http://www.youtube.com/watch?v=ba6ZHS5z5Rs&feature=PlayList&p=50201AD81EB07B72&playnext_from=PL&playnext=1&index=4
Primer dia de vacances.
Sortim de viatge. Com sempre amb el temps just per agafar l’avió.
En el darrer moment descobreixo que m’he oblidat de trucar al taxista del poble i ara resulta que no ens pot portar. Faig ràpidament el càlcul del que em costarà deixar el cotxe al pàrking de l’aeroport i com que la quantitat es menyspreable comparat amb la resta del que em gastaré (anem per fi a Noruega), decideixo agafar el cotxe.
Per acabar-ho d’arreglar tinc poca benzina. N’hauré de posar de camí. Al passar per la benzinera habitual veig que hi ha molta cua i no m’aturo. A la següent hi ha si fa o no fa la mateixa cua, però ja no tinc opció. Com sempre que tinc pressa, em sembla que la cua on m’he posat avança exasperadament lenta, més lenta que la resta. En canvi els minuts corren més que mai.
Finalment ens toca. Teclejo la quantitat, 50 € i el sortidor em dona les gràcies amb una veu agradable i femenina, repetint quina ha estat la meva selecció. Avui, però, afegeix un altra frase al missatge habitual, que em deixa ben perplexa. Em diu que si vull que del sortidor comenci a brollar la benzina que tant necessito, primer hauré de contestar correctament tres preguntes.
Es llavors quan veig la pantalla. N’hi ha una instal•lada a la vora de cada brollador. S’il•lumina. Apareix un mapa geogràfic mut d’Europa.
Primera pregunta: assenyalar amb el dit (per tant es una pantalla tàctil) on està Alemanya. Correcte. He encertat la primera.
Segona pregunta: escriure el nom del riu mes important d’Alemanya. Sense dubtar teclejo Rin. He encertat la segona.
Tercera pregunta: a la pantalla apareixen uns punts negres en diferents llocs d’Alemanya i em demana que senyali quin correspon a la ciutat de Stuttgart. Aquí m’equivoco.
He de tornar a començar un altra tanda de tres preguntes. I així fins que n’encerto tres seguides, que es quan per fi puc posar benzina.
Els meus fills estan entre divertits, sobretot en veure el meu cabreig, i atemorits perquè potser perdrem l’avió per culpa de la brometa de marres. Mentre entre tots intentem contestar les preguntes lo més ràpidament possible, escolto algunes de les converses dels altres conductors.
I em vaig sentint cada cop més com un extraterrestre en el meu planeta. Ja m’ha passat altres cops, però ara em passa mes sovint. No sé si es perquè em vaig fent gran, o perquè augmenta el nombre de canvis i innovacions que a mi em semblen del tot incomprensibles.
Em consola comprovar que als meus fills la majoria d’aquest canvis també els semblen poca-soltades, però, com que als meus fills els he educat jo – almenys en part - , potser es que ja son una mica rarets d’entrada.
El del brollador del costat comenta que abans sempre omplia el dipòsit per no haver de tornar gaire. Ara en canvi, el diverteix tant el qüestionari, que cada cop que ve posa només 10 €, que es la quantitat mínima que han fixat, per evitar les cues quilomètriques dels que volen concursar. Jo penso que aquest senyor, ni els altres que fan lo mateix, no deu valorar el seu temps lliure.
Un altre diu que el que més li agrada es que al final de la setmana donin un premi a qui ha contestat les tres preguntes en menys temps. Jo penso que si tant li agrada es podria apuntar a algun concurs de radio o de la televisió.
En canvi el veí li dona la raó, i diu que per aquest motiu ell s’enduu sempre els seus fills a posar benzina, ja que moltes de les preguntes que fan, son de coses que ells han estudiat a l’escola i que per tant tenen més fresques en la memòria. Jo penso en com estan degenerant les sortides familiars.
No me’n puc estar i quan vaig a pagar pregunto amb una certa ironia a que es deu aquesta brillant iniciativa. I la resposta em deixa veritablement astorada. Es una invent del govern i s’aplica obligatòriament a totes les benzineres de l’estat espanyol. El caixer m’explica que si vull més informació, cada diumenge se’n parla a tots els diaris.
Extraterrestre, certament no es culpa meva si em fan sentir extraterrestre.
En arribar al aeroport, i un cop facturades les maletes, com que es diumenge vaig ràpidament a comprar el diari. A l’avió el llegeixo.
Resulta que el govern, a la vista del rotund fracàs que ha representat la darrera cimera sobre el canvi climàtic, on no s’ha acordat cap mesura de reducció de contaminants, ni cap regulació sobre el percentatge mínim de recursos basats en energies renovables, ha decidit prendre mesures. La llista de possibles iniciatives serioses es massa costosa i estem en època de forta crisi. A més afegeixen,
degut a les recents retallades en mestres i a l’increment d’alumnes per aula,
els temaris dels cursos rarament es poden donar complets.
Ja que no podem reduir l’ús de benzina, perquè no podem augmentar la freqüència del transport públic, ni traçar noves vies de tren, ni nous recorreguts d’autobusos, ni premiar les iniciatives de compartir vehicle, s’ha decidit crear la Benzina Cultural. Així gastarem i contaminarem el mateix, però al menys la població anirà millorant de mica en mica el seu nivell educatiu.
Ja hi som.
Un altra maniobra de distracció.
En comptes d’abordar els problemes seriosament, ara resulta que els politics que ens manen no saben veure més enllà i es comporten com una cadena de televisió privada.
Un altre concurs. I encara podem donar gràcies que no ens han muntat una Benzina Karaoke, o Benzina Bailonga, o Benzina Rosa.
Al diari explica que cada setmana es canvia el tema de les preguntes i s’avisa sempre amb antelació, perquè qui vulgui pugui estudiar o repassar conceptes. La setmana vinent toca Historia d’Espanya dels segles XII a XIV. Desprès vindrà la música clàssica i compositors europeus del segle XVIII, i a la setmana següent la Historia del Cinema Espanyol: pel•lícules, directors i actors.
De cada tema recomanen un parell de llibres (editats pel govern que així fa caixa) i enllaços web. Els llibres es poden comprar directament a les benzineres, on es fa descompte d’un 5%, o en qualsevol altra llibreria. Finament explica que la iniciativa ha tingut tan èxit que molts altres països ja l’estan copiant. I en dona la llista, que certament és molt llarga.
El primer que miro es si hi surt Noruega. Per sort no. Llavors tanco el diari, i comento als meus fills, que ja son prou grandets com per fer-se ells mateixos l’equipatge, que espero que hagin posat molta roba, perquè es força probable que el viatge acabi sent força mes llarg del que inicialment havíem previst.
I es que en aquests moments sento el desig mes fort que mai de perdrem per un fiord i no tornar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada