http://www.youtube.com/watch?v=TVP_StIBKts&feature=related
Una seqüència d’acords predefinida. L’harmonia d’una peça acompanyada d’un cert tempo. Desperten unes emocions determinades? Independentment de la persona? Amb la mateixa intensitat? Com si l’esser humà fos una caixa negra, - es a dir amb un contingut desconegut, encara no modelat – però en canvi la resposta a una mateixa entrada – en aquest cas una peça musical - pogués provocar idèntica sortida – sentiments o emocions en diferents graus d’intensitat- . Si això fos cert, fent llavors la prova per un ventall suficientment gran de composicions i mesurant la resposta obtinguda, es podria finalment trobar la funció matemàtica, analítica, que podríem anomenar esser humà?
Sempre li havien agradat les matemàtiques i la física. Ja de petit buscava explicacions raonades a tot el que l’envoltava. L’altra passió que sentia era la música. No es tractava només de tocar un instrument, sobre tot es tractava de composar. La seva ment bullia de noves composicions. Cada cop que s’atansava al piano, el teclat era com un full en blanc on ell escrivia les seves notes i aquestes omplien la sala i s’escampaven per tots els racons.
Feia temps que buscava desesperadament composar la peça que en sentir-la fes ressonar, profunda i emocionalment, tot l’auditori amb el mateix sentiment intens que de ell fluïa en tocar-ho.
Crea sense descans, i percep que s’hi va acostant de mica en mica. Però necessita comprovar l’efecte en els oients.
Comença doncs convidant amics i coneguts a escoltar les seves composicions. Les opinions sempre son semblants. A més, les dels uns condicionen les dels altres. I s’expressen mitjançant paraules quan per ell les paraules son molt més limitades que la música. No sols això, es que el conjunt d’adjectius emprats es força reduït: impressionant, m’ha agradat molt, emocionant, em commou, m’agraden els canvis de ritme, te molta intensitat, transmet.
Sempre en surt decebut. Amb un munt de preguntes que no fa, per que sap que no rebria respostes, sinó una repetició del que ja ha escoltat. En el millor dels casos una combinació diferent de les mateixes paraules. Preguntes com: i quina es la impressió que et causa?, pots definir amb precisió que vol dir molt?, doncs quina emoció t’ha produït?, per que et commou? intensitat de quin tipus?, exactament que és el que et transmet?.
Decideix deixar de convidar amics, a partir d’ara buscarà desconeguts que trobi en diferents indrets de la ciutat. Decideix deixar de convidar un grup, d’ara en endavant les seves audicions seran per una única persona, que canviarà cada cop. Finalment decideix no demanar opinió, i sí fixar-se acuradament en l’expressió facial i corporal – sobre tot la mirada – de qui l’escolti. Comparar-la abans de començar, i un cop finalitzada la peça. De fet com que no busca paraules, pot cercar directament en l’oient, en l’expressió del seu rostre, en la seva actitud, i en com aquesta canvia - si es que canvia -, a mida que la peça va progressant.
Continua treballant, obsessivament, sense defallir, cada cop
Comença a convidar desconeguts, que troba pel carrer o en qualsevol bar, amb la promesa d’un sopar calent i una darrera copa. En els seus ulls, inicialment embotats, hi percep en acabar una lleugera brillantor de reconeixement. Es el primer pas. El petit gran pas que l’indica que progressa en la direcció encertada.
Gairebé enseguida entra en un estat febril i delirant en el que sent terror de que li robin les seves composicions. Per això, en acabar, els mata. Deixa els cossos allà on els ha trobat. No li remordeix la consciència per que tanmateix convida gent del carrer, desarrelada, sense família, a qui ningú trobarà a faltar si desapareixen. Rutinàriament comprova en premsa que aquesta no es fa ressò de les morts, les deu considerar banals.
Fins que un dia convida una noia, gairebé una nena. Prima i pàl·lida, de mirada trista i llunyana. Toca per ella la seva darrera composició. En acabar veu en els seus ulls que ha encertat, que per fi ho ha trobat. Els ulls de la noia ara llueixen brillants. Amarats de llàgrimes. Agraïts per aquesta profunda emoció que l’ha fet oblidar per uns instants la seva gens envejable vida.
En aquell precís moment sap que a ella no podrà matar-la ja que es massa innocent. La deixa marxar. A més s’hi sent veritablement lligat pel sentiment que han compartit mentre ell tocava.
Des de aquell dia, la noia el persegueix tímidament, la troba com per atzar gairebé sempre que surt al carrer. Li demana. L’implora. Vol ser, si mes no, amiga seva. Ella l’estima sincerament. S’hi ha enamorat. De la seva música. Del que li ha transmès. Dels instants d’emoció compartida. Erròniament creu que ell es com les seves composicions. No es capaç de veure l’horror que s’hi amaga darrere.
Impenetrable, ell no en vol saber res. Li confessa amb semblant i paraules cruels que només l’ha utilitzat per fer un experiment. Que no es la primera i que ara ja no la necessita. Que no la vol veure mai més. Obedient, desapareix de la seva vida.
Ell comença a preparar a consciencia el que ha de ser el seu gran concert. Sense perdre el registre d’aquell dia en que ho va aconseguir per primer cop, elabora noves composicions basades en el mateix sentiment. Estranyament no te por. Sap que ho aconseguirà. No en te cap dubte.
Mesos desprès, el dia abans del concert, ella torna a aparèixer i l’implora que li regali una entrada, ja que no pot pagar-ne el preu. Ell se’n riu despectivament. S’hi nega de forma rotunda, i amb menyspreu li diu que la seva música no ha estat mai per ella, sinó per aquells que s’ho poden permetre. Que no s’assembla ni de bon tros a la destinatària que ell busca. Que ella únicament va formar part d’un banc de proves, que ara que ja ha trobat la clau de l’èxit, no li cal repetir.
Enfonsada, marxa per segon i darrer cop. Descobrint abans amb desesperació qui és i el que busca. Plenament assabentada de com l’ha utilitzat.
Per descomptat el concert es un èxit. I ell aconsegueix sobradament el seu objectiu. La sala plena plora i s’emociona amb la immensitat de la seva música. Queda corpresa de sentiments d’una profunda però serena tristor, que és exactament el que ell ha volgut transmetre en aquesta ocasió. En acabar ell se sent trist i serè com el públic. A la sortida hi ha una recepció on tothom el felicita i la gent fa cua per parlar-hi. Desprès tots marxen amb els seus acompanyants i es queda un altre cop sol.
Ha aconseguit el seu propòsit però a un preu molt alt. Ja no es una persona, ara es un monstre. Es converteix ràpidament en el músic de moda, en un compositor d’èxit que omple sales només amb el seu nom. Tothom l’admira i l’adula, tots els poderosos el conviden a les seves festes i recepcions, per poder presumir d’haver-lo tingut a casa com hoste d’honor. Però com que el consideren inabastable i superior, ningú se li atansa amb curiositat, generositat i senzillesa. En les relacions personals es mou sempre en el terreny de la superficialitat més absoluta. Va passant el temps i ell reflexiona sobre la seva vida i la buidor que l’envolta permanentment.
Un bon dia decideix buscar a la noia, però no la troba. Tots els esforços resulten estèrils. Certament ha desaparegut de la seva vida. Ha marxat. Es l’única persona que el va valorar quan encara no era ningú. Que el va mirar als ulls. No la torna a veure mai mes.
En el següent concert comunica ràbia. El tercer por. Tothom pot sentir-les.
L’angoixa la incertesa de no saber si ella encara viu. Si ha de continuar buscant amb insistència o es millor abandonar. No pot decidir. No vol decidir.
El seu darrer concert transmet una solitud insondable. I res més. Tothom se’n inunda. I ell sent que a la seva pròpia soledat si afegeix com una onada que retorna, com un tsunami, la soledat acumulada de tots els presents a la sala. La suma es massa gran i el mata.
Allí mateix. Dalt de l’escenari. Sense arribar a veure-la, ni a intuir-la entre el públic. La mirada d’ella brillant i perlada de llàgrimes. Agraïda en veure i sentir que finalment ell també, a la seva manera, l’ha estimada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada