Aixada o pal de selfie: la mirada diferent.

Relacionada amb la meva entrada anterior i ara parlant en serio: no tothom veu les coses de la mateixa manera. Aquesta frase trivial que tots assumim com certa quan parlem de grans, i sovint abstractes, conceptes, és literalment certa també en altres àmbits que, si bé per uns són bàsics, per altres no ho són gens.

 Sols si vius a la vora d’una persona diferent, pots percebre, aprendre i ser conscient en tot moment, dels esforços que han de fer per adaptar-se i intentar veure les coses com les veu la majoria. Perquè durant molt temps les claus de l’aprenentatge i els nivells d’èxit es mesuraran amb paràmetres que no li seran favorables. Podran ajudar-lo més o menys, donar-li un cop de ma, no ser tan exigents, però això no treu que no sigui conscient en tot moment que allò que per altres és senzill, per ells es converteix en tot un repte. Que el seu cinc pelat i amb ajuda, ha requerit més esforç i moltes més hores que molts nous i deus.

Aquesta diferència que, si és acceptada i ben tractada, pot ser enriquidora a la llarga (i a la llarga és molt temps), normalment genera una terrible frustració a la infància, que s’arrossega i augmenta a l’adolescència i acaba sent molt difícil – per no dir impossible - de compensar més endavant. Perquè no hi ha gaires avantatges, sobre tot hi ha obstacles i inconvenients.

Uns quants exemples “trivials”.

Recordo quan el meu fill, de petit, anava al logopeda per recomanació de l’escola, atès que no se l’entenia gens la parla. Es menjava les parts finals de les paraules, no pronunciava uns quants sons i canviava les síl•labes d’ordre.

Un dels exercicis consistia en aprendre a beure aigua amb una palleta. Calia aprendre a xuclar i bufar per un tema de musculatura, de vocalització, de saber donar ordres i acabar fent-les sense esforç, mecànicament.

Jo, en la meva ignorància, pensava: cóm és possible! Aquestes coses surten soles, es fan per intuïció. Si sols hi ha dos opcions: o xucles o bufes. Per tant, si veus que t’equivoques i bufes fent bombolles, fas lo contrari i problema resolt. Però no era així, ni bufava ni xuclava, es quedava aturat, no sabia que fer, l’ordre, si es que sortia del cervell, es quedava no sé on.

No va ser gens fàcil, va costar mesos.

Jo evolucionava i pensava: en realitat és com si a mi em diguessin ara que he de bellugar les orelles. Em concentro, visualitzo mentalment les orelles, el meu cervell envia l’ordre, i l’ordre no arriba perquè no tinc ni punyetera idea de a qui he d’enviar aquest ordre. M’hi podria passar la vida.

Superada aquesta prova, s’havien d’inflar globus.

Va ser igual de complicat, perquè ja sabia bufar però no sabia retenir per tornar a agafar aire i, per tant, quan deixava de bufar, l’aire li tornava a la boca. L’aire de la primera, única i potent bufada passava alternativament del globus a les seves galtes, que també s’inflaven. I no sortíem d’allí.

No m’havia adonat mai que inflar un globus pogués ser una tasca tan complicada. I em semblava més difícil explicar com s’havia de fer, pas a pas, que donar una classe a la universitat.

Desprès va ser la llengua, treure la llengua i fer-la anar avall i amunt, cap a la barbeta i cap al nas. Treia la llengua, sí, i se’ns quedava mirant fixament; se li notava l’esforç als ulls, deu segons, vint segons, treinta segons, i res. Li posava una mica de iogurt o melmelada sota el llavi i l’animava. Ho feia jo mil vegades al seu costat.

Impossible pintar sense sortir-se de la ratlla. Dibuixar res que s’assemblés al model. Recordo el dia que el metge em va dir: és que no ho entens, veu les coses diferent, hi ha un problema d’interpretació de l’espai. I per ensenyar-m’ho va dibuixar en un paper un cub senzill i li va demanar que el copiés.

Jo em deia: això és mecànic, no cal pensar, sols es tracta de copiar, primer una ratlla, desprès l’altra i així anar-se fixant on comença i acaba cada una i quina inclinació té. Doncs ell va ser incapaç, però també va ser incapaç d’entendre que era el que no estava sortint bé, estava perplex davant dels dos dibuixos, el del metge i seu. Veia que no s’assemblaven però no veia on era la diferència.

Podria explicar mil anècdotes de coses que segur que no us heu aturat mai a pensar que no siguin intuïtives. Però crec que amb aquests exemples és suficient.

Mica en mica hem anat, i anem, amb molt esforç, millorant.

Ara són les operacions amb polinomis i operacions bàsiques de trigonometria. Tremolo; es que a vegades em sembla que veig fum sortint-li del cap.

Jo també milloro en la mesura en que he après i encara aprenc a veure que tot allò que per molts és intuïtiu, per alguns no ho és en absolut; l’esforç i la voluntat que hi posen és brutal. I no hauria de ser invisible.

Els pèsols que no

Després del sopar d’ahir en el que vaig ser convenientment assessorada sobre com plantar pèsols,aquest mati compro pèsols (d’emparrar i dels altres doncs pesoleres màgiques no tenien, prou màgia serà si me’n surto), compro l’arpellot, compro adob (15:15:15 es a dir nitrogen, fòsfor i potassi) i marxo cofoia cap a casa.

Havent dinat i en comptes de fer migdiada em dirigeixo amb l’arpellot a l’espatlla (molt professional) cap al trosset escollit com a destinatari dels pèsols. M’arremango, separo les cames, agafo l’arpellot amb les dues mans i llavors escolto un tro. Penso:“mira, es com la traca d’inici de festa major, el cel m’aplaudeix l’idea” i contundent dono el primer cop.

Uns quants cops d’arpellot més tard, però no gaires, surt el Tro (no el del cel, el meu gos) i fica els nassos just a sobre del que estic fent. I pensa: ”mira, si son com els forats que jo feia i que no em volien deixar fer”. I sense arremangar-se ni res, decideix ajudar  i comença frenèticamenta fer forats a la meva vora aprofitant que jo ja he estovat el terra. Amb les potes del davant escampa terra enlaire, que torna a caure en totes direccions menys a sobre del que hauria de ser l’hort, i per descomptat damunt meu i damunt seu. Penso: “si  volgués fer un pou o una piscina aquest ajut no aniria malament”.

Quan para s’ajeu dins el forat i amb el morro mira d’eixamplar-lo remenant també el cul a veure si hi cap millor. Pensa: “tu ves fent caus per pèsols que jo faré caus per gossos”.

Penso: “i jo que patia per si les formigues se’m menjarien el pèsols recent plantats o els cargols els brots tendres quan sortissin i serà el gos qui s’ho mengi tot”.Pensa: “per descomptat que em menjaré els pèsols, serà com jugar a buscar tresors”.

Llavors per acabar-ho de beneir es posa a ploure, i durant uns breus moments, encara que sembli mentida ha nevat. Tanco les cames, em desarremango les mànigues, i amb l’arpellota l’espatlla (diria que menys professional que abans) i sense haver plantat ni un pèsol, entro a casa i m’assec al sofà. El Tro també; s’asseu al sofà abans de que hagi pogut espolsar-li la terra vermella, que amb la pluja s’ha convertit en fang vermellós enganxat.

En el sofà que algun dia va ser blanc (en un passat llunyà) i que encara que tapi amb un mocador d’aquells tan grossos, sempre s’arremanga i ofereix càndidament la seva nuesa als nostres ulls, queda el testimoni d’aquesta festa. Faig fora el Tro iquan em giro, es quan veig en el sofà el que abans no havia vist, el rastre de l’arpellot brut que em regalimava fang esquena avall.

Penso i dic: “miraTro, estem empatats, jo faig forats i tu vens corrents a fer-ne, tu taques el sofà i jo faig el mateix, o sigui que molt bé, tots dos menjarem pèsols, però ho farem a la meva manera quan hagin crescut i surtin de dins de la tabella, no abans”.

Com que això darrer ho he dit en veu alta, en Joan en Quim i en Cesc han dit alhora: “pèsols, perquè plantes pèsols si no m’agraden?”. I he recordat que és cert, ni al Joan,ni al Quim ni al Cesc els agraden els pèsols. Gens  ni mica. A casa tenim un problema de pèsols perquè a mi m’encanten. He dit, sense pensar: “ja plantarem més coses plegats, els pèsols són per a mi i pel Tro”.

Descobreixen que no són de Begues

Des del bon rotllo, molt de “carinyu” i amb clau d’humor estiuenc i pre-Festa Major.

Recentment, centenars de beguetans han descobert que no són de Begues per mitjà d’un grup de Facebook anomenat “no ets de Begues si no…”.

En el grup es pengen tota mena de qüestions per definir si ets o no de Begues. A través d’aquestes preguntes, persones empadronades a Begues, algunes de les quals hi han nascut i viscut sempre, han descobert que no coneixien alguna de les respostes i, per tant , en realitat, no eren de Begues. Estan dessolats.

El grau de frustració és tan gran, que moltes d’aquestes persones, de cop i volta desarrelades e incapaces d’esdevenir beguetans purs, s’han tancat a casa seva i no s’atreveixen a sortir. Entre plors han desat a l’altell les samarretes de la Cucafera, els timbalers, els castellers, sóc de Begues, saltaxELA, cromo22, Nicaragua i altres.  Alguns, avergonyits, intenten fugir creuant el Garraf a peu i deixant enrere les seves pertinences, per viure anònimament en algun altra població que els faci un lloc.

Els que encara són beguetans, pateixen insomni i van pel carrer amb el cap cot guaitant el mòbil a tothora, no fos cas que algú introduís una nova pregunta, sense mala intenció, a la que no sabessin respondre.

El pànic s’escampa pels carrers mentre l’ajuntament mira de trobar respostes a la crisi.

Davant de l’emigració massiva, l’ajuntament, molt preocupat, ha dissenyat un fulletó anomenat “manual del beguetà” i en breu el distribuirà per totes les cases. També es preveu que demà mateix s’iniciï d’un taller presencial sobre el tema que clourà amb un petit examen tipus test on les preguntes errònies no descompten i amb tres comodins, que cas de ser superat donarà un carnet de beguetà sense data de caducitat i una samarreta identitària.

S’ha recuperat el cotxe amb l’altaveu, que circula tot el dia pels carrers al ritme de la “rumba beguetana”,  “els encantats” i l’himne del club de futbol.

S’han posat controls permanents a les sortides i entrades del poble i instal·lat càmeres en els camins més transitats a fi que no marxi ningú més.

També s’han posat tanques a la Penya del Moro i a les Agulles, no fos cas que algú en un rapte de desesperació vulgui estimbar-se, i s’han barrat els avencs i pous més importants. A tots aquells enxampats intentant fugir, que no son pocs, se’ls  acompanya fins al Centre Cívic, on al teatre Goula habilitat amb matalassos i flassades, equips de psicòlegs fan torns les 24 hores del dia per treballar en teràpies d’identitat i grupals, i es serveixen apats de senglar beguetà doncs diuen que va bé per recuperar la memòria.

Des de l’ajuntament s’ha confirmat que potser trigaran anys en recuperar les xifres del padró i que, malauradament, caldrà pujar els impostos de forma provisional als que queden. Com que no es tracta d’un fenomen aïllat doncs a moltes altres poblacions amb planes facebook similars els ha passat lo mateix, l’ajuntament ha iniciat una campanya de captació massiva dels que emigren d'altres poblacions, sota el nom “diguin el que diguin, ser de Begues, sí que es pot”.

19 de març o el dilema del bacallà i els ciris

Què tenen les fotos antigues que a tots ens agraden? No sols els vestits d’un altra època, els pentinats, el maquillatge i el posat. Les fisonomies també eren força diferents de les d’ara. Tothom sembla més gran i a mi em resulta impossible endevinar l’edat dels retratats.

Aquesta foto és de la família del meu pare. Els sis germans i els seus pares. O sigui, els meus avis, cinc tiets i el meu pare que és el que està de peu a la dreta de la imatge tal com la mireu.

Avui era el sant del meu pare, i encara és el sant del meu germà i el de la meva mare. I també celebràvem el dia del pare, perquè encara que diguin que és una festa promoguda per fer despesa, a l’escola fèiem algun treball manual per regalar al pare en aquest dia, i sempre l’hem celebrat.  Avui és el primer dia del pare que no tinc pare i avui fa dos mesos que va morir.

Uf, la feina que se’m girava quan s’atansava el 19 de març no us la podeu ni imaginar. Tres dibuixos, dos poesies i un conte (al meu germà li escrivia un conte d’aventures doblegat pel mig i grapat), tres coses fetes amb les mans (una capça pintada, un posa llapis, una figura de fang cuit, un mocador brodat,....). Feia regals a tots i rebia com a regal els ohhh, ahhh, i alguna llagrimeta d’emoció.

I la meva mare ens donava algunes pessetes perquè sortíssim a comprar algun regalet més al pare. Això sí, teníem prohibit creuar el carrer i havíem d’anar agafats de la ma, per tant quedàvem limitats al que podíem trobar a les botigues fent la volta a la l’illa de l’Eixample on vivíem.

Recordo una bacallaneria que també venia olives de tota mena, una botiga de espelmes, ciris i sants d’església, una floristeria i una botiga de rellotges de mà, de paret i cucuts que era massa cara pel nostre pressupost  i un forn de pa. No hi havia gaire on triar, oi?. En canvi a l’altra banda del carrer Rosselló fent xamfrà amb Enric Granados, en terra prohibida, hi havia una petita papereria-llibreria enfilada damunt de dos graons, i davant una merceria que també venia pijames i roba interior.

Ja era tenir mala sort viure a la banda del bacallà, el ciris i els sants.

La d’andròmines que li vam arribar a regalar!
I la de vegades que el dependent ens havia de fer un petit descompte en veure que no ens arribava pel que des de l’aparador havíem triat!.

Però era igual, el meu pare sempre somreia i li brillaven els ulls de l’emoció en obrir el nostre regal i desprès ens abraçava a tots dos alhora, amb un braç a mi, amb l’altre al meu germà i ens estrenyia tan fort que acabàvem xocant de cap tots dos, i quan ens separàvem sempre hi havia una llagrimeta de felicitat rodolant-li galta avall.

L'espiell de la manta

Avui m’he adonat que per primer cop visc en una casa on la porta no té espiell.

Al pis de l’Eixample l’espiell tenia una reixeta treballada de ferro i una lamina per dins que el tancava i obria. He llegit que la reixa servia per evitar que des de fora t’entaforessin un punyal a l’ull. Quan vivia a l’Eixample jo no hi arribava, però em feia angunia quan l’avia hi guaitava abans d’obrir la porta.  I això que de punyals ningú me’n havia dit res. Posar l’ull indefens sense saber que hi haurà a l’altra banda sempre m’ha semblat molt arriscat.

Al pis de Sants l’espiell tenia un vidre gruixut, un ull de peix, que augmentava l’angle de visió a costa de deformar la fisonomia del que esperava a l’altra banda. Com ja teníem l’alçada adequada, la meva mare sempre ens deia que abans d’obrir la porta miréssim per l’espiell. Una versió moderna del conte de les set cabretes i el llop. Obedient sempre mirava; en acabar sempre obria la porta.

Potser és que als pobles les portes no tenen espiell perquè qui truca és conegut. No sé, quan surti al carrer miraré com són les altres portes.

Espiell ve d’espiar. En general s’espia de fora-endins. Els espies venen de l’exterior i s’infiltren en una organització. El tafaner “guaita per les finestres d’una casa per veure que passa a dins”. L’espiell és una excepció.

Visc en una casa on la porta no te espiell, però al sofà tinc una manta de doble ús amb un bon espiell. Faci o no fred, m’agrada aixoplugar-me sota la manta les poques vegades que em ve de gust o que tinc temps per fer el badoc davant el televisor. Una manteta tova, que no pesa gens i que dorm plegada en un bagul de vímet a la vora del sofà on hi ha mantes per tots els habitants de la casa, excepte pel gos que se la va cruspir.

Imprescindible quan fan una pel·lícula de por. A mida que la música, o l’absència d’aquesta, anuncien que s’atansa l’instant de pànic absolut, m’arreplego i baixo, la manta conseqüentment puja i és on entra en joc l’espiell. Totalment protegida i amagada dels perills del mon exterior,  des de la petita obertura al mon puc continuar mirant que passa, amb la seguretat que si no ho resisteixo és tan fàcil com bellugar un xic la manta i desapareixerà el perill. Com tancar l’espiell i no obrir la porta si no m’agrada el que hi ha a l’altra banda.

La porta, suposadament de fusta massissa, dona protecció física.  Que sigui suficient o no ja depèn de l’energumen que hi hagi a l’altre costat. La manta embolcalla i aïlla i, encara que també és física, dona una protecció psicològica més efectiva que la porta doncs sempre és suficient, hi hagi zombis, vampirs o psicokillers. En Joan riu i em pregunta si tancant els ulls no en tindria prou. Doncs no, quina bestiesa. Tancant els ulls no interposo cap obstacle físic entre el perill i jo. Ja se que molt racional no és, però funciona. La manta és com la porta, una protecció necessària.

Al mon existeixen i han existit espiells de tota mena.
El de la manta és innocent i m’agrada.
Molts altres no.

Els de les armadures dels cavallers medievals. Els dels tancs. Els dels nius de metralladora que veig quan anem d’Agullana a Capmany. Els que permeten albirar el mon dins la presó del burca. Els de les camises de dormir de  moral victoriana. Tots aquests i molts altres, millor que no haguessin existit mai.

Golfes i peres

En una bona infància hi ha d’haver unes esgolfes dalt d’unes escales empinades i estretes que acaben en una porta petita que en obrir-se grinyola.

Les bones esgolfes no han de tenir llum artificial, sols la claror que entri per una finestró brut i les escletxes sobrenaturals que filtren les teules i llates del sostre. Han d’estar plenes d’andròmines, bressols de fusta, gronxadors, cotxes de passeig de rodes enormes, caixes plenes de llibres i revistes i mobles vells tapats amb llençols.

Les bones andròmines sempre estan recobertes de pols i teranyines vetustes i pesants.

Les bones teranyines han de ser espesses i escampar-se del sostre a terra en un racó ben fosc.

Un bon racó ben fosc ha de tenir el sostre inclinat fins gairebé tocar terra i a l’extrem mes allunyat s’ha d’endevinar una forma fosca que primer sembli un taüt i que acabarà sent un bagul amagat.

Tot bon bagul amagat ha de tenir una tapa corbada que faci por obrir i mides suficients com per amagar una mòmia encara que estigui ple de roba i fotos antigues.

La roba antiga ha de ser sobre tot de dona, amb moltes camisoles i cotilles relligades, calces bombatxos brodades a mà fins sota els genolls i alguns vestits i faldilles pesants de vellut.

A les fotos antigues totes les dones fan cara de nines de porcellana, els homes repentinats duen bigotets i els infants són una versió reduïda, però igual de seria, dels adults.

La bona roba antiga i les bones fotos antigues han d’inspirar obres de teatre inventades, assajades en l’estricte secret de la migdiada i repartides les disfresses i els papers entre tots els nens de la casa.

Parèntesi: als deu anys omplir una cotilla amb formes arrodonides no es tasca fàcil i menys encara si la censura de l’època fa que no hi hagi un model d’inspiració. Ens va salvar la vida que la meva cosina recordava haver escoltat un jornaler dir repetidament que nosequí tenia unes bones peres quan no portava cisteill i duia les mans buides. Els camps de Cal Segarreta amb les fileres de pereres ben arrenglerades ens va anar molt bé. Van caldre sis peres, tres per banda, per donar realisme – en ser tres potser van donar un surrealisme montserratí - al meu paper a l’obra. Les bones peres no eren pas bones, encara estaven verdes i no es podien menjar. Tanca parèntesi.

Les bones obres de teatre tindran el seu guió amb tots els diàlegs escrits per separat i un fulletó descriptiu pintat a ma de mil colors, amb el nom dels artistes i el de l’obra.

Un bon guio farà que cada personatge tingui el seu moment estel·lar i molt probablement una o dues cançons corals i una dansa sincronitzada, per dir-ho d’alguna manera.   El guió requereix que algun personatge surti de dins del bagul a la meitat de l’obra. Aquest paper no el vol ningú.

Els bons actors convidaran a pares, avis i tiets a gaudir de la representació una tarda d’estiu a l’ombra del pati amb l’aplaudiment rabiós de tot el públic, que no s’imaginava res de res i queda gratament sorprès.

El bon públic satisfet promet una recompensa als ideòlegs de l’obra (5 pessetes) si en acabar l’obra i sense desvestir-se s’atansen a Cal Guasch per bescanviar-les per regalèssia i xiclets per tots els artistes.

Els bons ideòlegs surten al carrer cofois i travessen tot el poble arrossegant solemnement vestits i sabates deu talles més grans, agafats del bracet per no caure a cada passa, sota l’esguard, curiós a la cara i rialler a l’esquena, de tots aquells que troben al seu pas.

Les peres no, les peres trontollaven massa al caminar i les vam deixar amagades vora la sicla, abans de arribar al poble, per recollir-les a la tornada.

Era

El meu pare era – que difícil emprar el passat – d’un poblet de Lleida, però era “maño” per haver-se criat a un poblet d’Osca. I era tossut com tot bon maño.

Aquest Nadal a l’hospital em va dir unes paraules que no s’esborren del meu cap i que escric literalment. En castellà, darrerament li sortia la parla de la seva infància.

ESTOY CANSADO DE SER, ESTAR, VER, Y NO COMPRENDER. EN FIN, ESTE MUNDO ES MUY RARO Y ES DEMASIADO LARGO. AQUI DELANTE ESTA MI MADRE, SUBE Y BAJA, QUIERE VENIR A BUSCARME PERO NO LA DEJAN. Y YO, QUE QUIERO IRME CON ELLA Y ACABAR, NO PUEDO PORQUE ESTOY AQUI ATADO.

Doncs bé, dilluns, el dia que va morir, ahir, va ser el primer dia en que ja no el varen lligar. Va caminar amb la fisioterapeuta i van decidir que ja no calia lligar-lo ni a la cadira ni al llit.

I estic convençuda que, tossut com no he conegut mai ningú altre, va aprofitar aquesta oportunitat per sortir-se amb la seva i marxar.

Desfer nusos

- Vigila que fas! no l’estiris per aquesta banda que si l’escanyes encara es farà més fort i no hi haurà qui ho desfaci.
-  No, no, deixa les tisores, no el tallis, tingues una mica de paciència que les coses mai són tan fàcils, a primer cop d’ull no té solució.
-  No facis res, no comencis a estirar sense pensar, primer pensa.
-  T’ho has de mirar una estona, has d’entendre com ha passat.
-  Veus? s’ha d’anar estovant mica en mica, que quedi mes flonjo, llavors és quan pots començar a veure com es creuen els fils i en quin ordre els has d’anar passant.
-  Si no ho fas així en comptes de desfer el nus, en faràs un de més gros.
-  Sobre tot,  atenció i paciència. Molta paciència!

Quatre ulls guaitant de ben a prop una teranyina que mica en mica anàvem esbudellant, encara que a voltes semblava viva i sols que tanquessim un instant les parpelles es tornava recargolar. A vegades era el cabdell de llana o de fil, altres eren les cordes de saltar, o les garlandes de l’arbre de Nadal. Si fins i tot les cintes del cabell desades al calaix s’entestaven en embolicar-se soles. Quatre ulls, dos de ben savis, i dos de ben innocents.

Dos eren meus. Els altres dos del meu pare. I sense jo saber-ho anava aprenent una lliçó de vida que molts cops he aplicat. Com desfer nusos o com resoldre els problemes als que la vida ens va enfrontant.

El meu pare i jo ens duem 40 anys. Són molts.

El meu pare no podia competir gairebé en cap aspecte amb els de les meves companyes de classe. Els altres esquiaven, navegaven, anaven al gimnàs i a natació, sortien setmanalment a sopar o a ballar. La majoria tenien alguna habilitat manual, sabien treballar la fusta, o el ferro, arreglaven els desperfectes dels electrodomèstics, o de l’electricitat a casa seva.

El meu pare tot ho feia amb el cap. Llegia, escrivia, pensava, feia números, resolia mots encreuats.

Us imagineu una conversa del tipus:

-  El meu pare baixa per totes les pistes de Baqueira, fins i tot les negres i els forapistes quan hi ha neu verge.
-  Doncs el meu pare resol els mots encreuats del diari dels diumenges, que diu que són els més difícils de la setmana.

O be:

-  El meu pare ens ha muntat aquestes vacances un gronxador i un tobogan de fusta al jardí.
-  Uf, doncs el meu pare ha desfet uns nusos dificilíssims que s’havien fet al cabdell de ganxet de l’avia.

No llueix gaire, oi?

L'única habilitat manual del meu pare era desfer nusos. M'ho encomanat, a mi també m'apassiona.

Aquest Nadal el meu pare ha estat divuit dies a l’hospital recuperant-se d’una operació del fèmur. Hauria pogut sortir abans, però amb la demència senil, tot es va complicar. Es volia llençar del llit, arrancar-se les vies. Van començar lligant-lo d’una mà, i com que no era suficient, desprès de l’altra, i com que tampoc era suficient, també d’un peu.  A l’hospital ho anomenen contencions. Van ser necessàries. Tot i així aconseguia treure’s la mascareta d’oxigen inclinant el cos, treure les vies, arrossegar-se fins mig penjar les cames per la barana, es va llagar els dos colzes refregant-se i estirant per alliberar-se, va trencar una de les contencions de la força que feia. A cada lluita, a cada petit èxit per part seva, l’havíem de lligar més curt. Eren tantes les estrebades que en sortir de l’hospital, durant ben bé cinc dies els braços li tremolaven com si encara s’intentés deslliurar. No el vam deixar ni un minut sol.

Mentre era despert. Contínuament em deia:

-  Vinga, tu pots! Deslliga’m. Treu això.

I jo:

-  No papa, no puc, són molt difícils. Estan molt fortes.

Insistia:

- Tu pots, tu saps, mira-ho bé, estova’ls, pensa, prova-ho, intenta-ho, poc a poc però fes-ho, fes-ho.

I jo:

-  Que no papa, que no pot ser, que aquests són massa complicats, no en sé.

I per primer cop en la vida claudicava:

- Doncs talla’ls. Vinga, agafa unes tisores i talla’ls.

Així divuit dies, dia a dia, hora a hora, minut a minut, segon a segon.

I jo pensant obsessivament en el nus a la gola, cada cop més gran, que tampoc sabia com estovar i encara menys com desfer i que començava a escanyar-me. Ai papa, papa, aquí estem fent-mos companyia fins no sé quan. Tots dos lligats. Jo no puc ajudar-te i desfer els teus nusos, i tu, per primer cop, tampoc em pots ajudar a desfer aquest que no para de créixer i que si res no l’atura se m’acabarà empassant.

Però no era cert. Ha marxat. L’han estovat el meu germà, la meva mare, la meva parella, els meus fills, els meus amics, els meus companys, l’auxili de la Mercè, la companyia de l’altra Mercè, les lliçons de la Montse, els consells del Tomàs, les paraules del Carlos, les recomanacions de l’Ana, els missatges de l’Almu, les abraçades de la Doris, la paciència de l'Alfred i en Josep Maria ........ I escric a consciència tants cops “meus” encara que pugi sonar egoista i feudal, perquè el que vull expressar és que tots ells són meus, senzillament perque han esdevingut una part de mi. I que he acabat sentit que en comptes dels quatre ulls, dos del pare i dos meus, per desfer els nusos, n’hi ha hagut molts més, atents, presents, constants.

Regal de reis

Avui. Ara. Des de la finestra de l’habitació a la novena planta de l’hospital del Sagrat Cor veig, si miro de refiló cap a la dreta, la muntanyeta de Sant Pere Màrtir, si cap a l’esquerra, Montjuic. En línia recta s’albira el Garraf enteranyinat per on cada vespre d'aquest Nadal estrany torno a casa. De la finestra estant veig moltes estelades, alguna bandera espanyola, i se’m fa molt curiós pensar que al grapat de cases que els ulls abasten, sols mirant des de la finestra, hi viuen moltes més persones que en tot el meu poble.

Ja fa disset anys que visc a Begues, i encara que a vegades quan opino sobre certs temes de política local hi ha qui contra-opina que no ho hauria de fer donat el poc temps que porto aquí, a mi em semblen una pila d’anys, entre altres motius perquè hi he criat els fills.

M’agrada tant Begues, els seus carrers, les seues cases, els jardins i els arbres, sortir a passejar pels boscos a peu o amb bicicleta, com canvia la llum al llarg del dia i de les estacions, anar a comprar sense presses i parlar amb tothom, participar a les activitats que s’hi fan, a vegades ajudant a organitzar-les i altres senzillament fent d’espectadora. He fet amics als que sempre m’agrada escoltar i que sé que m’escolten, i amb els que comparteixo una manera d’entendre la vida, el poble, el mon. Als que a vegades he ajudat i que quan ho necessito m’ajuden.

Doncs aquest gener la meva família beguetana augmenta. M’he endut la mare a casa i, si no sorgeix cap inconvenient pel tema metges, l’empadronaré a Begues. Així la mare, nascuda a Ivars d’Urgell un petit poblet al bell mig del pla de la boira, deixarà Barcelona i tornarà a ser de poble.

Aquest és el regal que m’han dut els reis enguany. Un bon regal.