Error de principiant

Donat que aquesta és la meva primera vida, al menys que jo recordi, trobo convenient deixar registre d’un error que no penso cometre en properes reencarnacions.

Es pot anomenar l’error dels “espais comuns”.

Aquest Nadal vaig eliminant mica en mica “espais comuns” amb la meva família.

Crec que la millor manera d’entendre-ho és amb un parell d’exemples doncs sinó pensareu el que no és.

Cadascú te el seu armari o el seu tros d’armari on és amo i senyor d’organitzar-se la roba. Però tota no hi cap, i a més no es fa anar tota alhora, hi ha algunes coses que sols s’utilitzen esporàdicament. Aquí entren en joc els espais comuns.  Per un tema d’organització i eficiència es decideix atorgar rols a diferents calaixos i prestatges i fer-ne un ús comunitari: el calaix dels mitjons gruixuts per la muntanya, el de les gorres, el de les bufandes, el dels guants, etc. etc., el prestatge amb totes les botes de muntanya, l’altre per les motxilles, el lloc pels anoracs embafadors de tant que abriguen, l’espai dels sacs i les màrfegues, el lloc per les cantimplores, carmanyoles i càmping gas, el calaix de les lots.... etc.

Si, si, la idea es bona oi? Sembla fins i tot coherent. Doncs no senyor, es una solemne rucada que pot arribar a tenir tràgiques conseqüències.

Quan un calaix es comú, es dilueix la responsabilitat sobre aquell calaix i el seu contingut, i tothom es fa l’orni quan cal fer-ne ús o endreçar-lo. Tothom menys un. Que sempre es el mateix. L’encarregat oficial de: GESTIO, MANTENIMENT, EMPAQUETAT I TRASLLAT DE TOT ALLO QUE HI HA EN AQUELLS ESPAIS QUE NO SÓN UNICA I EXCLUSIVAMENT EL TROS D’ARMARI ON TINC LA MEVA ROBA DE DIARI. Que sempre ets tu.

Si bades, acabes tenint bufandes per abrigar tots els equips de futbol de primera divisió, o t’apareixen manoples  alienes al calaix dels guants. I suposant que arribis a aconseguir que cadascú agafi les seves coses en sortir de viatge, s’agafen de revolada o remenant de qualsevol manera; tot queda regirat, a vegades el calaix ni tanca, i el següent que va a buscar alguna cosa s’emprenya, no amb l’usuari anterior, que hauries de contractar en Sherlock per saber qui era, sino amb l’encarregat oficial. Que continues sent tu.

Es un càrrec gens agraït.  S’escolta sovint, quan ja portes masses quilòmetres fets com per donar mitja volta: ja has agafat les meves botes? Suposo que portes la gorra negra. On has deixat els meus mitjons? Aquesta bufanda ja fa temps que no la porto, has dut la que m’agrada? Aquests no són els meus guants! Jo volia la màrfega inflable, no aquesta.....Preguntes al vent.

L’altre possible error a la categoria dels “espais comuns” es donar predominança a casa als llocs per compartir fent que, per exemple, hi hagi una sala d’estudi gran, una sala d’estar gran etc. a costa de sacrificar i fer les habitacions petites, pensant que així s’educa la família en compartir i en gestionar el temps, i s’evita que cadascú romangui aïllat a la seva habitació davant del seu ordinador, mirant la seva tele o jugant a la seva consola. Aqui les queixes són d'un altre estil, però el problema de fons és invariable.

La idea no és original.

Es tracta d’estendre el model de la cuina a la resta dels espais. Oi que a la cuina els plats fondos estan tots junts,
els plans també, hi ha un lloc pels vasos, per les tasses, per les cassoles, les paelles, i la resta d’estris? Oi que se’n fa un us comunitari? Oi que tothom sap on és i on va cada cosa?

Doncs, perquè no funciona a la resta de la casa?

Re-cordar

Jo pensava que el mot venia de tornar a tenir-ho tot ben lligat i de forma ordenada amb una corda invisible.

Saps?

Com en aquelles tires daurades o platejades que es posen a l’arbre de Nadal de on pengen estrelles, campanes, ninotets, etc. tots en fila, ordenadament, un darrere l’altre.

Encara que quan els treus de la caixa on s’han estat guardats tot un any, la primera sensació es que ho hauràs de llençar tot, ja que no hi ha manera de desfer els nusos i embolics que s’han muntat enganxant-se els uns amb els altres. I això que en desar-ho, ho vas desar ordenadament, i la caixa ha estat guardada a l’altell de l’armari i ningú l’ha rebregat, ni s’ha caigut. El que anomeno “petits misteris quotidians”.

Com els records. Passa el mateix. No els toques, però ells es desordenen, es barregen, es confonen, n’hi que es fan amics i mai mes volen anar separats, n’hi ha que son incompatibles i has de tallar la corda. A vegades t’has de passar estona desembolicant-los perquè tornin a quedar ordenats.

Doncs no, resulta que cordar no ve de corda sinó de cor (cordis) ja que antigament es pensava que la memòria es trobava al cor.

M’agrada. Jo penso que el cor encara te memòria, diguin el que diguin els experts. I molta.

Amb el cap tornen els fets, paraules, llocs, moments. Cordats i a vegades embullats. Va bé que estiguin cordats així anem estirant d’un, i va sortint la resta.

Amb el cor tornen els sentiments, les emocions associades a aquells fets, paraules, llocs, moments. Cordats......i tant, i encara mes: cosits, grapats, clavats.......

Per sort hi ha sincronisme. Es a dir, que si recordo amb el cap alguna nit mirant els estels, el cor no em fa la mala passada de dur-me llavors el sentiment que vaig tenir en veure per primer cop el gat d’Allien passejant per la nau llòbrega i fosca.

Encara que .......pensant-ho millor, ..... millor no pensar-ho.

La broma

Heu fet mai una broma? Segur que sí.

Jo també. De fet abans m’agradava amagar-me de darrere alguna porta de casa i donar un ensurt a qui passava. Un ensurt innocent, de nen petit. Tampoc es que ho fes gaire sovint, no penseu, eren més aviat com rampells d’infància. Fins que li vaig donar un ensurt tan ben donat a en Joan, que va fer un crit i mentre cridava i es girava tot d’una se li va escapar la mà i en un acte reflex em va donar una bufa ben donada, vull dir que em va enxampar de ple. I amb la bufa vaig entendre de sobte que no a tothom li agrada que l’assaltin a casa seva (potser l’excepció sigui l’inspector Clousseau), que fins i tot sense voler-ho podia provocar un atac de cor. Vaig deixar de fer-ho i tampoc no ho he trobat a faltar.

Tornant al tema. Recordeu la vostra millor broma?

Jo sí. Sense cap modèstia, la trobo fantàstica. Perque va ser improvisada, pensada i executada en uns segons. Encara ara se'm dibuixa un somriure en pensar-hi.

Per això vull explicar-la.

Quan ja vivíem a Tenor Massini, el nostre pis era el darrer, el sobreàtic. En el replà sols hi havia la nostra porta i era la darrera parada de l’ascensor. Al terrat s’hi arribava per unes escales, l’ascensor no hi pujava.

El meu germà tornava a casa i va trucar a l’intèrfon des de el carrer. De dalt estant vaig obrir. Acostumava a esperar al meu germà al replà per donar-li la benvinguda, perquè m’expliques potser el que a dins no es podia dir en presència dels pares, senzillament perquè m’agradava esperar-lo.

La porta fixa de l’ascensor tenia una finestra de vidre estreta – d’un pam i mig - i llarga, de forma que ens veiem i ens saludàvem mentre l’ascensor anava frenant i s’aturava.

Sempre he somiat desaforadament. I sovint recordo els somnis. Un malson que es repetia força consistia en que agafava l’ascensor, pitjava el sobreàtic i no s’aturava en arribar-hi, travessava el terrat i sortia disparat a l’espai exterior i em quedava orbitant al voltant de la lluna, tot fosc, i tota sola.

Aquell dia, quan el meu germà va trucar a l’intèrfon des de el carrer, vaig tenir un rampell d’il·luminació.

Vaig baixar corrent les escales fins a l’àtic. I vaig guaitar per la finestreta com bellugava el cable de l’ascensor, com s’anava atansant la caixa, com començava a veure la llum de l’interior, la cara somrient de meu germà que apareixia, i jo també li somreia innocentment mentre el saludava amb la ma aixecada.

Però l’ascensor no va iniciar la seva frenada, continuava pujant al mateix ritme.

Vaig canviar d’expressió: de somriure a estranyada quan el vaig tenir a la meva alçada, i a una autèntica expressió d’horror enlairant la vista cap al seu rostre quan ell continuava pujant. La cara del meu germà va reflectir exactament la meva, i no sols perquè també tingui els ulls blaus, el cabell fosc i pigues. Vaig estendre el braç amb que saludava cap amunt, com si el vulgues deturar.

I va desaparèixer en la fosca que separava l’àtic del sobreàtic, suposo que esgarrifat i pensant que s’esclafaria en arribar al topant del terrat, perquè lo de l’ascensor en òrbita esta clar que sols podia ser un somni.

Va ser perfecte. Un instant sublim. Aguantant la respiració vaig escoltar emocionada com l’ascensor frenava al sobreàtic, s’obria la porta, uns segons de alleujament i silenci, i després un cop sec en llençar la motxilla al terra i un sol crit: jo et mato!!!! Vaig volar escales avall els vuit pisos sense deixar de dir: era una broma!! era una broma!!!

I no recordo el que va passar desprès. Sí recordo en canvi les explicacions que vaig haver de donar als meus pares a fi que valoressin el càstig que m’havien de posar.

I vosaltres, teniu alguna broma guardada en el calaix dels bons records?

La voleu compartir?

Als que viuen al cor dels altres

El dia quatre va morir Joanna Raspall. Cent anys. Tota una vida ajudant-nos a estimar la nostra llengua “ells van decidir que el català, no, però jo vaig triar el català, sí” i a fer un millor ús dels mots “Cada paraula/és un batec de vida/ que vol donar-se”. D’ella han parlat tots els diaris del nostre petit país;  a més enguany es celebrava a les escoles l’any Joana Raspall en honor al seu centenari.

El dia cinc va morir Nelson Mandela. Noranta cinc anys; una tercera part empresonat. Tota una vida defensant amb obstinació la causa més justa que hi pugui haver: la igualtat social i la no segregació entre els essers humans “La pobreza no es natural, es creada por el hombre y puede superarse y erradicarse mediante acciones de los seres humanos. Y erradicar la pobreza no es un acto de caridad, es un acto de justícia” i sobre tot la educació “la educación es el arma más poderosa que puedes usar para cambiar el mundo”. D’ell han parlat tots els diaris del mon.

El dia sis va morir la meva tieta Francina. També noranta cinc anys. Més de la meitat viscuts a l’estat d’Alabama, primer a Birmingham i després a Mobile. La meitat d’ells vídua, amb tota la família, tret de les dues filles, a Catalunya. Dona d’un violinista i compositor català que va haver d’emigrar per prosperar, d’un país on no sempre triomfen els millors sinó els que estan més ben relacionats http://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Benejam_i_Agell Emigrant ella també.

La meva tieta, a un altra escala, ha estat una persona valenta i lluitadora i un pont entre cultures molt abans de que Catalunya es plantegés obrir cap ambaixada enlloc. Aquests són certament els millors ambaixadors que pot tenir un poble, els que sense perdre les seves arrels, s’integren en un altra societat i l’enriqueixen amb la seva experiència personal. Fins haver complert vuitanta i uns quants, va venir cada any a Catalunya, els darrers anys tota sola, encara que al sortir de l’avió l’haguessin de dur en cadira de rodes.

Sobre tot la recordo venint cada estiu amb la Núria – la seva filla petita i de la meva edat - doncs l’Eulalia ja era gran i es quedava allí. Veieu, dos filles, dos noms ben catalans. Plena d’energia i fent aquí tota mena de cursets i tallers que desprès ensenyaria als seus alumnes de castellà a l’escola de Birmingham on donava classes. A la Núria i a mi ens omplia els juliols d’activitats que, si bé es cert que no sempre ens engrescaven, ens van permetre a les tres aprendre un xic de tot. Vam aprendre a ballar sardanes, a fer mitja i ganxet, tallers de costura, de repujat d’estany, vam cosir tota mena de bijuteria en jerseis i samarretes per personalitzar-les, vam fer cistells de vímet, pastissos i galetes i molt més.

També recorríem insistentment els carrers del casc antic cercant tresors que s’enduria a la seva escola: des de espardenyes de les de beta de tota la vida pels seus alumnes (per les classes de sardanes), obres de teatre (per representar a les funcions escolars), llibres de contes, auques i rondalles (per fer llegir als nens i nenes o bé per explicar ella a classe) cassoletes de fang (per ensenyar a fer crema catalana), olletes de fang (per fer-hi sopa de ceba), una vaixella sencera de ceràmica de la Bisbal, totes les figuretes del pessebre (per muntar-ne un a la seva escola, allí no hi ha tradició), i una llarga llista que ja no recordo.

Us la imagineu donant classes, amb el seu peculiar accent – ja tenia uns quaranta anys quan va aprendre anglès i a conduir - i proposant totes aquestes activitats als alumnes, parlant d’un país i una terra que la majoria ni sabien que existia ni sabrien ubicar en un mapa?

I venia carregada de regals que ens aproximaven a aquella terra tan llunyana on havia decidit viure: llibres de receptes en anglès, totes les mides de culleres i tassetes per fer-los, motllos de totes formes que aquí no existien, els primers crispies, els primers corn flakes, els primers marshmallows que torràvem als fogons, la primera nina negra, la primera nina que doblegava cames, braços i fins i tot la cintura, el primer assecador de cabell amb un tub i una bossa de plàstic gruixut que et posaves al cap i semblaves talment un astronauta, el primer allisador i el que feia rissos i tirabuixons, les primeres hamburgueses amb formatge, enciam i rodanxes de cogombre en vinagre, ben crunchies, la primera càmera de fotos instantània que treia un paper que si el ventaves anava mica en mica sortint el retrat.

Quan començava a treure les coses de la maleta semblava talment un mag.

Amb ella vam recórrer les terres de Soria i de Castella, tot llegint Machado i el Cantar del Mio Cid. També es va endur una rèplica de la Tizona i per poc que no compra una armadura sencera.

De la meva tieta no parlaran els diaris, ni d’aquí ni d’enlloc, però en parlarem nosaltres.

I tots tres, d’una manera o altra, han aconseguit fer realitat el que la Joana Raspall tan bellament va escriure:

“Vull deixar amor i somnis i paraules
que durin més que jo, al cor dels altres.”

Equilibri

Una de les coses que em lliga a la dolça i alhora esquerpa terra de l’Empordà és que aquí és on vaig plantar els dos xiprers en néixer els meus fills.

Doncs sí, soc més sentimental del que sembla. Agrair a la natura que m’ha permès donar vida, amb un altra vida fermament arrelada a un trosset de terra de l’Empordà.

Un xiprer? em deien alguns esgarrifats sense acabar d’entendre que m’agradi  tant passejar pels cementiris.

Perquè el xiprer és l’arbre de la vida, el que s’enfila ben amunt per sobre de les tanques de pedra, per la seva forma senzilla, sòbria i estilitzada, per ser símbol d’una bona acollida, perquè m’agrada veure com es vincla sota la forta tramuntana i sempre torna a erigir-se ben dret i ferm a tocar el cel.

Si observeu els dos xiprers de la foto veureu que un és de tronc gruixut, ample i força atapeït, se’l veu molt robust; l’altre, molt més prim, estret i un xic escabellat transmet una gran delicadesa. Sigui quina sigui la seva aparença tots dos són forts, molts forts.

Quin és quin?

Doncs bé, sabent que la natura és sàvia i que en tot hi ha d’haver equilibri, la resposta és evident. 

El primer, l’ample i robust, correspon al Quim, el meu fill prim, escabellat i de faccions delicades. L’altre, el prim i d’aparença feble,  és del Cesc, el meu fill d’ampla esquena, robust i de somriure permanent. 

I sigui quina sigui la seva aparença tots dos són forts, molt forts, tant que quan es vinclen sota una endimoniada tramuntana, tots dos tornen a erigir-se ben drets i ferms a tocar cel.

Els innombrables

Hem avançat molt, que no progressat, en el darrer segle.

Vivim tants anys què al final a un ja li ve de gust deixar-ho córrer. Bé, potser he exagerat una mica, en qualsevol cas no és gaire dramàtic abandonar aquest mon.

I per posar una mica d’ordre s’han aprovat noves lleis, algunes força qüestionables,  encara que cap tan efectiva com  la Llei dels Innombrables.

Recull de noticies (octubre 2050): A la darrera campanya política, la cadena de televisió estatal va organitzar una vetllada de debat on participaven els caps de llista de tots els partits polítics: “Per Pebrots,  Conveniència De Casa, Unió De Catòlics, Intèrprets Cuidadors de la Veritat, Potser Si Convé, Esperant Resoldre Coses, Collonuts Units Perdurables, Sense Idees” entre d’altres. L’enrenou va ser sonat quan el presentador va donar la paraula als convidats i cap d’ells va ser capaç de pronunciar ni un mot. S’havien quedat tots muts. De resultes d’aquest fet es decideix revisar la llei d’Innombrables per extreure’n els polítics. L’aldarull al carrer és de por, unànime la votació al parlament.

Innombrables. Quan són reincidents tothom els defuig. Per aquest motiu acostumen a canviar de feina, de barri, de ciutat, i fins i tot a vegades de país.

Recull de noticies ( maig 2051): A la final de la lliga de futbol, quan el capità de l’equip guanyador s’atansà  a recollir la copa, no va poder pronunciar el discurs que havia preparat. En passar el micròfon als seus companys cap d’ells va poder pronunciar ni una paraula. De resultes d’aquest fet es decideix revisar la llei d’Innombrables per extreure’n els jugadors de futbol i per extensió els arbitres.

Innombrables. Als vuit anys s’activa el comptador. S’assembla al carnet per punts. I mai no saps quan et descompten un punt, ni tampoc per quin motiu, ja que llavors podries prendre represàlies.

Recull de noticies (desembre 2051). Desprès de moltes deliberacions es decideix una nova modificació de la llei d’Innombrables per treure de la llista de forma parcial als mestres. S’elimina la possibilitat, de forma temporal, de que els seus alumnes i pares puguin nominar-los. Transcorreguts tres anys des de la darrera classe impartida, la connexió alumnes i pares amb el professor es torna a activar.

Innombrables.  Cada cop que el comptador arriba a zero, l’innombrable es queda mut durant un any sencer. Així es redueix força la seva capacitat de fer mal i alhora és un avis pels que l’envolten que ràpidament poden detectar amb qui estan tractant. Transcorregut l’any el comptador es torna a carregar però en comptes de 10 ara tan sols hi ha vuit punts, desprès sis, quatre, dos i finalment 0. Si s’arriba a exhaurir, l’Innombrable esdevé mut definitivament.

Recull de noticies (març 2052). S’han produït alguns errors en ser nominats com innombrables actors de series i pel·lícules en les que havien de fer el paper de dolent, ja que el públic acaba identificant en el subconscient el personatge amb la persona. Es revisa el funcionament de la Llei d’Innombrables a fi de que el Síndrome J.R. (així és com s’ha anomenat) no torni a succeir.

Innombrables. Sumant tots els punts que es poden aconseguir abans de quedar-se mut del tot son trenta. Trenta persones a les que l’innombrable haurà fet mal. No vol dir violència física, assassinats, etc. aquests tenen les seves pròpies lleis que sempre han resultat prou efectives. Trenta persones que no podran anomenar l’Innombrable (d’aquí justament ve el mot) sense sentir dolor i pena. Trenta persones anímicament ferides, psicològicament maltractades, persones que potser han donat confiança rebent menyspreu, persones a les que conscientment s’ha enganyat amb mentides i omissions i que no s’ho mereixien.

Recull de noticies (setembre 2052).  Cinc anys desprès de la posada en marxa de la Llei dels Innombrables, i encara que ha calgut fer alguns retocs, es pot demostrar que ha estat un èxit. Rotund. La majoria dels Innombrables, un cop transcorregut l’any de silenci, canvien sensiblement el seu comportament i la forma de relacionar-se amb els demès, de manera que la majoria encara conserven tots els punts corresponents a la segona càrrega.

Innombrables. No són les víctimes els que els denuncien. Les víctimes senten (normalment en aquest ordre):  dolor, tristor, negació, ràbia (potser algun cop ira), i finalment acceptació i novament tristor. I és en aquest precís moment,  l’instant de la tristesa inabastable sense desig de venjança, que els sensors de tristesa escampats arreu ho detecten, s’activa la Llei de l’Innombrable i es descompta un punt, sense que ningú en sigui conscient.

Recull de noticies (desembre 2052): s’aprova una modificació a la Llei de l’Innombrable. Un no es pot auto-descomptar un punt. Qui senti tristesa per ell mateix, per la seva forma de ser i de relacionar-se, per la vida que porta, i s’auto maltracta, el que ha de fer és canviar. El canvi és possible si la força de voluntat acompanya.

Innombrables. He perdut punts, deu segur, probablement més. Vaig romandre un any muda, que em va servir per reflexionar. El problema és que jo ja em considerava una persona reflexiva, al menys invertia temps en pensar. Però al llarg d’aquest any he descobert que bàsicament reflexionava en mi mateixa, absorbida i col·lapsada per les meves emocions, que m’impedien percebre les dels altres. Sempre enrocada, analitzant cóm m’afectava el que passava al meu voltant. Sí, sí, això és important, però també ho era  estudiar cóm el que jo feia afectava als altres.  Intentar posar-me en el  lloc dels demès. No  s’ha de fer amb tothom, és una pèrdua de temps, però si que val la pena fer-ho amb aquells que no ens són indiferents. He après molt. Ser innombrable m’ha donat una oportunitat que crec que sabré aprofitar.

Recull de noticies (desembre 2052). Psiquiatres i psicòlegs que havien acordat la llista de malalties neurològiques i trastorns mentals que no havien d’estar subjectes a la Llei de l’Innombrable, escurcen molt aquesta llista en adonar-se que molts cops és l’actuació conscient i deliberada de la persona, prèvia al brot de la malaltia la que desencadena el brot mateix. Es decideix tractar persona a persona, per deixar clar que una persona no és la seva malaltia i que no és just posar etiquetes que generalitzin. També s’acorda allargar el termini pel descompte en aquests casos, ja que si bé hi ha persones absolutament condicionades i per tant excusades, n’hi  altres que a vegades s’hi escuden quan els convé (per canviar de parella, deslliurar-se d’algun amic, abandonar fills, no fer un treball que fa mandra, no fer un esforç de convivència, etc), i  altres que  saben a mig termini imposar-se com a persones i demanant perdó.

I aquí estem finalment a vegades muts, d’altres ferits, a cops innombrables i sovint, espero, persones.

El llibre

De sobte rellisquen i cauen rodant per un pendent cada cop més pronunciat sense cap branca ni tronc que els pugui aturar. Els darrers deu metres son ja de caiguda lliure directe sobre la bassa. Per sort és fonda i cap dels dos perd el coneixement, emergint els seus caps pocs instants desprès sobre els remolins d’escuma que la capbussada ha creat.

Tanco el llibre. El que he llegit sembla interessant, fins i tot em resulta familiar, però no te res a veure amb l’argument ni amb els personatges del llibre que ja fa uns quants vespres tinc entre mans. Potser m’he equivocat de punt, potser fins i tot de llibre, ja que a la tauleta de nit en tinc uns quants amuntegats esperant torn. L’obro novament i ara tot és correcte. Probablement m’he endormiscat mentre llegia i he començat a somiar.

Silenciosament s’atansa a l’altar i agafa delicadament la petita urna daurada. La guarda al sarró i surt per la porta petita del claustre. Un cop a l’habitació de l’hotel, l’observa amb atenció abans d’obrir-la per extreure’n el pergamí. Les filigranes gravades als costats de l’urna sols representen motius vegetals, fulles i heures que s’entrecreuen de forma elegant. No, no hi ha cap text ni cap missatge ocult, l’únic missatge és a dins.

Torno a tancar el llibre. Igual que ahir, el que acabo de llegir no pertany a la novel·la que estic llegint. Tot i així, de nou ho trobo vagament familiar. Observo amb atenció les tapes del llibre, i el que porten escrit. Tot em sembla normal, el títol del llibre, l’autor, el resum a la contraportada i l’opinió d’alguns crítics de prestigi i altres escriptors en haver-lo llegit. Torno a obrir-lo i res, ara ja torna a ser el meu llibre. Miro el rellotge. Son les dotze de la nit, tampoc és tan tard.

Recorre totes les sabateries de la ciutat cercant les botes que ha somiat que existeixen i que no troba. Fins que no hagi vist tots els aparadors, un rere l’altre, sap que no es podrà comprar les botes, ja que sempre li quedarà el neguit de que potser les que ella vol estan a la tenda que finament ha decidit no visitar. Quina pèrdua de temps. El pitjor és que això li passa sovint. Tan sovint que fins i tot ha pensat algun cop en fer un curs per aprendre a tallar i cosir la seva pròpia roba.

Ja hi som. Ha tornat a passar. I això que aquest mati de dissabte he estat llegint tranquil·lament força estona en el sofà sense trobar-hi res estrany. Quan vaig en metro o autobús tampoc em passa. Tan sols al llit. De nit. Però és que a més el que he llegit em recorda molt el començament d’un somni de no fa gaire. En tornar a obrir el llibre, un cop més el text aliè incrustat ha desaparegut.

Els llums enterbolits per la boira ja no es distingeixen els uns dels altres en la llunyania, apreciant-ne tan sols una claror difuminada on moments abans hi havia la costa i el port que encara s’endevinen.  El vaixell s’endinsa silenciosament en la negra foscor de l’aigua i de la nit, iniciant la travessia envers lo desconegut. Els passatgers van abandonant la coberta, on ja la humitat insistentment es deixa notar, romanent tan sols els que han tingut la precaució d’abrigar-se i potser algun romàntic que vol retenir una darrera imatge d’una terra a la que sap que no tornarà. El viatge serà llarg.

He de reconèixer que aquestes histories estranyes que nit rere nit llegeixo m’atrapen, em comencen a seduir per la seva proximitat, sent alhora tan distants.

Al dia següent m’ho penso una estona abans de començar a llegir. Estic disposada a arribar fins al final i treure’n l’entrellat. Per descomptat arribant al final del llibre, literalment, sense que em sorprenguin les seves ratlles i em facin tancar-lo abans d’hora.

I llegeixo el llibre d’una tirada sense parar. I en ell llegeixo, explicat amb tota mena de detalls, un dels meus somnis. M’agrada perquè sovint recordo els somnis, però mai els recordo complets, és més, no sé si arribo a somiar-ne el desenllaç. En canvi en el llibre està tot explicat, la introducció, el plantejament, l’argument, els personatges, l’acció i les descripcions, els pensaments, el desenllaç i les conclusions.

Des de llavors cada nit llegeixo sense presses el llibre, i aprofito per reflexionar tranquil·lament sobre el significat de cada somni, ja que sempre, d’una manera o altra, estan connectats amb la realitat que visc. Aprenc de mi mateixa. És més, em sorprèn que estiguin tan ben redactats, trobant sempre el mot més adequat. No tinc ni idea de qui ho escriu, perquè, la veritat és que estic bastant segura que no somio en paraules, somio més aviat en imatges, com si fos una pel·lícula. En canvi algú posa en text descripcions molt acurades dels paisatges i personatges, i explica, com si fossin seves, les meves emocions i pensaments.

Durant el dia ja no llegeixo el llibre perquè tinc por d’acabar la història i que perdi la seva màgia. Tampoc no en llegeixo d’altres, ja que amb un per dia és més que suficient. El problema és que em fa por, doncs de mica en mica m’estic enrocant, les meves experiències de dia, que de nit es tradueixen en somnis, que més endavant llegeixo en el llibre i que em fan tornar a somiar. No hi ha gaires noves entrades i crec que acabaré avorrint-me de mi mateixa.

Arriba una nit en la que llegeixo que llegeixo un llibre que, quan l’obro pel punt on m’havia quedat, narra un fragment que no te res a veure amb la història inicial del llibre. Em fa tant esglai que no puc acabar de llegir. De cop i volta el tanco.

Suposo que és llavors quan el llibre s’enfada. O potser és l’autor desconegut del llibre qui  s’enfada. El cas és que a la nit següent llegeixo que llegeixo que llegeixo un llibre que explica un somni meu que no puc acabar. Aquest cop si que insisteixo fins al final. Per descobrir que en realitat sols existeixo com a personatge atrapat dins del somni d’un altre, el somni d’un escriptor que vol escriure un llibre. Un llibre que va sobre un altre llibre, màgic, de somnis.