El meu pare era – que difícil emprar el passat – d’un poblet de Lleida, però era “maño” per haver-se criat a un poblet d’Osca. I era tossut com tot bon maño.
Aquest Nadal a l’hospital em va dir unes paraules que no s’esborren del meu cap i que escric literalment. En castellà, darrerament li sortia la parla de la seva infància.
ESTOY CANSADO DE SER, ESTAR, VER, Y NO COMPRENDER. EN FIN, ESTE MUNDO ES MUY RARO Y ES DEMASIADO LARGO. AQUI DELANTE ESTA MI MADRE, SUBE Y BAJA, QUIERE VENIR A BUSCARME PERO NO LA DEJAN. Y YO, QUE QUIERO IRME CON ELLA Y ACABAR, NO PUEDO PORQUE ESTOY AQUI ATADO.
Doncs bé, dilluns, el dia que va morir, ahir, va ser el primer dia en que ja
no el varen lligar. Va caminar amb la fisioterapeuta i van decidir que
ja no calia lligar-lo ni a la cadira ni al llit.
I estic convençuda que, tossut com no he conegut mai ningú altre, va aprofitar aquesta oportunitat per sortir-se amb la seva i marxar.
I estic convençuda que, tossut com no he conegut mai ningú altre, va aprofitar aquesta oportunitat per sortir-se amb la seva i marxar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada