Equilibri

Una de les coses que em lliga a la dolça i alhora esquerpa terra de l’Empordà és que aquí és on vaig plantar els dos xiprers en néixer els meus fills.

Doncs sí, soc més sentimental del que sembla. Agrair a la natura que m’ha permès donar vida, amb un altra vida fermament arrelada a un trosset de terra de l’Empordà.

Un xiprer? em deien alguns esgarrifats sense acabar d’entendre que m’agradi  tant passejar pels cementiris.

Perquè el xiprer és l’arbre de la vida, el que s’enfila ben amunt per sobre de les tanques de pedra, per la seva forma senzilla, sòbria i estilitzada, per ser símbol d’una bona acollida, perquè m’agrada veure com es vincla sota la forta tramuntana i sempre torna a erigir-se ben dret i ferm a tocar el cel.

Si observeu els dos xiprers de la foto veureu que un és de tronc gruixut, ample i força atapeït, se’l veu molt robust; l’altre, molt més prim, estret i un xic escabellat transmet una gran delicadesa. Sigui quina sigui la seva aparença tots dos són forts, molts forts.

Quin és quin?

Doncs bé, sabent que la natura és sàvia i que en tot hi ha d’haver equilibri, la resposta és evident. 

El primer, l’ample i robust, correspon al Quim, el meu fill prim, escabellat i de faccions delicades. L’altre, el prim i d’aparença feble,  és del Cesc, el meu fill d’ampla esquena, robust i de somriure permanent. 

I sigui quina sigui la seva aparença tots dos són forts, molt forts, tant que quan es vinclen sota una endimoniada tramuntana, tots dos tornen a erigir-se ben drets i ferms a tocar cel.