Avui. Ara. Des de la finestra de l’habitació a la novena planta de l’hospital del Sagrat Cor veig, si miro de refiló cap a la dreta, la muntanyeta de Sant Pere Màrtir, si cap a l’esquerra, Montjuic. En línia recta s’albira el Garraf enteranyinat per on cada vespre d'aquest Nadal estrany torno a casa. De la finestra estant veig moltes estelades, alguna bandera espanyola, i se’m fa molt curiós pensar que al grapat de cases que els ulls abasten, sols mirant des de la finestra, hi viuen moltes més persones que en tot el meu poble.
Ja fa disset anys que visc a Begues, i encara que a vegades quan opino sobre certs temes de política local hi ha qui contra-opina que no ho hauria de fer donat el poc temps que porto aquí, a mi em semblen una pila d’anys, entre altres motius perquè hi he criat els fills.
M’agrada tant Begues, els seus carrers, les seues cases, els jardins i els arbres, sortir a passejar pels boscos a peu o amb bicicleta, com canvia la llum al llarg del dia i de les estacions, anar a comprar sense presses i parlar amb tothom, participar a les activitats que s’hi fan, a vegades ajudant a organitzar-les i altres senzillament fent d’espectadora. He fet amics als que sempre m’agrada escoltar i que sé que m’escolten, i amb els que comparteixo una manera d’entendre la vida, el poble, el mon. Als que a vegades he ajudat i que quan ho necessito m’ajuden.
Doncs aquest gener la meva família beguetana augmenta. M’he endut la mare a casa i, si no sorgeix cap inconvenient pel tema metges, l’empadronaré a Begues. Així la mare, nascuda a Ivars d’Urgell un petit poblet al bell mig del pla de la boira, deixarà Barcelona i tornarà a ser de poble.
Aquest és el regal que m’han dut els reis enguany. Un bon regal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada