Recorres camins que esdevenen corriols per un xic mes enllà desaparèixer.
La millor llum, sens dubte la de l’albada, que acarona sorpresa i tenyeix de daurat els camps encara silenciosos i els vessants per on s’enfilen mandroses les boires matineres.
No sols és la llum, és també el silenci acompanyat pel cant d’algun ocell, que alhora acompanya la remor somorta dels teus passos.
No, no és aquest mon el que desperta.
No és aquest el que vetlles i amb curiositat tenyida de il•lusió esguardes.
Hi ha un mon que conté un altre mon i aquest n’amaga un altre i així fins l’infinit.
I tu en recorres un que és el que t’agrada, i encara que físicament potser no belluguis gaire, no deixaràs de ser viatgera, doncs inquiets els teus ulls sempre exploraran.
Sobtadament rere el revolt apareix davant teu l’insòlit mapamundi: continents, illes, cims, estepes, deserts, mars, oceans encara no explorats.
I rius.
Llavors t’asseus a terra i rius a gust, com feia temps que no reies.
Exultant en saber que ningú tindrà cap interès en clavar-hi cap bandera ni en erigir-se en gloriós descobridor per a la posteritat.
Podràs passejar-t’hi lliurement tan com vulguis sense trobar-hi cap mena d’hipocresia.
Podràs perdre-t’hi i somiar-t’hi.
Podràs guardar-t’ho curosament i compartir-ho sols amb algú que sigui molt especial i que t'entengui.
Amb el dit acarones i ressegueixes divertida el contorn dels teus anhels.
Potser algun dia posaràs per escrit els viatges que d'aquí poc emprendràs, com molts altres han fet abans.
Estirp d'aventurers i somiadors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada