Aixada o pal de selfie: la mirada diferent.

Relacionada amb la meva entrada anterior i ara parlant en serio: no tothom veu les coses de la mateixa manera. Aquesta frase trivial que tots assumim com certa quan parlem de grans, i sovint abstractes, conceptes, és literalment certa també en altres àmbits que, si bé per uns són bàsics, per altres no ho són gens.

 Sols si vius a la vora d’una persona diferent, pots percebre, aprendre i ser conscient en tot moment, dels esforços que han de fer per adaptar-se i intentar veure les coses com les veu la majoria. Perquè durant molt temps les claus de l’aprenentatge i els nivells d’èxit es mesuraran amb paràmetres que no li seran favorables. Podran ajudar-lo més o menys, donar-li un cop de ma, no ser tan exigents, però això no treu que no sigui conscient en tot moment que allò que per altres és senzill, per ells es converteix en tot un repte. Que el seu cinc pelat i amb ajuda, ha requerit més esforç i moltes més hores que molts nous i deus.

Aquesta diferència que, si és acceptada i ben tractada, pot ser enriquidora a la llarga (i a la llarga és molt temps), normalment genera una terrible frustració a la infància, que s’arrossega i augmenta a l’adolescència i acaba sent molt difícil – per no dir impossible - de compensar més endavant. Perquè no hi ha gaires avantatges, sobre tot hi ha obstacles i inconvenients.

Uns quants exemples “trivials”.

Recordo quan el meu fill, de petit, anava al logopeda per recomanació de l’escola, atès que no se l’entenia gens la parla. Es menjava les parts finals de les paraules, no pronunciava uns quants sons i canviava les síl•labes d’ordre.

Un dels exercicis consistia en aprendre a beure aigua amb una palleta. Calia aprendre a xuclar i bufar per un tema de musculatura, de vocalització, de saber donar ordres i acabar fent-les sense esforç, mecànicament.

Jo, en la meva ignorància, pensava: cóm és possible! Aquestes coses surten soles, es fan per intuïció. Si sols hi ha dos opcions: o xucles o bufes. Per tant, si veus que t’equivoques i bufes fent bombolles, fas lo contrari i problema resolt. Però no era així, ni bufava ni xuclava, es quedava aturat, no sabia que fer, l’ordre, si es que sortia del cervell, es quedava no sé on.

No va ser gens fàcil, va costar mesos.

Jo evolucionava i pensava: en realitat és com si a mi em diguessin ara que he de bellugar les orelles. Em concentro, visualitzo mentalment les orelles, el meu cervell envia l’ordre, i l’ordre no arriba perquè no tinc ni punyetera idea de a qui he d’enviar aquest ordre. M’hi podria passar la vida.

Superada aquesta prova, s’havien d’inflar globus.

Va ser igual de complicat, perquè ja sabia bufar però no sabia retenir per tornar a agafar aire i, per tant, quan deixava de bufar, l’aire li tornava a la boca. L’aire de la primera, única i potent bufada passava alternativament del globus a les seves galtes, que també s’inflaven. I no sortíem d’allí.

No m’havia adonat mai que inflar un globus pogués ser una tasca tan complicada. I em semblava més difícil explicar com s’havia de fer, pas a pas, que donar una classe a la universitat.

Desprès va ser la llengua, treure la llengua i fer-la anar avall i amunt, cap a la barbeta i cap al nas. Treia la llengua, sí, i se’ns quedava mirant fixament; se li notava l’esforç als ulls, deu segons, vint segons, treinta segons, i res. Li posava una mica de iogurt o melmelada sota el llavi i l’animava. Ho feia jo mil vegades al seu costat.

Impossible pintar sense sortir-se de la ratlla. Dibuixar res que s’assemblés al model. Recordo el dia que el metge em va dir: és que no ho entens, veu les coses diferent, hi ha un problema d’interpretació de l’espai. I per ensenyar-m’ho va dibuixar en un paper un cub senzill i li va demanar que el copiés.

Jo em deia: això és mecànic, no cal pensar, sols es tracta de copiar, primer una ratlla, desprès l’altra i així anar-se fixant on comença i acaba cada una i quina inclinació té. Doncs ell va ser incapaç, però també va ser incapaç d’entendre que era el que no estava sortint bé, estava perplex davant dels dos dibuixos, el del metge i seu. Veia que no s’assemblaven però no veia on era la diferència.

Podria explicar mil anècdotes de coses que segur que no us heu aturat mai a pensar que no siguin intuïtives. Però crec que amb aquests exemples és suficient.

Mica en mica hem anat, i anem, amb molt esforç, millorant.

Ara són les operacions amb polinomis i operacions bàsiques de trigonometria. Tremolo; es que a vegades em sembla que veig fum sortint-li del cap.

Jo també milloro en la mesura en que he après i encara aprenc a veure que tot allò que per molts és intuïtiu, per alguns no ho és en absolut; l’esforç i la voluntat que hi posen és brutal. I no hauria de ser invisible.