Martiritzant Santa Sílvia: història d’un fracàs.

Als set anys l’escola em va regalar el llibre que ho va iniciar tot. S’anomenava “Pequeños grandes mártires” i narrava la vida de nens i nenes que havien estat perseguits i martiritzats fins a la mort per defensar el cristianisme. A màrtir per capítol; ara sols recordo Santa Eulàlia, Santa Llúcia i Sant Pancraci. Deu n’hi do!. Era un llibre d’argument i frases truculentes, que deixaven poc espai per la imaginació; vaja, que no tindria res a envejar d’alguns textos sado d’avui en dia. Me’l van donar, crec, que per haver tret bones notes.

Santa Sílvia no hi sortia.

Tampoc era una verge, com Montserrat, Núria, Mercè, Neus, Maria i altres.

Llavors, qui era Santa Sílvia? Quins eren els seu mèrits?

Vaig preguntar a la mare i l’únic que em va saber dir és que era una santa casada. Als set anys  aquest mèrit no em va semblar res de l’altre mon. O sigui que vaig seguir preguntant. L’avia em va dir que era la mare del Papa Gregori. Llavors el mèrit era haver estat la mare d’algú molt important? El premi era per haver estat una bona mare, haver educat bé un fill de manera que aquest fos molt religiós i acabés sent Papa?. Als set anys aquesta explicació em va decebre, i a més no m’hi vaig sentir gens identificada. Ser mare era quelcom que ni m’havia plantejat.

A l’escola em van parlar d’un altra que era una santa molt devota i verge. Vaig preguntar si llavors això volia dir que era com la Verge Maria o com la de Montserrat i em van contestar que no, que no era una mare de deu, que no havia estat mare de ningú. Vaig insistir preguntant que volia dir exactament verge i em van contestar que no havia conegut cap home. Vaig veure clar que aquest camí tan estrany tampoc no era el meu, perquè jo coneixia al meu pare, als meus tiets, al meu germà i als seus amics, als meus cosins i als germans de les meves amigues.

I vaig decidir millorar el prestigi del meu nom. Esdevenir una Santa Sílvia per mèrits propis i mes importants que els de les meves predecessores, posant-lo a l’alçada d’altres santes. Dignificant-lo.

Calia patir martiri.

Però a finals dels anys seixanta i vivint a l’Eixample no hi havia romans que em poguessin perseguir ni torturar. El projecte no era fàcil i calia planificar molt bé els detalls.

Tinc un clar avantatge, vaig néixer al setembre sota el signe de Verge i per tant soc analítica, planificadora i treballadora incansable. I com ascendent soc Sagitari, per tant optimista, aventurera i independent. Èxit garantit.

La primera pensada va ser deixar-me morir de gana en nom de Deu. Però la vaig abandonar per poc pràctica. Els meus pares no ho haurien entès i m’haurien obligat a menjar. Com a molt podia prescindir de l’entrepà de l’esmorzar, però que en feia? Llençar-lo a les escombraries del pati era un pecat. Si al  menys el pogués donar a algun altre nen que patís gana, però no en coneixia cap i el meu pare em portava i venia a buscar a l’escola, o sigui que no tenia cap possibilitat de trobar-ne un pel carrer. I a més, suprimint l’entrepà tampoc m’hauria mort si a casa esmorzava, berenava i sopava, i al cole em feien menjar obligatòriament tota la safata del dinar. Finalment, morir-se de gana perquè sí, em semblava una mort estèril, no hauria servit de res, quin bé hauria fet?. Tampoc es que em semblés que la mort dels nens màrtirs hagués estat gaire útil, però almenys a ells algú els havia perseguit.

A l’escola em van donar la solució. Indirectament.

El capellà sempre ens deia que havíem de parlar amb Deu cada dia una estona, millor al vespre i que si érem prou perseverants, l’acabaríem escoltant. I ens preguntava una per una com ho fèiem. Recordo que jo li deia que ja ho intentava cada nit, però que després de parlar molt jo, sí que em semblava que algú em contestava, però que no tenia la certesa de que la veu fos de Deu, que em semblava que era jo mateixa que em responia. Llavors el capellà em preguntava detalls i com que jo li deia que hi parlava des del el llit i després d’haver resat  l’oració de l’Angel de la Guarda amb la meva mare i el meu germà, sempre em contestava dient que còmodament des de el llit no valia, que havia de ser des de una postura de sacrifici, per exemple de genolls directament a terra sense coixí ni catifa. Cosa impossible perquè la meva mare ens feia resar l’oració, que era curta, de genolls sobre la catifa per no refredar-mos, i amb els braços recolzats damunt del llit. Immediatament després ens havíem de ficar a llit, ens atrapava bé els llençols i les mantes, ens llegia un tros de conte, ens feia un petó, apagava el llum i s’enduia rodant la catalítica. De cap manera li podia dir que anés passant que jo em quedava de genolls una estona per parlar amb Deu.

La meva mare doncs, representava els romans, s’oposava a que jo pogués parlar amb Deu. I m’hauria perseguit. Un punt clar, ja tenia els romans.

La resta era fàcil, es tractava de perseverar, no adormir-se i quan la casa ja estigues en silenci, sortir del llit i amb una postura de mortificació, com més sacrificada millor, parlar amb Deu. Si aconseguia tenir fil directe amb Deu, potser podria fer de missatgera i anar arreglant alguns problemes del mon, alguna guerra, la fam, etc. I com que segur que per aconseguir-ho m’hauria de mortificar molt, tothom veuria clar que era màrtir. El tema de la mort no el tenia ben resolt, però sempre podia passar que en arribar a un determinat nivell de mortificació, el procés fos ja irreversible i m’acabés morint sense remei. Si no fos així, ja m’ho pensaria arribat el cas.

Em va semblar un pla excel·lent.

Un pla tan bo que no me’l vaig voler quedar per mi sola i el vaig compartir amb el meu germà, que tenia cinc anys, sabent d’antuvi que diria que sí convençut, perquè sempre deia que sí a tot el que, com a germana gran, li proposava.

Dit i fet. A la nit, quan els meus pares ja s’havien allitat, m’aixecava i obria la porta del balcó perquè entrés l’aire fred i mortificador de l’hivern. Llavors despertava al meu germà, ens trèiem el pijama i despullats de pel a pel ens posàvem a dormir damunt les rajoles congelades del terra. Darrere del teatre de titelles que havíem canviat a cal drapaire per un munt de diaris vells, plantat enmig de l'habitació, perquè si la mare donava un cop d’ull no ens veges.

Al tercer o quart dia ens van enxampar. El meu germà es va posar malalt. Per molt que els vaig explicar la magnitud de la gesta, els meus pares no van entendre res. Es van enfadar molt. I van considerar que ja no era bo que el meu germà i jo dormíssim a la mateixa habitació. Ell es va quedar on érem i jo vaig passar a una habitació petita i fosca, que era l’habitació dels mals endreços, amb una única finestra que donava a l’escala interior i a l’ascensor. Entre la meva habitació la del meu germà hi havia la dels meus pares que sempre van dormir amb la porta oberta per si de cas.

Aquesta és la història d’un fracàs d’infància. Però diuen que dels fracassos també s’aprèn. Em va costar pair-ho, però com podeu suposar, ara estic mes que contenta de no haver-me'n sortit.