Vida (completa)

Vida

Els vostres ulls sovint encadenats,
furgant en els indrets
mes recondits.

El vostre so entrellaçat de constància i esforç,
construint:
harmonies de vertigen impossible,
que duen alhora al cim i a l’abisme.
destruint:
l’amargor qual verí que algun cop ha arrelat
quan la boira enterboleix el paisatge
interior.

Sempre conscients.

El vostre somriure i rialla,
a cops salvatge, d’altres amagada
desgranant conviccions en lenta cascada que no sembla cloure.
Un viatge per la corba dels pensaments, pel pendent de les paraules,
i per l’apreciada foscor poblada del no saber encara..... tot cercant.

Les vostres mans incansables i ansioses,
recorren i exploren
cercant constantment el moment,
l’instant on es tornen invisibles,
es clouen els ulls i el que estava amagat ressorgeix.

L’instant que es repeteix.

Els vostres cabells llargs i revoltats
que emmarquen rostres llargament desitjats
que amaguen rostres que no es volen mostrar,
que onegen el rostre de l’anima amb l’esperit del vent.

Cabells llargs i a cops entrellaçats

Ulls, so, somriure i rialla, mans, cabells,....

Estripant el silenci superficial que vesa de rumors incoherents,
per,
submergir-se netament en el SILENCI,
vetllant amb esforç aquest SILENCI,
honorant llargament al SILENCI.

Es vida,
NO, es molt mes que això,
Es Música

Mort en vida


Malaurat va ser el dia en que es varen conèixer
en un bar qualsevol,
per sobreviure ara necessita esborrar totes les converses
en les que en realitat parlava absolutament sol.

I les respostes
eren tan sols l’eco de les seves pròpies paraules
que l'altre  també va voler fer seves, enlluernat
per un breu instant,
fins que el sol es va pondre
la foscor va tornar a il•luminar salvatgement el seu semblant
i va retornar al racó
fosc i profund d’aquell bar
poblat de fantasmes,
a regnar enmig de converses letals
per l'esser humà.
Al seu mon inhòspit i absurd però per ell necessari,
d’on no hauria d’haver sortit mai.

I no es cert que el destí  uneixi i separi,
ni que hi hagi forces obscures romanent amagades a la voluntat,
l'únic cert es que triem conscientment amb qui desitgem recórrer cada etapa del viatge,
que ens ha de dur sempre un xic més enllà.

La veritat  que roman amagada,
tard o d'hora flueix i s'escampa arreu.
I es estèril fingir no percebre-la,
caminar a cegues ensopegant en cada revolt del terreny.

Tal com ara.

Ulls, so, somriure i rialla, mans, cabells,....

Ulls tèrbols, fugissers a cop d’amagar veritats,
Sense cap so que alliberi el dolor de l’engany
Apunyalat el somriure sense un alè de pietat
Ofegada la rialla en aquest onatge de conscient crueltat
Mans enguantades eternament rebutjant
i cabells que envolten el rostre que ha triat tornar-se estrany.

S’alenteixen els batecs.
Es perd el tempo.
Decau el ritme.
L’instrument queda finalment abandonat en un racó.

Lenta i acompassadament es desgranen els dies,
els mesos,
i son tots iguals

Morta la música regna el silenci.

Vida rere la mort

I arriba un en que comença a albirar nous paisatges
Flueix de nou l'harmonia en lenta cadència,
deslliurant la nau varada en les dunes de la soledat,
i s'enlairen les veles al vent que per fi acarona i transporta,
esdevenint molt més forta i més seva que abans 

Els ulls s'enmirallen en altres que comparteixen l'il·lusió del nou viatge,
sorgeixen els sons enfilant-se drecers dalt de cims espadats i nevats,
perfilant la corba dels llavis esboça un somriure que torna a ser desitjat,
Sorgeixen rialles , mes lliures, mes plenes,
les mans que romanen amigues s'entrexoquen amb complicitat
i remor suau de cabells acompanya fidel tot alló que ha creat.

Reneix a la música
Torna a composar.


(la primera part la vaig escriure fa un any, la resta fa pocs mesos)