La poma i la síndria, una tesi doctoral

He estat a cases on a les postres, a l’hora de triar la fruita del cistell, tothom s’afana per triar la peça més ufana deixant de banda aquella un xic tocada, la que te un cop o la que comença a pansir-se.

A casa els meus pares, en canvi, passa justament a l’inrevés: tots ens barallem per agafar la fruita mes trista de la cistella. Normalment qui més corre és el meu pare i no hi ha forma que la solti, ni sota amenaces. Ni la meva mare, ni el meu germà, ni jo, volem que sigui ell qui sistemàticament es sacrifiqui. A vegades ens trobem el meu pare i jo aferrats a la mateixa poma tova, ma sobre ma, i no la deixem anar mentre ens mirem, implorants o desafiants però en silenci, als ulls. Sembla un duel al més pur estil de l'Oest. Altres, la cosa acaba amb una apassionada discussió de sobretaula sota els ulls perplexes dels convidats si es que n’hi ha. Sovint sortim corrents a la cuina a buscar el cistell de la fruita, i així qui primer l’agafa i el porta a taula, ja duu ben aferrada la fruita tocada perquè no li prengui ningú altre.

Si penseu que això vol dir que a casa els meus pares ens agrada la fruita colpejada, és que no esteu entenent res.

L’altre fet significatiu relacionat amb la cistella de la fruita és que, si d’un tipus concret sols queda un exemplar, posem que una única poma, qui la vol pregunta primer a la resta si algú tenia pensat agafar-la abans de clavar-li mossegada. Aquest fet únicament aplica si l’exemplar es troba en perfectes condicions; si no és així preval el punt anterior. 

El tercer exemple, parlant encara de fruites, és que si es tracta d’una fruita comunitària que ja va ser encetada en un àpat anterior (síndria, meló o pinya), qui fa els talls es queda sempre el primer doncs és el que per contacte amb l’aire s’ha assecat una mica i no és tan gustos com la resta. En aquest cas hi ha una excepció: quan queda un únic o bé un parell de talls d’una fruita que va sortir gustosíssima i cal encetar-ne un altra per que n’hi hagi per tots, llavors preval la certesa de saber que els talls antics eren boníssims i sempre es reparteixen entre els altres, quedant-se qui talla una peca de la nova fruita, incògnita encara.

Tot plegat és un tema d’educació. I d’estimar. Si, si, encara que no ho sembli.

Quan ja tens casa, parella i fills (no ho he escrit en ordre d’importància), sovint xoquen dos models d’educació diferents, que com són models d’infància estan terriblement enraigats. Xoquen en els temes importants de la vida, i llavors s’ha de parlar i pactar, però també ho fan en detalls aparentment trivials, que en realitat no ho són tant.

El primer cop que vaig anar a casa els pares de la meva parella, en terra estranya, em va sobtar veure com justament es feia a l’inrevés. Tothom s’abalançava a triar la peça més lluent, no fos cas que l’agafes algú altre, entre altres coses perquè a la plata sols acostumava a haver-hi tantes peces com comensals a taula. Amb aquest procediment, tenint en compte que és una família amb uns costums a taula molt diferents d’on jo vinc i on la dona sempre és qui s’aixeca i serveix als altres encara que les mans li tremolin, la fruita més tocada invariablement era assignada a la mare. I qui talla, sempre es queda el millor tall. Serà possible?, em preguntava jo mentalment, doncs no em veia capaç d’interferir en costums tan arrelades.

És un tema d’educació. I d’estimar.

Llavors quan ja tens parella és difícil canviar hàbits, cap adult accepta amb docilitat que l’eduquin. I models diferents que havien estat surant com dos icebergs en una mar en calma, xoquen de sobte esquerdant-se i fent un gran terrabastall, en tenir fills. Totes aquelles converses teòriques en les que hi havia acord s’enfronten al que surt de dins, sense pensar, als petits detalls. Pel camí s’han pactat tantes coses veritablement importants, que no val la pena encetar discussió per nimietats; després resulta que de nimietats no en tenien res, que sols se li veia la punteta a l’iceberg, a sota s’hi amaga tot un mon de gel.

Resumint, que acaben coexistint dos models i això genera una certa entropia envers els fills, que sense voler-ho es veuen enfrontats a un dels seus progenitors en el moment  de triar fer seu l’un o bé l’altre. I sí, dos models enriqueixen i bla bla i “xupi guai”, però en el moment de posar el cistell de la fruita damunt la taula, es genera una certa expectació i, en haver acabat la tria, un dels dos adults somriu lleument sense dir res, per la seva petita victòria educativa sobre l’altre.

A ca meva podríem escriure una tesina sobre el cistell de la fruita.

Els dos models estan vius. Però conviuen malament. A les postres la meva parella sempre agafa el que li ve de gust i es clar, sempre es la fruita mes llustrosa i recent comprada. Si hem comprat albercocs i en tastar-los tenen poc gust, no en menja més i els deixa pels altres. Als nens, sobre tot quan eren petits, els triàvem nosaltres una fruita ben bona i variada, ells invariablement haurien triat un plàtan. Però això duu indefectiblement, que dia rere dia, qui s’hagi de menjar la poma arrugada, els albercocs disgustats o la taronja amb un cop, sigui jo. I no em resigno, perque és un tema d'educació i també d'estimació. I quan veig la poma trista i pansida encara dins la cistella no puc evitar sentirme per un instant igual de trista i pansida doncs em ve al cap que no m'estimen com jo voldria.

Es clar que el meu home diu que tot aixó són bajanades i menjades de tarro meves. Ningú m’obliga, que agafi el que em vingui de gust. Ja, contesto jo, però així l’únic que fem es ajornar el problema, perquè demà aquesta fruita arrugada, colpejada o disgustada, estarà un xic més arrugada, el cop més escampat o tindrà menys gust, i tu tampoc l’agafaràs, als nens no els hi donàrem, i tard o d’hora l’acabaré menjant jo igualment.

Es un tema d’estimar. I d’educació.

I ell no ho entén i em diu, doncs si per tu es un tema d’estimació ja fas be en menjar-la, per a mi no és un tema d’estimació, no cal demostrar res, es un tema de sacrifici estèril i si m'apures un duel entre nosaltres a veure qui es surt amb la seva. Ja he tingut prou enrenous a la feina, ara no vull sacrificar el desig de menjar una bona peça. A tu t’han adoctrinat amb teories estranyes. Demà compro més fruita i llençarem aquesta.

I jo reflexiono. Sílvia, perquè ets tan complicada? Però per molt que reflexioni per mi continua sent un tema d’estimació, no deixar que la persona estimada es mengi sempre la pitjor peça. Voler-ho compartir tambè lo dolent. I evidentment combinat en que deixar pansir una peça de fruita perquè mai és la que llueix més, fins acabar llençant-la em sembla poc sostenible, gens ètic i una manca de respecte cap a tots els que no tenen que menjar. Llençar la poma no és una solució acceptable dins el meu cap.

En realitat podria escriure tota una tesi doctoral sobre el cistell de la fruita.

En realitat aquest escrit ha estat originat per un article que he llegit on diu que el 52% del menjar que es llença, es llença des de les llars. I encoratja a canviar els hàbits.

Inicialment volia parlar de cuina creativa: 

què es pot fer amb la mitja cuixa de pollastre que ha sobrat?, 

o amb el pa sec?, 

o amb els plàtans que ja son massa madurs?, 

o amb aquella poma arrugada que ningú agafa (es un dir, que l'agafo jo)? 

o amb aquella salsa tan bona del rodó de vedella que no s’ha acabat per molt que hi haguem sucat pa? 

o amb les restes de l’amanida que ja es veuen una mica pansides i no es poden barrejar amb noves fulles d’enciam perquè canta una mica? 

L’enginy radica en aprofitar-ho i a més normalment sense haver de passar hores a la cuina (no per manca de afició sino per manca de temps).

Daus de pa fregits per la sopa, sopa de pa amb farigola, sopa de ceba amb pa, fregir a saco les restes de l’amanida i barrejar-ho amb altres verdures i amb arròs bullit, fer una sopa d’arròs reutilitzant el brou del rodó de vedella i les verduretes que van sobrar, esmicolar el pollastre i barrejar-lo en una amanida si no hi ha temps per fer croquetes o bé en una sopa de pasta, posar la poma arrugada que ningú es menja en una amanida o al microones,  xafar el plàtan i barrejar-ho amb iogurt natural o fregir-lo.... es poden fer tantes coses abans de llençar el menjar.

Volia escriure sobre això darrer i m’he anat embolicant jo sola com si fos un cuc de seda.

I es que sempre que penso en llençar restes de menjar, em ve al cap la meva avia dient-me: Ai nena, com es nota que no has viscut la guerra que deixes aquest rossec de pa. I se’l menjava ella parsimoniosament amb la taronja.

Definitivament, és un tema d’educació. I d’estimar.