Els innombrables

Hem avançat molt, que no progressat, en el darrer segle.

Vivim tants anys què al final a un ja li ve de gust deixar-ho córrer. Bé, potser he exagerat una mica, en qualsevol cas no és gaire dramàtic abandonar aquest mon.

I per posar una mica d’ordre s’han aprovat noves lleis, algunes força qüestionables,  encara que cap tan efectiva com  la Llei dels Innombrables.

Recull de noticies (octubre 2050): A la darrera campanya política, la cadena de televisió estatal va organitzar una vetllada de debat on participaven els caps de llista de tots els partits polítics: “Per Pebrots,  Conveniència De Casa, Unió De Catòlics, Intèrprets Cuidadors de la Veritat, Potser Si Convé, Esperant Resoldre Coses, Collonuts Units Perdurables, Sense Idees” entre d’altres. L’enrenou va ser sonat quan el presentador va donar la paraula als convidats i cap d’ells va ser capaç de pronunciar ni un mot. S’havien quedat tots muts. De resultes d’aquest fet es decideix revisar la llei d’Innombrables per extreure’n els polítics. L’aldarull al carrer és de por, unànime la votació al parlament.

Innombrables. Quan són reincidents tothom els defuig. Per aquest motiu acostumen a canviar de feina, de barri, de ciutat, i fins i tot a vegades de país.

Recull de noticies ( maig 2051): A la final de la lliga de futbol, quan el capità de l’equip guanyador s’atansà  a recollir la copa, no va poder pronunciar el discurs que havia preparat. En passar el micròfon als seus companys cap d’ells va poder pronunciar ni una paraula. De resultes d’aquest fet es decideix revisar la llei d’Innombrables per extreure’n els jugadors de futbol i per extensió els arbitres.

Innombrables. Als vuit anys s’activa el comptador. S’assembla al carnet per punts. I mai no saps quan et descompten un punt, ni tampoc per quin motiu, ja que llavors podries prendre represàlies.

Recull de noticies (desembre 2051). Desprès de moltes deliberacions es decideix una nova modificació de la llei d’Innombrables per treure de la llista de forma parcial als mestres. S’elimina la possibilitat, de forma temporal, de que els seus alumnes i pares puguin nominar-los. Transcorreguts tres anys des de la darrera classe impartida, la connexió alumnes i pares amb el professor es torna a activar.

Innombrables.  Cada cop que el comptador arriba a zero, l’innombrable es queda mut durant un any sencer. Així es redueix força la seva capacitat de fer mal i alhora és un avis pels que l’envolten que ràpidament poden detectar amb qui estan tractant. Transcorregut l’any el comptador es torna a carregar però en comptes de 10 ara tan sols hi ha vuit punts, desprès sis, quatre, dos i finalment 0. Si s’arriba a exhaurir, l’Innombrable esdevé mut definitivament.

Recull de noticies (març 2052). S’han produït alguns errors en ser nominats com innombrables actors de series i pel·lícules en les que havien de fer el paper de dolent, ja que el públic acaba identificant en el subconscient el personatge amb la persona. Es revisa el funcionament de la Llei d’Innombrables a fi de que el Síndrome J.R. (així és com s’ha anomenat) no torni a succeir.

Innombrables. Sumant tots els punts que es poden aconseguir abans de quedar-se mut del tot son trenta. Trenta persones a les que l’innombrable haurà fet mal. No vol dir violència física, assassinats, etc. aquests tenen les seves pròpies lleis que sempre han resultat prou efectives. Trenta persones que no podran anomenar l’Innombrable (d’aquí justament ve el mot) sense sentir dolor i pena. Trenta persones anímicament ferides, psicològicament maltractades, persones que potser han donat confiança rebent menyspreu, persones a les que conscientment s’ha enganyat amb mentides i omissions i que no s’ho mereixien.

Recull de noticies (setembre 2052).  Cinc anys desprès de la posada en marxa de la Llei dels Innombrables, i encara que ha calgut fer alguns retocs, es pot demostrar que ha estat un èxit. Rotund. La majoria dels Innombrables, un cop transcorregut l’any de silenci, canvien sensiblement el seu comportament i la forma de relacionar-se amb els demès, de manera que la majoria encara conserven tots els punts corresponents a la segona càrrega.

Innombrables. No són les víctimes els que els denuncien. Les víctimes senten (normalment en aquest ordre):  dolor, tristor, negació, ràbia (potser algun cop ira), i finalment acceptació i novament tristor. I és en aquest precís moment,  l’instant de la tristesa inabastable sense desig de venjança, que els sensors de tristesa escampats arreu ho detecten, s’activa la Llei de l’Innombrable i es descompta un punt, sense que ningú en sigui conscient.

Recull de noticies (desembre 2052): s’aprova una modificació a la Llei de l’Innombrable. Un no es pot auto-descomptar un punt. Qui senti tristesa per ell mateix, per la seva forma de ser i de relacionar-se, per la vida que porta, i s’auto maltracta, el que ha de fer és canviar. El canvi és possible si la força de voluntat acompanya.

Innombrables. He perdut punts, deu segur, probablement més. Vaig romandre un any muda, que em va servir per reflexionar. El problema és que jo ja em considerava una persona reflexiva, al menys invertia temps en pensar. Però al llarg d’aquest any he descobert que bàsicament reflexionava en mi mateixa, absorbida i col·lapsada per les meves emocions, que m’impedien percebre les dels altres. Sempre enrocada, analitzant cóm m’afectava el que passava al meu voltant. Sí, sí, això és important, però també ho era  estudiar cóm el que jo feia afectava als altres.  Intentar posar-me en el  lloc dels demès. No  s’ha de fer amb tothom, és una pèrdua de temps, però si que val la pena fer-ho amb aquells que no ens són indiferents. He après molt. Ser innombrable m’ha donat una oportunitat que crec que sabré aprofitar.

Recull de noticies (desembre 2052). Psiquiatres i psicòlegs que havien acordat la llista de malalties neurològiques i trastorns mentals que no havien d’estar subjectes a la Llei de l’Innombrable, escurcen molt aquesta llista en adonar-se que molts cops és l’actuació conscient i deliberada de la persona, prèvia al brot de la malaltia la que desencadena el brot mateix. Es decideix tractar persona a persona, per deixar clar que una persona no és la seva malaltia i que no és just posar etiquetes que generalitzin. També s’acorda allargar el termini pel descompte en aquests casos, ja que si bé hi ha persones absolutament condicionades i per tant excusades, n’hi  altres que a vegades s’hi escuden quan els convé (per canviar de parella, deslliurar-se d’algun amic, abandonar fills, no fer un treball que fa mandra, no fer un esforç de convivència, etc), i  altres que  saben a mig termini imposar-se com a persones i demanant perdó.

I aquí estem finalment a vegades muts, d’altres ferits, a cops innombrables i sovint, espero, persones.