Desfer nusos

- Vigila que fas! no l’estiris per aquesta banda que si l’escanyes encara es farà més fort i no hi haurà qui ho desfaci.
-  No, no, deixa les tisores, no el tallis, tingues una mica de paciència que les coses mai són tan fàcils, a primer cop d’ull no té solució.
-  No facis res, no comencis a estirar sense pensar, primer pensa.
-  T’ho has de mirar una estona, has d’entendre com ha passat.
-  Veus? s’ha d’anar estovant mica en mica, que quedi mes flonjo, llavors és quan pots començar a veure com es creuen els fils i en quin ordre els has d’anar passant.
-  Si no ho fas així en comptes de desfer el nus, en faràs un de més gros.
-  Sobre tot,  atenció i paciència. Molta paciència!

Quatre ulls guaitant de ben a prop una teranyina que mica en mica anàvem esbudellant, encara que a voltes semblava viva i sols que tanquessim un instant les parpelles es tornava recargolar. A vegades era el cabdell de llana o de fil, altres eren les cordes de saltar, o les garlandes de l’arbre de Nadal. Si fins i tot les cintes del cabell desades al calaix s’entestaven en embolicar-se soles. Quatre ulls, dos de ben savis, i dos de ben innocents.

Dos eren meus. Els altres dos del meu pare. I sense jo saber-ho anava aprenent una lliçó de vida que molts cops he aplicat. Com desfer nusos o com resoldre els problemes als que la vida ens va enfrontant.

El meu pare i jo ens duem 40 anys. Són molts.

El meu pare no podia competir gairebé en cap aspecte amb els de les meves companyes de classe. Els altres esquiaven, navegaven, anaven al gimnàs i a natació, sortien setmanalment a sopar o a ballar. La majoria tenien alguna habilitat manual, sabien treballar la fusta, o el ferro, arreglaven els desperfectes dels electrodomèstics, o de l’electricitat a casa seva.

El meu pare tot ho feia amb el cap. Llegia, escrivia, pensava, feia números, resolia mots encreuats.

Us imagineu una conversa del tipus:

-  El meu pare baixa per totes les pistes de Baqueira, fins i tot les negres i els forapistes quan hi ha neu verge.
-  Doncs el meu pare resol els mots encreuats del diari dels diumenges, que diu que són els més difícils de la setmana.

O be:

-  El meu pare ens ha muntat aquestes vacances un gronxador i un tobogan de fusta al jardí.
-  Uf, doncs el meu pare ha desfet uns nusos dificilíssims que s’havien fet al cabdell de ganxet de l’avia.

No llueix gaire, oi?

L'única habilitat manual del meu pare era desfer nusos. M'ho encomanat, a mi també m'apassiona.

Aquest Nadal el meu pare ha estat divuit dies a l’hospital recuperant-se d’una operació del fèmur. Hauria pogut sortir abans, però amb la demència senil, tot es va complicar. Es volia llençar del llit, arrancar-se les vies. Van començar lligant-lo d’una mà, i com que no era suficient, desprès de l’altra, i com que tampoc era suficient, també d’un peu.  A l’hospital ho anomenen contencions. Van ser necessàries. Tot i així aconseguia treure’s la mascareta d’oxigen inclinant el cos, treure les vies, arrossegar-se fins mig penjar les cames per la barana, es va llagar els dos colzes refregant-se i estirant per alliberar-se, va trencar una de les contencions de la força que feia. A cada lluita, a cada petit èxit per part seva, l’havíem de lligar més curt. Eren tantes les estrebades que en sortir de l’hospital, durant ben bé cinc dies els braços li tremolaven com si encara s’intentés deslliurar. No el vam deixar ni un minut sol.

Mentre era despert. Contínuament em deia:

-  Vinga, tu pots! Deslliga’m. Treu això.

I jo:

-  No papa, no puc, són molt difícils. Estan molt fortes.

Insistia:

- Tu pots, tu saps, mira-ho bé, estova’ls, pensa, prova-ho, intenta-ho, poc a poc però fes-ho, fes-ho.

I jo:

-  Que no papa, que no pot ser, que aquests són massa complicats, no en sé.

I per primer cop en la vida claudicava:

- Doncs talla’ls. Vinga, agafa unes tisores i talla’ls.

Així divuit dies, dia a dia, hora a hora, minut a minut, segon a segon.

I jo pensant obsessivament en el nus a la gola, cada cop més gran, que tampoc sabia com estovar i encara menys com desfer i que començava a escanyar-me. Ai papa, papa, aquí estem fent-mos companyia fins no sé quan. Tots dos lligats. Jo no puc ajudar-te i desfer els teus nusos, i tu, per primer cop, tampoc em pots ajudar a desfer aquest que no para de créixer i que si res no l’atura se m’acabarà empassant.

Però no era cert. Ha marxat. L’han estovat el meu germà, la meva mare, la meva parella, els meus fills, els meus amics, els meus companys, l’auxili de la Mercè, la companyia de l’altra Mercè, les lliçons de la Montse, els consells del Tomàs, les paraules del Carlos, les recomanacions de l’Ana, els missatges de l’Almu, les abraçades de la Doris, la paciència de l'Alfred i en Josep Maria ........ I escric a consciència tants cops “meus” encara que pugi sonar egoista i feudal, perquè el que vull expressar és que tots ells són meus, senzillament perque han esdevingut una part de mi. I que he acabat sentit que en comptes dels quatre ulls, dos del pare i dos meus, per desfer els nusos, n’hi ha hagut molts més, atents, presents, constants.