Karaoke

No m’agraden els karaokes. En el fons suposo que deu influir que canto fatal. Va, Sílvia atreveix-te, digues-ho  clar, que “influir” és un verb massa suau: ÈS PERQUE CANTO FATAL.

Però acostumo a donar una explicació més “intel·lectualoide” del motiu, d’aquelles que et fan quedar un xic pedant i que ningú es creu. Que soc una persona seria, bla bla....

El que sí  és cert es que l’estil musical que associo amb els karaokes no és el meu, tret d’alguna excepció.

Quan cantava a la coral del cole amb el mestre Colomer -  jo era tercera veu - i anàvem al Palau de la Música, em deia: tu obre la boca com si cantessis, però sobre tot, no cantis.

Una vegada la tieta Immaculada, germana del meu pare, em va convidar a Palamós. Mentre anàvem en el cotxe cantant “La vall del riu vermell” amb les meves cosines, es va girar i em va dir fent que no amb el cap: “ai filleta, això sí que no ho has heretat de la família del teu pare, nosaltres cantem bé.  Et deu venir de part de mare.“

No sé que va passar a continuació, al cap de pocs minuts em vaig marejar i vaig vomitar dins del cotxe. És l’única vegada que m’he marejat en cotxe. Devia ser la venjança del subconscient, perquè als meus dotze anys vaig sentir que m’humiliaven no sols a mi, sinó a la mare i a la meitat de la meva família. Desprès ens vam quedar sense benzina, el tiet va haver de baixar la bicicleta de la baca – sort que portàvem la bici – i fer no se quants quilòmetres per omplir un bidonet a la benzinera.

Ara no crec que el meu subconscient fos capaç d’arribar tan lluny, però llavors sí que m’ho vaig pensar. Enrabiada, em bullia la sang, em vaig dir: ok potser no he heretat aquesta veu meravellosa, aguda i afinada, però sense cap dubte he heretat les capacitats de fer bruixeries de la meva família materna a la que sento més propera . Però funcionava en mode aleatori perquè, per molt que vaig estar mirant fixament a la tieta aquell cap de setmana i desitjant que és quedes muda, no va passar. De fet la tieta Immaculada era una de les avies que sortia a la tele i cantava a la darrera edició del programa dels avis cantaires de rock. Ja veus, rondant els noranta i encara canta, fa bolos i fins i tot va marxar a Londres a cantar pagant la tele.

Anant al tema. Aquest cap d’any la Colla feia un sopar i desprès del raïm feien karaoke i en acabar ball. Bé, vaig pensar, jo tinc sopar en família i entre el raïm, el cava i unes coses i altres, quan arribi a la festa de la Colla el karaoke ja s’haurà acabat.

Hi, hi. Que innocent.

Hores de karaoke. Però comunitari, sense micro, tots cantant alhora. Llegint, o no, les lletres a la pantalla.

I jo primer xerrava amb uns i altres, sense ni atansar-m’hi.

Però les fotos indiquen que en un moment donat de la nit, o de la matinada, vaig començar a cantar – ho sento molt pels que estaven a la meva vora i espero que haguessin begut molt cava – ben ficada en el paper, gesticulant i tot, fent tota la comèdia que cada cançó requeria, i m’ho vaig passar genial com es dedueix de les fotos.  Si fins i tot sembla que haguéssim assajat la coreografia. I no recordo res del que vaig estar cantant, excepte “boig per tu” i “l’Empordà”, cançons que per motius diversos m’agraden.

Descobrir coses d’un mateix sempre sobta.
Es com fer-te un auto-regal, havent oblidant que has posat a dins la capsa!