en contra des de els seus confortables setials.
La gent del carrer ho adobava: tanmateix, que no juguen amb foc, els catalans?. Que si correfocs, pirotècnia, colles de diables, dracs i cuques feres, patums, doncs que no es queixin d’una etiqueta que els hi escau. Lleis que s’havien aprovat a la primera per a d’altres, es miraven amb lupa quan venien de Catalunya. Suant tinta a cada rengle.
Com si a l’aneguet lleig, a banda de fotren-se en el conte, al final no el deixessin marxar ni convertir-se en cigne. I tant li han remarcat que es diferent, que ell també ho veu que es diferent. I no deixa de ser paradoxal que els que li diuen això, desprès no li donin la llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada