El llibre

De sobte rellisquen i cauen rodant per un pendent cada cop més pronunciat sense cap branca ni tronc que els pugui aturar. Els darrers deu metres son ja de caiguda lliure directe sobre la bassa. Per sort és fonda i cap dels dos perd el coneixement, emergint els seus caps pocs instants desprès sobre els remolins d’escuma que la capbussada ha creat.

Tanco el llibre. El que he llegit sembla interessant, fins i tot em resulta familiar, però no te res a veure amb l’argument ni amb els personatges del llibre que ja fa uns quants vespres tinc entre mans. Potser m’he equivocat de punt, potser fins i tot de llibre, ja que a la tauleta de nit en tinc uns quants amuntegats esperant torn. L’obro novament i ara tot és correcte. Probablement m’he endormiscat mentre llegia i he començat a somiar.

Silenciosament s’atansa a l’altar i agafa delicadament la petita urna daurada. La guarda al sarró i surt per la porta petita del claustre. Un cop a l’habitació de l’hotel, l’observa amb atenció abans d’obrir-la per extreure’n el pergamí. Les filigranes gravades als costats de l’urna sols representen motius vegetals, fulles i heures que s’entrecreuen de forma elegant. No, no hi ha cap text ni cap missatge ocult, l’únic missatge és a dins.

Torno a tancar el llibre. Igual que ahir, el que acabo de llegir no pertany a la novel·la que estic llegint. Tot i així, de nou ho trobo vagament familiar. Observo amb atenció les tapes del llibre, i el que porten escrit. Tot em sembla normal, el títol del llibre, l’autor, el resum a la contraportada i l’opinió d’alguns crítics de prestigi i altres escriptors en haver-lo llegit. Torno a obrir-lo i res, ara ja torna a ser el meu llibre. Miro el rellotge. Son les dotze de la nit, tampoc és tan tard.

Recorre totes les sabateries de la ciutat cercant les botes que ha somiat que existeixen i que no troba. Fins que no hagi vist tots els aparadors, un rere l’altre, sap que no es podrà comprar les botes, ja que sempre li quedarà el neguit de que potser les que ella vol estan a la tenda que finament ha decidit no visitar. Quina pèrdua de temps. El pitjor és que això li passa sovint. Tan sovint que fins i tot ha pensat algun cop en fer un curs per aprendre a tallar i cosir la seva pròpia roba.

Ja hi som. Ha tornat a passar. I això que aquest mati de dissabte he estat llegint tranquil·lament força estona en el sofà sense trobar-hi res estrany. Quan vaig en metro o autobús tampoc em passa. Tan sols al llit. De nit. Però és que a més el que he llegit em recorda molt el començament d’un somni de no fa gaire. En tornar a obrir el llibre, un cop més el text aliè incrustat ha desaparegut.

Els llums enterbolits per la boira ja no es distingeixen els uns dels altres en la llunyania, apreciant-ne tan sols una claror difuminada on moments abans hi havia la costa i el port que encara s’endevinen.  El vaixell s’endinsa silenciosament en la negra foscor de l’aigua i de la nit, iniciant la travessia envers lo desconegut. Els passatgers van abandonant la coberta, on ja la humitat insistentment es deixa notar, romanent tan sols els que han tingut la precaució d’abrigar-se i potser algun romàntic que vol retenir una darrera imatge d’una terra a la que sap que no tornarà. El viatge serà llarg.

He de reconèixer que aquestes histories estranyes que nit rere nit llegeixo m’atrapen, em comencen a seduir per la seva proximitat, sent alhora tan distants.

Al dia següent m’ho penso una estona abans de començar a llegir. Estic disposada a arribar fins al final i treure’n l’entrellat. Per descomptat arribant al final del llibre, literalment, sense que em sorprenguin les seves ratlles i em facin tancar-lo abans d’hora.

I llegeixo el llibre d’una tirada sense parar. I en ell llegeixo, explicat amb tota mena de detalls, un dels meus somnis. M’agrada perquè sovint recordo els somnis, però mai els recordo complets, és més, no sé si arribo a somiar-ne el desenllaç. En canvi en el llibre està tot explicat, la introducció, el plantejament, l’argument, els personatges, l’acció i les descripcions, els pensaments, el desenllaç i les conclusions.

Des de llavors cada nit llegeixo sense presses el llibre, i aprofito per reflexionar tranquil·lament sobre el significat de cada somni, ja que sempre, d’una manera o altra, estan connectats amb la realitat que visc. Aprenc de mi mateixa. És més, em sorprèn que estiguin tan ben redactats, trobant sempre el mot més adequat. No tinc ni idea de qui ho escriu, perquè, la veritat és que estic bastant segura que no somio en paraules, somio més aviat en imatges, com si fos una pel·lícula. En canvi algú posa en text descripcions molt acurades dels paisatges i personatges, i explica, com si fossin seves, les meves emocions i pensaments.

Durant el dia ja no llegeixo el llibre perquè tinc por d’acabar la història i que perdi la seva màgia. Tampoc no en llegeixo d’altres, ja que amb un per dia és més que suficient. El problema és que em fa por, doncs de mica en mica m’estic enrocant, les meves experiències de dia, que de nit es tradueixen en somnis, que més endavant llegeixo en el llibre i que em fan tornar a somiar. No hi ha gaires noves entrades i crec que acabaré avorrint-me de mi mateixa.

Arriba una nit en la que llegeixo que llegeixo un llibre que, quan l’obro pel punt on m’havia quedat, narra un fragment que no te res a veure amb la història inicial del llibre. Em fa tant esglai que no puc acabar de llegir. De cop i volta el tanco.

Suposo que és llavors quan el llibre s’enfada. O potser és l’autor desconegut del llibre qui  s’enfada. El cas és que a la nit següent llegeixo que llegeixo que llegeixo un llibre que explica un somni meu que no puc acabar. Aquest cop si que insisteixo fins al final. Per descobrir que en realitat sols existeixo com a personatge atrapat dins del somni d’un altre, el somni d’un escriptor que vol escriure un llibre. Un llibre que va sobre un altre llibre, màgic, de somnis.