Als que viuen al cor dels altres

El dia quatre va morir Joanna Raspall. Cent anys. Tota una vida ajudant-nos a estimar la nostra llengua “ells van decidir que el català, no, però jo vaig triar el català, sí” i a fer un millor ús dels mots “Cada paraula/és un batec de vida/ que vol donar-se”. D’ella han parlat tots els diaris del nostre petit país;  a més enguany es celebrava a les escoles l’any Joana Raspall en honor al seu centenari.

El dia cinc va morir Nelson Mandela. Noranta cinc anys; una tercera part empresonat. Tota una vida defensant amb obstinació la causa més justa que hi pugui haver: la igualtat social i la no segregació entre els essers humans “La pobreza no es natural, es creada por el hombre y puede superarse y erradicarse mediante acciones de los seres humanos. Y erradicar la pobreza no es un acto de caridad, es un acto de justícia” i sobre tot la educació “la educación es el arma más poderosa que puedes usar para cambiar el mundo”. D’ell han parlat tots els diaris del mon.

El dia sis va morir la meva tieta Francina. També noranta cinc anys. Més de la meitat viscuts a l’estat d’Alabama, primer a Birmingham i després a Mobile. La meitat d’ells vídua, amb tota la família, tret de les dues filles, a Catalunya. Dona d’un violinista i compositor català que va haver d’emigrar per prosperar, d’un país on no sempre triomfen els millors sinó els que estan més ben relacionats http://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Benejam_i_Agell Emigrant ella també.

La meva tieta, a un altra escala, ha estat una persona valenta i lluitadora i un pont entre cultures molt abans de que Catalunya es plantegés obrir cap ambaixada enlloc. Aquests són certament els millors ambaixadors que pot tenir un poble, els que sense perdre les seves arrels, s’integren en un altra societat i l’enriqueixen amb la seva experiència personal. Fins haver complert vuitanta i uns quants, va venir cada any a Catalunya, els darrers anys tota sola, encara que al sortir de l’avió l’haguessin de dur en cadira de rodes.

Sobre tot la recordo venint cada estiu amb la Núria – la seva filla petita i de la meva edat - doncs l’Eulalia ja era gran i es quedava allí. Veieu, dos filles, dos noms ben catalans. Plena d’energia i fent aquí tota mena de cursets i tallers que desprès ensenyaria als seus alumnes de castellà a l’escola de Birmingham on donava classes. A la Núria i a mi ens omplia els juliols d’activitats que, si bé es cert que no sempre ens engrescaven, ens van permetre a les tres aprendre un xic de tot. Vam aprendre a ballar sardanes, a fer mitja i ganxet, tallers de costura, de repujat d’estany, vam cosir tota mena de bijuteria en jerseis i samarretes per personalitzar-les, vam fer cistells de vímet, pastissos i galetes i molt més.

També recorríem insistentment els carrers del casc antic cercant tresors que s’enduria a la seva escola: des de espardenyes de les de beta de tota la vida pels seus alumnes (per les classes de sardanes), obres de teatre (per representar a les funcions escolars), llibres de contes, auques i rondalles (per fer llegir als nens i nenes o bé per explicar ella a classe) cassoletes de fang (per ensenyar a fer crema catalana), olletes de fang (per fer-hi sopa de ceba), una vaixella sencera de ceràmica de la Bisbal, totes les figuretes del pessebre (per muntar-ne un a la seva escola, allí no hi ha tradició), i una llarga llista que ja no recordo.

Us la imagineu donant classes, amb el seu peculiar accent – ja tenia uns quaranta anys quan va aprendre anglès i a conduir - i proposant totes aquestes activitats als alumnes, parlant d’un país i una terra que la majoria ni sabien que existia ni sabrien ubicar en un mapa?

I venia carregada de regals que ens aproximaven a aquella terra tan llunyana on havia decidit viure: llibres de receptes en anglès, totes les mides de culleres i tassetes per fer-los, motllos de totes formes que aquí no existien, els primers crispies, els primers corn flakes, els primers marshmallows que torràvem als fogons, la primera nina negra, la primera nina que doblegava cames, braços i fins i tot la cintura, el primer assecador de cabell amb un tub i una bossa de plàstic gruixut que et posaves al cap i semblaves talment un astronauta, el primer allisador i el que feia rissos i tirabuixons, les primeres hamburgueses amb formatge, enciam i rodanxes de cogombre en vinagre, ben crunchies, la primera càmera de fotos instantània que treia un paper que si el ventaves anava mica en mica sortint el retrat.

Quan començava a treure les coses de la maleta semblava talment un mag.

Amb ella vam recórrer les terres de Soria i de Castella, tot llegint Machado i el Cantar del Mio Cid. També es va endur una rèplica de la Tizona i per poc que no compra una armadura sencera.

De la meva tieta no parlaran els diaris, ni d’aquí ni d’enlloc, però en parlarem nosaltres.

I tots tres, d’una manera o altra, han aconseguit fer realitat el que la Joana Raspall tan bellament va escriure:

“Vull deixar amor i somnis i paraules
que durin més que jo, al cor dels altres.”