Re-cordar

Jo pensava que el mot venia de tornar a tenir-ho tot ben lligat i de forma ordenada amb una corda invisible.

Saps?

Com en aquelles tires daurades o platejades que es posen a l’arbre de Nadal de on pengen estrelles, campanes, ninotets, etc. tots en fila, ordenadament, un darrere l’altre.

Encara que quan els treus de la caixa on s’han estat guardats tot un any, la primera sensació es que ho hauràs de llençar tot, ja que no hi ha manera de desfer els nusos i embolics que s’han muntat enganxant-se els uns amb els altres. I això que en desar-ho, ho vas desar ordenadament, i la caixa ha estat guardada a l’altell de l’armari i ningú l’ha rebregat, ni s’ha caigut. El que anomeno “petits misteris quotidians”.

Com els records. Passa el mateix. No els toques, però ells es desordenen, es barregen, es confonen, n’hi que es fan amics i mai mes volen anar separats, n’hi ha que son incompatibles i has de tallar la corda. A vegades t’has de passar estona desembolicant-los perquè tornin a quedar ordenats.

Doncs no, resulta que cordar no ve de corda sinó de cor (cordis) ja que antigament es pensava que la memòria es trobava al cor.

M’agrada. Jo penso que el cor encara te memòria, diguin el que diguin els experts. I molta.

Amb el cap tornen els fets, paraules, llocs, moments. Cordats i a vegades embullats. Va bé que estiguin cordats així anem estirant d’un, i va sortint la resta.

Amb el cor tornen els sentiments, les emocions associades a aquells fets, paraules, llocs, moments. Cordats......i tant, i encara mes: cosits, grapats, clavats.......

Per sort hi ha sincronisme. Es a dir, que si recordo amb el cap alguna nit mirant els estels, el cor no em fa la mala passada de dur-me llavors el sentiment que vaig tenir en veure per primer cop el gat d’Allien passejant per la nau llòbrega i fosca.

Encara que .......pensant-ho millor, ..... millor no pensar-ho.