La broma

Heu fet mai una broma? Segur que sí.

Jo també. De fet abans m’agradava amagar-me de darrere alguna porta de casa i donar un ensurt a qui passava. Un ensurt innocent, de nen petit. Tampoc es que ho fes gaire sovint, no penseu, eren més aviat com rampells d’infància. Fins que li vaig donar un ensurt tan ben donat a en Joan, que va fer un crit i mentre cridava i es girava tot d’una se li va escapar la mà i en un acte reflex em va donar una bufa ben donada, vull dir que em va enxampar de ple. I amb la bufa vaig entendre de sobte que no a tothom li agrada que l’assaltin a casa seva (potser l’excepció sigui l’inspector Clousseau), que fins i tot sense voler-ho podia provocar un atac de cor. Vaig deixar de fer-ho i tampoc no ho he trobat a faltar.

Tornant al tema. Recordeu la vostra millor broma?

Jo sí. Sense cap modèstia, la trobo fantàstica. Perque va ser improvisada, pensada i executada en uns segons. Encara ara se'm dibuixa un somriure en pensar-hi.

Per això vull explicar-la.

Quan ja vivíem a Tenor Massini, el nostre pis era el darrer, el sobreàtic. En el replà sols hi havia la nostra porta i era la darrera parada de l’ascensor. Al terrat s’hi arribava per unes escales, l’ascensor no hi pujava.

El meu germà tornava a casa i va trucar a l’intèrfon des de el carrer. De dalt estant vaig obrir. Acostumava a esperar al meu germà al replà per donar-li la benvinguda, perquè m’expliques potser el que a dins no es podia dir en presència dels pares, senzillament perquè m’agradava esperar-lo.

La porta fixa de l’ascensor tenia una finestra de vidre estreta – d’un pam i mig - i llarga, de forma que ens veiem i ens saludàvem mentre l’ascensor anava frenant i s’aturava.

Sempre he somiat desaforadament. I sovint recordo els somnis. Un malson que es repetia força consistia en que agafava l’ascensor, pitjava el sobreàtic i no s’aturava en arribar-hi, travessava el terrat i sortia disparat a l’espai exterior i em quedava orbitant al voltant de la lluna, tot fosc, i tota sola.

Aquell dia, quan el meu germà va trucar a l’intèrfon des de el carrer, vaig tenir un rampell d’il·luminació.

Vaig baixar corrent les escales fins a l’àtic. I vaig guaitar per la finestreta com bellugava el cable de l’ascensor, com s’anava atansant la caixa, com començava a veure la llum de l’interior, la cara somrient de meu germà que apareixia, i jo també li somreia innocentment mentre el saludava amb la ma aixecada.

Però l’ascensor no va iniciar la seva frenada, continuava pujant al mateix ritme.

Vaig canviar d’expressió: de somriure a estranyada quan el vaig tenir a la meva alçada, i a una autèntica expressió d’horror enlairant la vista cap al seu rostre quan ell continuava pujant. La cara del meu germà va reflectir exactament la meva, i no sols perquè també tingui els ulls blaus, el cabell fosc i pigues. Vaig estendre el braç amb que saludava cap amunt, com si el vulgues deturar.

I va desaparèixer en la fosca que separava l’àtic del sobreàtic, suposo que esgarrifat i pensant que s’esclafaria en arribar al topant del terrat, perquè lo de l’ascensor en òrbita esta clar que sols podia ser un somni.

Va ser perfecte. Un instant sublim. Aguantant la respiració vaig escoltar emocionada com l’ascensor frenava al sobreàtic, s’obria la porta, uns segons de alleujament i silenci, i després un cop sec en llençar la motxilla al terra i un sol crit: jo et mato!!!! Vaig volar escales avall els vuit pisos sense deixar de dir: era una broma!! era una broma!!!

I no recordo el que va passar desprès. Sí recordo en canvi les explicacions que vaig haver de donar als meus pares a fi que valoressin el càstig que m’havien de posar.

I vosaltres, teniu alguna broma guardada en el calaix dels bons records?

La voleu compartir?