Error de principiant

Donat que aquesta és la meva primera vida, al menys que jo recordi, trobo convenient deixar registre d’un error que no penso cometre en properes reencarnacions.

Es pot anomenar l’error dels “espais comuns”.

Aquest Nadal vaig eliminant mica en mica “espais comuns” amb la meva família.

Crec que la millor manera d’entendre-ho és amb un parell d’exemples doncs sinó pensareu el que no és.

Cadascú te el seu armari o el seu tros d’armari on és amo i senyor d’organitzar-se la roba. Però tota no hi cap, i a més no es fa anar tota alhora, hi ha algunes coses que sols s’utilitzen esporàdicament. Aquí entren en joc els espais comuns.  Per un tema d’organització i eficiència es decideix atorgar rols a diferents calaixos i prestatges i fer-ne un ús comunitari: el calaix dels mitjons gruixuts per la muntanya, el de les gorres, el de les bufandes, el dels guants, etc. etc., el prestatge amb totes les botes de muntanya, l’altre per les motxilles, el lloc pels anoracs embafadors de tant que abriguen, l’espai dels sacs i les màrfegues, el lloc per les cantimplores, carmanyoles i càmping gas, el calaix de les lots.... etc.

Si, si, la idea es bona oi? Sembla fins i tot coherent. Doncs no senyor, es una solemne rucada que pot arribar a tenir tràgiques conseqüències.

Quan un calaix es comú, es dilueix la responsabilitat sobre aquell calaix i el seu contingut, i tothom es fa l’orni quan cal fer-ne ús o endreçar-lo. Tothom menys un. Que sempre es el mateix. L’encarregat oficial de: GESTIO, MANTENIMENT, EMPAQUETAT I TRASLLAT DE TOT ALLO QUE HI HA EN AQUELLS ESPAIS QUE NO SÓN UNICA I EXCLUSIVAMENT EL TROS D’ARMARI ON TINC LA MEVA ROBA DE DIARI. Que sempre ets tu.

Si bades, acabes tenint bufandes per abrigar tots els equips de futbol de primera divisió, o t’apareixen manoples  alienes al calaix dels guants. I suposant que arribis a aconseguir que cadascú agafi les seves coses en sortir de viatge, s’agafen de revolada o remenant de qualsevol manera; tot queda regirat, a vegades el calaix ni tanca, i el següent que va a buscar alguna cosa s’emprenya, no amb l’usuari anterior, que hauries de contractar en Sherlock per saber qui era, sino amb l’encarregat oficial. Que continues sent tu.

Es un càrrec gens agraït.  S’escolta sovint, quan ja portes masses quilòmetres fets com per donar mitja volta: ja has agafat les meves botes? Suposo que portes la gorra negra. On has deixat els meus mitjons? Aquesta bufanda ja fa temps que no la porto, has dut la que m’agrada? Aquests no són els meus guants! Jo volia la màrfega inflable, no aquesta.....Preguntes al vent.

L’altre possible error a la categoria dels “espais comuns” es donar predominança a casa als llocs per compartir fent que, per exemple, hi hagi una sala d’estudi gran, una sala d’estar gran etc. a costa de sacrificar i fer les habitacions petites, pensant que així s’educa la família en compartir i en gestionar el temps, i s’evita que cadascú romangui aïllat a la seva habitació davant del seu ordinador, mirant la seva tele o jugant a la seva consola. Aqui les queixes són d'un altre estil, però el problema de fons és invariable.

La idea no és original.

Es tracta d’estendre el model de la cuina a la resta dels espais. Oi que a la cuina els plats fondos estan tots junts,
els plans també, hi ha un lloc pels vasos, per les tasses, per les cassoles, les paelles, i la resta d’estris? Oi que se’n fa un us comunitari? Oi que tothom sap on és i on va cada cosa?

Doncs, perquè no funciona a la resta de la casa?