L'espiell de la manta

Avui m’he adonat que per primer cop visc en una casa on la porta no té espiell.

Al pis de l’Eixample l’espiell tenia una reixeta treballada de ferro i una lamina per dins que el tancava i obria. He llegit que la reixa servia per evitar que des de fora t’entaforessin un punyal a l’ull. Quan vivia a l’Eixample jo no hi arribava, però em feia angunia quan l’avia hi guaitava abans d’obrir la porta.  I això que de punyals ningú me’n havia dit res. Posar l’ull indefens sense saber que hi haurà a l’altra banda sempre m’ha semblat molt arriscat.

Al pis de Sants l’espiell tenia un vidre gruixut, un ull de peix, que augmentava l’angle de visió a costa de deformar la fisonomia del que esperava a l’altra banda. Com ja teníem l’alçada adequada, la meva mare sempre ens deia que abans d’obrir la porta miréssim per l’espiell. Una versió moderna del conte de les set cabretes i el llop. Obedient sempre mirava; en acabar sempre obria la porta.

Potser és que als pobles les portes no tenen espiell perquè qui truca és conegut. No sé, quan surti al carrer miraré com són les altres portes.

Espiell ve d’espiar. En general s’espia de fora-endins. Els espies venen de l’exterior i s’infiltren en una organització. El tafaner “guaita per les finestres d’una casa per veure que passa a dins”. L’espiell és una excepció.

Visc en una casa on la porta no te espiell, però al sofà tinc una manta de doble ús amb un bon espiell. Faci o no fred, m’agrada aixoplugar-me sota la manta les poques vegades que em ve de gust o que tinc temps per fer el badoc davant el televisor. Una manteta tova, que no pesa gens i que dorm plegada en un bagul de vímet a la vora del sofà on hi ha mantes per tots els habitants de la casa, excepte pel gos que se la va cruspir.

Imprescindible quan fan una pel·lícula de por. A mida que la música, o l’absència d’aquesta, anuncien que s’atansa l’instant de pànic absolut, m’arreplego i baixo, la manta conseqüentment puja i és on entra en joc l’espiell. Totalment protegida i amagada dels perills del mon exterior,  des de la petita obertura al mon puc continuar mirant que passa, amb la seguretat que si no ho resisteixo és tan fàcil com bellugar un xic la manta i desapareixerà el perill. Com tancar l’espiell i no obrir la porta si no m’agrada el que hi ha a l’altra banda.

La porta, suposadament de fusta massissa, dona protecció física.  Que sigui suficient o no ja depèn de l’energumen que hi hagi a l’altre costat. La manta embolcalla i aïlla i, encara que també és física, dona una protecció psicològica més efectiva que la porta doncs sempre és suficient, hi hagi zombis, vampirs o psicokillers. En Joan riu i em pregunta si tancant els ulls no en tindria prou. Doncs no, quina bestiesa. Tancant els ulls no interposo cap obstacle físic entre el perill i jo. Ja se que molt racional no és, però funciona. La manta és com la porta, una protecció necessària.

Al mon existeixen i han existit espiells de tota mena.
El de la manta és innocent i m’agrada.
Molts altres no.

Els de les armadures dels cavallers medievals. Els dels tancs. Els dels nius de metralladora que veig quan anem d’Agullana a Capmany. Els que permeten albirar el mon dins la presó del burca. Els de les camises de dormir de  moral victoriana. Tots aquests i molts altres, millor que no haguessin existit mai.