Golfes i peres

En una bona infància hi ha d’haver unes esgolfes dalt d’unes escales empinades i estretes que acaben en una porta petita que en obrir-se grinyola.

Les bones esgolfes no han de tenir llum artificial, sols la claror que entri per una finestró brut i les escletxes sobrenaturals que filtren les teules i llates del sostre. Han d’estar plenes d’andròmines, bressols de fusta, gronxadors, cotxes de passeig de rodes enormes, caixes plenes de llibres i revistes i mobles vells tapats amb llençols.

Les bones andròmines sempre estan recobertes de pols i teranyines vetustes i pesants.

Les bones teranyines han de ser espesses i escampar-se del sostre a terra en un racó ben fosc.

Un bon racó ben fosc ha de tenir el sostre inclinat fins gairebé tocar terra i a l’extrem mes allunyat s’ha d’endevinar una forma fosca que primer sembli un taüt i que acabarà sent un bagul amagat.

Tot bon bagul amagat ha de tenir una tapa corbada que faci por obrir i mides suficients com per amagar una mòmia encara que estigui ple de roba i fotos antigues.

La roba antiga ha de ser sobre tot de dona, amb moltes camisoles i cotilles relligades, calces bombatxos brodades a mà fins sota els genolls i alguns vestits i faldilles pesants de vellut.

A les fotos antigues totes les dones fan cara de nines de porcellana, els homes repentinats duen bigotets i els infants són una versió reduïda, però igual de seria, dels adults.

La bona roba antiga i les bones fotos antigues han d’inspirar obres de teatre inventades, assajades en l’estricte secret de la migdiada i repartides les disfresses i els papers entre tots els nens de la casa.

Parèntesi: als deu anys omplir una cotilla amb formes arrodonides no es tasca fàcil i menys encara si la censura de l’època fa que no hi hagi un model d’inspiració. Ens va salvar la vida que la meva cosina recordava haver escoltat un jornaler dir repetidament que nosequí tenia unes bones peres quan no portava cisteill i duia les mans buides. Els camps de Cal Segarreta amb les fileres de pereres ben arrenglerades ens va anar molt bé. Van caldre sis peres, tres per banda, per donar realisme – en ser tres potser van donar un surrealisme montserratí - al meu paper a l’obra. Les bones peres no eren pas bones, encara estaven verdes i no es podien menjar. Tanca parèntesi.

Les bones obres de teatre tindran el seu guió amb tots els diàlegs escrits per separat i un fulletó descriptiu pintat a ma de mil colors, amb el nom dels artistes i el de l’obra.

Un bon guio farà que cada personatge tingui el seu moment estel·lar i molt probablement una o dues cançons corals i una dansa sincronitzada, per dir-ho d’alguna manera.   El guió requereix que algun personatge surti de dins del bagul a la meitat de l’obra. Aquest paper no el vol ningú.

Els bons actors convidaran a pares, avis i tiets a gaudir de la representació una tarda d’estiu a l’ombra del pati amb l’aplaudiment rabiós de tot el públic, que no s’imaginava res de res i queda gratament sorprès.

El bon públic satisfet promet una recompensa als ideòlegs de l’obra (5 pessetes) si en acabar l’obra i sense desvestir-se s’atansen a Cal Guasch per bescanviar-les per regalèssia i xiclets per tots els artistes.

Els bons ideòlegs surten al carrer cofois i travessen tot el poble arrossegant solemnement vestits i sabates deu talles més grans, agafats del bracet per no caure a cada passa, sota l’esguard, curiós a la cara i rialler a l’esquena, de tots aquells que troben al seu pas.

Les peres no, les peres trontollaven massa al caminar i les vam deixar amagades vora la sicla, abans de arribar al poble, per recollir-les a la tornada.