Atrapada pels fredolics

Orgullosa de ser un xic rapinyaire. Sempre que surto a passejar m’agrada recollir alguna cosa. De petita eren petxines de la platja i pedres amb forats; ara tan aviat poden ser unes figues, mores, maduixetes, com farigola, romaní o be una pinya especial i unes flors seques, com també un fòssil, un cristall de roca o una pedra de colors o formes encisadores.

Fa pocs dies he afegit a aquesta llista els fredolics. Desitjava llargament aprendre a collir bolets, de fa anys, però ningú m’ensenyava i jo sola, per molt que miri fotos per internet, no m’atrevia.

Ara fa just una setmana en Josep, un amic, me’n va donar una classe pràctica; a mi i a una colla. Una bossa plena. Si, ja sé que hauria de dir cistell, però el cistell encara no el tinc. De moment surto amb una bossa. Arròs amb fredolics. Recordo perfectament el dia perquè al vespre, durant la Cavalcada dels Reis, gairebé no em podia ajupir a agafar els caramels.

Aquesta setmana ha estat un martiri. Surto de casa a les set i no torno fins que es fosc. I no parava de pensar en els fredolics que m’esperaven amagats sota uns matolls o entre les pedres. I que no m’estarien esperant sempre doncs la temporada és curta. Divendres no vaig poder més i com que la feina em permet treballar aquest semestre els divendres des de casa, no m’ho vaig pensar dos cops: matí llarg de feina intensa i una breu escapada abans de dinar, la primera jo sola, a buscar fredolics al camp de davant de casa perquè la Mercè, un altra amiga, m’havia dit que n’estava ple. Aquesta era la prova de foc, doncs l’altre cop jo sols collia, en Josep era qui els trobava.

Total, que em planto al mig del camp amb un bastó a la mà per remenar entre les herbes i la bossa a l’altra mà. Remenava i remenava i no trobava res. I ja marxava, abandonant la pineda, quan en un lloc obert, sense arbres i entre les pedres, en vaig veure uns quants arreplegadets entre l’herba. Em vaig agenollar amb la satisfacció de no tornar amb les mans buides, haver salvat la dignitat boletaire, i ja no vaig parar de collir-ne. Ni havia per tot.

Una bossa plena. Jo no tenia cap dubte, però a casa no les tenien totes i no els volien tastar, sort que la Mercè els va revisar. Tot bé.

I desprès de dinar, quan pensava descansar una estona, i ja m’havia estirat al sofà, encara em rondaven els fredolics pel cap. Si n’has trobat en aquest tros, segur que en aquell altre que te el mateix tipus de terra també n’hi ha. I vaig haver d’anar a comprovar-ho. I va passar el mateix. Primer no en veia, però a força de pensar-hi i visualitzar-los mentalment de cop i volta, és com si als ulls i al cervell es poses un filtre, el filtre “fredolics”, que fa que els contorns de tota la resta es difumini, empal·lideix, i de sobte sorgeixen ben clars els fredolics. I allí on abans sols veia pedres, de cop i vola veia fredolics envoltats d’algunes pedres esborronades. I on sols veia unes mates de farigola i altres herbes, de cop i volta veia fredolics en primer pla, i un to de verd difuminat pel voltant.

Curiosíssim. La vista s’adapta al que vols trobar.

Fent un incís: aquesta informació és molt útil i la penso utilitzar per altres propòsits. He, he, penseu el que vulgueu, ja anireu comprovant si em funciona.

Un altra bossa plena. Aquest cop no he necessitat revisora. Mentre els netejo penso, si que n’he agafat, no s’acaba mai de netejar, es molt avorrit i tot sura, els bolets i les pallarofes, i es difícil fer net. Gairebé desitjaria haver-ne trobat menys. Però amb una bona música de fons és fa més agradable. I quan s’escalden i s’encongeixen tant, passa lo contrari. Llavors sap greu no haver-ne agafat més. Sopa de fredolics i fredolics amb all i julivert. No menteixo ni exagero si dic que és la sopa més bona que he menjat en ma vida.

Dissabte al matí. Sempre m’aixeco d’hora i tinc un pla fixe: fer part de la compra, peix, carn i fruita i verdures cada cosa a la seva botiga. Desprès Pilates amb la Montse, un altra amiga (si que he fet amics aquest any), i després torno a comprar al Condis el que encara manca.

Aquest dissabte, però l’horari el vaig estrènyer una mica, doncs fos com fos, volia tornar a buscar fredolics a un altre campet on m’havien dit que també n’hi havia. Vaig anar a tota llet fent la compra afegint el Condis a la primera tanda, a Pilates vaig suar, em vaig tonificar i alhora relaxar, per acabar perdent la noció del temps collint fredolics. Un altra bossa plena. Llenties amb fredolics per dinar.

I la migdiada curta que faig els dissabtes també me l'he saltat per anar un pas més enllà en el meu aprenentatge. Ara que ja els reconec, deixar els terrenys coneguts on els amics m'han dit que n'hi havia, i llençar-me a la descoberta. Ampliar horitzonts, imaginar a quins indrets de tots els que conec a Begues, pot ser adient trobar-ne. Exploració, tota una incógnita.Un altra bossa plena. Truita de fredolics per sopar.

I avui diumenge, l’únic dia de la setmana en que podia dormir un xic més i donat que no podia sortir a passejar amb els amics fins a la Penya del Moro, doncs m’havia compromès a ser a la paradeta de l’ANC recollint signatures, m’he despertat d’hora amb un: I si....? Total, que sí, que sí, que he anat a collir més fredolics per posar-ne a l’arròs de bacallà de dinar i aquest vespre per sopar amb les mandonguilles que penso fer.

Ara ja comença a enfosquir i crec que se m'ha fet tard mentre escrivia aquest text, que sino....Però potser una sortideta curta i ràpida?

Em pregunto si quan s’acabi la temporada deixarà un buit a la meva vida.
Amb que l’ompliré?
Quins són els propers bolets que venen?
Algú m’ensenyarà a agafar-ne si us plau?