Memòria d'host-ti-pal

Pepita, filla, germana, dona, mare i avia. Ets tot això i molt més. Però ara has tornat a ser tan sols Pepita perque el teu home, també fill, germà, pare i avi, en el camí que duu en caiguda lliure cap a la desmemoria i el desconcert creixent, no aconsegueix entendre que tots aquests mots siguis tu quan nosaltres els emprem, i cerca fantasmes del passat amb desconfiança mentre s’endinsa en la foscor d’uns records cada cop menys nítids, dels que sols la paraula Pepita aconsegueix arrencar-lo.

Pepita, on és la Pepita?
A l’hospital.
A l’hospital!, i que fa a l’hospital?
Va caure i l’estan curant.

Pepita, on és la Pepita?
A l’hospital.
A l’hospital!, i que fa a l’hospital?
Va caure i l’estan curant.

Hospital com si digués lluna. Hospital com si digués platja. Hospital com si digués un altre planeta. Hos-pi-tal pronunciat poc a poc, síl·laba a síl·laba, com quan ensenyava al Cesc a parlar i ell, molt atent, mirant-me fixament des de la seva dislèxia repetia lentament Hos-ti-pal. Sí, hosti quin pal, pensava llavors. I hosti quin pal em torna al cap ara.

I el vaig dur a la clínica per que us poguéssiu veure, pensant que no estava fent bé, que en realitat a cap dels dos us convenia. A tu perquè sabia que el trobaries més vell que mai, encara que sols hagués passat una setmana, cada dia és mes vell que mai, i et duria massa tristor si no et reconeixia. A ell perquè tothom em diu que treure’ls de la seva rutina els irrita i atordeix i que es millor no fer-ho.

On anem?
A veure la Pepita.
On és la Pepita?
A l’hospital.
A l’hospital!, i que fa a l’hospital?
Va caure i l’estan curant. Li faràs un petó ben gran, oi?
No vull anar a l’hospital.
Es que anem a veure a la Pepita.
(si això fos un programa diria que estem en un llaç i que cal tornar a la línia 3)

Entres a l’habitació de la planta sis a poc a poc i la veus estirada al llit amb fils que pengen i tot d’aparells. No cal que et digui res, tu saps perfectament el que vols fer. T’atanses, li fas un petó  i li agafes la mà que no deixaràs anar ni de acaronar-li amb l’altra fins que marxis. Hi ha una cadira a la vora el llit i t’hi asseus i l’atanses per ser més a prop, tan a prop com puguis.

Pepita, Pepita, aquí estàs bé? Et fan mal? Si estàs bé i et cuiden bé, queda’t. Que t’han de fer tot bé perquè ests molt bona persona, bona mare i bona filla. A la casa la família que hi ha no és la família, jo vull estar amb la família, no vull tornar, vull estar amb tu i amb l’avia, la mare, la filla, la germana.  Pepita, dona, ens hem fet vells, molt vells, oi? Tu no et preocupis, dorm al llit que jo m’estiraré aquí a terra a dormir perquè t’estimo, t’estimo molt. No vull donar feina. Dormo a terra i demà no em desperto perquè estic cansat i si s’acaba doncs s’acaba i ja no vull tornar perquè tinc ganes que s’acabi tot, pero sí que duri lo que duri vull que a tu et cuidin molt bé.

Baixadalt (contrari de daltabaix?)

Avançada la nit, ja gairebé de matinada, estàvem fent mitja conya amb la reencarnació per esbrinar quantes tombs encara ens calia donar per aquest món, quan un amic expert en la càbala m’anuncià que estava clar que jo ja havia recorregut tot el cicle, havia arribat a l’estat avançat i que per tant el proper cop ja no tornaria.

Ai merda - vaig pensar - ara que m’ho estic passant tan bé.

Tal com ho va dir semblava una cosa bona, molt bona: la culminació, mes o menys com fer el cim. Suposo que m’hauria d’haver sentit afalagada. A la resta d’amigues encara els quedava un tros. Però no vaig percebre que ningú em mirés amb cara d’enveja, els seus rostres reflectien més aviat una expressió de comiat.

La festa, o el que sigui, continuaria sense mi.

I vet per on si soc babau que em va saber un greu espantós. Encara ara estic en estat de xoc i no me’n se avenir.

No m’he atrevit a preguntar si puc fer alguna cosa prou grossa com per caure de l’estat avançat i tornar a l’anterior. Com el meu fill que aquest estiu va preferir fer un curs més baix d'anglès que el que li havia tocat, perque hi tenia els amics. Potser sols de pensar-ho ja he fet la regressió. Com podria tenir-ne la certesa?

Però lo pitjor és que jo no li donava gaire importància a res d’això. Fins aquella nit fatídica.

A quin coi d’estat he arribat, sense jo saber-ho?

Ho esbrino per internet que és on a corre cuita tots anem a parar quan tenim una emergència. Resulta que en aquesta darrera vida, la que ara tinc, ja no em regeixo per la llei “del màxim plaer pel mínim esforç”. Ho he canviat per “la màxima entrega d’estimar als demès com a mi mateixa”. He sortit del món de l’egoisme i del cos per arribar al de la generositat i l’anima. Per això he pujat a l’altre nivell d’existència, el de l’ànima, i soc capaç de veure el món amb uns altres ulls, fora de mi mateixa. Veig i sento, al mateix temps que aquest on som, un altre món.

Sembla ser que quan t’adaptes al món superior, ja no t’identifiques amb el cos i aquest ja es pot morir.

Ai, la mare!

Cerco responsables d’aquest desgavell en el passat, perquè la culpa no pot ser sols meva.

Potser la té el meu tercer xicot d’adolescència, en Jaume, aquell del que em vaig quedar penjada. Li agradava seure a la darrera fila del cinema. Deia que així era com ser doblement espectador, de la pel·lícula i alhora de la sala. Com una mena de consciència intel·lectualment superior surant per damunt dels seients. Ser sempre un espectador. A mi en canvi  m’agrada seure a les primeres files, lo suficientment a prop com per oblidar la sala i ficar-me tan literalment com pugui dins de la pel·lícula. Més que espectador jo voldria ser part de l’obra. L’any i mig que vam sortir vaig cedir per amor, conformant-me en ocupar un seient al fons de tot.

La miopia i el fet que no volgués dur les ulleres, excepte per estudiar, no facilitaven que des de aquesta posició pogués copsar dos mons alhora, el virtual de la pel·lícula i el real de la sala. Més aviat m’agafava son. Potser aquesta son, com un passar de tot, sigui el precedent de la generositat de l’ànima. Una aproximació al “ja ho he vist gairebé tot i no hi ha res que em sorprengui”.

L’amor tampoc no ajudava, doncs en Jaume i jo, asseguts a la darrera fila del cinema, més aviat ens trobàvem en un tercer món que no era ni el del film ni el de la sala, sino el nostre particular de carícies i gemecs silenciats amb petons, amb l’avantatge que des de la nostra posició  a la darrera fila sols havíem d’estar a l’aguait de l’acomodador. 

Amb els anys més d'un cop m'he preguntat si el seu discurs no era una excusa per, de forma gens intel·lectual fotre'ns ma, pero potser sí que aquest va ser el meu primer contacte amb desdoblament o triplicació dels mons.

O igual ve d'abans i la culpa la té la meva avia que sempre m’insistia “no faços als altros el que no vulguis per tu”, o la meva mare que deia “la felicitat la dona fer feliços los que estan a lo teu voltant”. I ja de ben petita omplia de felicitat a les meves companyes de classe al menjar-me les croquetes fastigoses que ningú no volia i que a mi tampoc m’agradaven, però que algú s’havia de menjar doncs sino la monja no ens deixava sortir a jugar al pati. Al meu cos no li queien gaire bé les croquetes però no m’importava. Això potser vol dir que ja estava superant la dependència egoista del cos i fent via cap a l’altruisme de l’anima. No sé si aquí va començar o van caldre moltes més lliçons de l’avia, però és un fet que reconec tontament: a mi em fa feliç fer feliços als demès.

O  la culpa la té la timidesa combinada amb la miopia. Vaig llegir ja fa molts anys que el principal encant del James Dean es devia a que era tan, tan miop, que per això clavava fixament els ulls en els altres. D’aquí allò de la intensa o profunda mirada. Jo em sabia força miop, per tant potser sense adonar-me també clavava els ulls amb més insistència de lo normalment acceptable. Des que vaig llegir això del James Dean, quan parlava amb algú i el mirava als ulls, escoltava una veueta interior que deia: “al tanto! no et passis que potser et mal interpreten”. Allavòrens em posava vermella com una tomaca i ja no podia continuar mirant.

Per acabar-ho d’espatllar també vaig llegir de ben petita que la nineta és negra perquè en realitat és un forat. Això em va esgarrifar, un forat què cap a on duu?  Alhora també em va apassionar i em venien ganes d’atansar-hi una agulla o alguna cosa per comprovar fins on arribava aquest forat. En qualsevol cas, com que era plenament conscient de tenir clavats els ulls en els ulls dels ’altres degut a la miopia, el forat de la nineta em semblava una mena de buit sideral o d’horror còsmic pel qual l’altre entrava dins meu - no quedava clar fins on -  i em veia per dins si mentia, si disfressava la veritat, però sobretot podia veure els meus sentiments envers ell o ella, sentiments que potser jo resignadament amagava. El forat de la nineta em despullava. Els ulls mig transparents de tan clars ho empitjoraven.

Queda palès doncs, que la timidesa i la miopia m’impossibilitaven de mirar als ulls. Però tampoc podia parlar amb algú guaitant-li fixament la punta del nas, perquè al cap de poc invariablement se la tocava per veure si hi tenia quelcom enganxat; ni als llavis doncs em semblava una insinuació massa directa de caire sensual que no volia donar. Impensable mirar cap un altra banda o de cantó. 

Res, l’única solució que vaig trobar era mirar als ulls de l’altre sense veure’l, enfocant més enllà, literalment travessar l’altre i deixar la mirada perduda a l’horitzó. L’estranyesa inicial que em va dur a guanyar de ple dret, i per uns quants anys, el sobrenom de Flip (per flipada), quedava mitigada en quant els meus interlocutors comprovaven que encara que semblava que ni els veia, eren escoltats atentament, doncs era capaç de reproduir les seves paraules una per una.

Llavors jo mirava a dos llocs alhora, com si estigues en dos mons simultàniament, el terrenal, el del cos, el de la persona que tenia davant, i l’invisible, el que queda més enllà, el desconegut que rau darrere de l’altre. Com ser a dos llocs alhora.

I no se m’acudeix cap altra explicació.

No semblen arguments molt convincents agafats un per un, però no sé, potser els tres combinats han assolit força suficient com per dur-me a aquest estat avançat del que diuen que ja no he de tornar.

Bé, per si la cosa fos reversible, aviso que d’ara en endavant seuré sempre a primera fila, no tornaré a menjar croquetes ni res que estigui en el plat d’un altre, i miraré fixament als ulls dels demès passi el que passi.

I si no funciona, amb paciència us esperaré assumint el baixadalt.

Tocar-li el cul

La mare, amb l’experiència acumulada d’un mes i mig a la residència, de sobte em diu: “per molt que repeteixin que els homes i les dones som iguals no serà més cert”.

“I ara?”, demano jo.

Doncs mira, gairebé cada dia se´ns atansa una dona u altra plorant o ens demana permís per abraçar-mos, o ens miren amb cara tendra des de les cadires de rodes. Totes ens diuen que els fa molta il·lusió veure’ns encara als dos junts, el papa i jo, que els portem records dels seus homes morts i de tots els anys que han hagut de viure sense ells. I que els hauria agradat poder envellir junts com fem nosaltres.

A vegades, quan anem a la tertúlia el teu pare no es fixa on m’assento i se’n va cap un altra cadira buida i totes li diuen: “Josep, Josep, aquí no, vagi amb la seva dona, que no veu que està allí i que l’espera?”

En canvi la majoria dels homes sols que viuen aquí són uns ximplets que no s’adonen que són vells i malgirbats que no es poden valdre sols, i estan tot el dia intentant tocar-li el cul a les assistentes joves quan passen, o dient alguna poca soltada per cridar-lis l’atenció.

Mira, si estant sols volguessin anar amb alguna de les dones soles que viuen aquí, jo tampoc no ho acabaria d’entendre perquè la veritat es que cap de nosaltres fa gaire goig, però no ho veuria malament; però es que a aquestes ni se les miren, no, s’estan tot el dia pendents de les noies. Hi ha alguna excepció però poques.

El primer matí d’estar aquí, quan ens van dutxar l’assistenta li va dir al teu pare: “no se li acudeixi tocar-me el cul o els pits mentre el netejo que si ho fa el denunciaré” i va riure. I jo estranyada vaig pensar “ves aquesta poca solta quines coses de dir”.

Ara penso que ho deia rient però que ho deia ben en serio.

He de reconeixer que procuro fer tres o quatres escapades setmanals a veure els pares i que des que em va dir això m'hi fixo de reull mentre parlem. I potser la meva mare exagera, però un xic de raó sí que te, sí.

Krakov, lo que m'he endut

La ciutat és preciosa i convida a caminar. Un dia vaig caminar onze hores seguides. Ni tan sols vaig recordar parar per dinar. Carrers empedrats, esglésies i sinagogues, places amb arbres altíssims de tots els colors, molts patis interiors plens de flors i verdor, botiguetes. A mitja tarda vaig perdre la noció de que caminava i en tornar a l’hotel passada la mitja nit, vaig haver d’embenar-me amb tiretes, un a un, tots els dits dels peus plens de butllofes. No me’n vaig sentir. És ara que em fan mal.

A Krakow no calia enfilar-se a cap penya segat per sentir el vertigen de la caiguda en espiral, que comença suau i s’accelera, precipitant-te en desaforada giragonsa que mana de dret a l’abisme més fosc.

Sols calia escoltar el ressò dels meus passos, al vespre, pel carrers solitaris del gueto de Podgorze, on va viure de nen Roman Polanski, a l’altra banda del riu, enfront del barri jueu de Kazimierz, sortint de visitar la fàbrica d’Oskar Schindler.

A vegades l’horror no comença de cop i volta i per això no es percep. L’horror busca arguments i es justifica per no semblar-ho. L’horror és subtil i amaga la propera jugada. Però aquesta i la següent i l’altra s’acumulen i finalment s’alça davant d’ulls que ja no podran restar cecs mai més. Tothom sap el resultat final del que va passar al gueto, i ben a prop d’allí als camps de concentració de Plaszow i Auschwitz.

Però jo vaig ofegar-me en l’esgarrifosa i lenta progressió de l’horror, narrada per víctimes amarades d’estranyesa i por, que no van sobreviure.

Un graó. Et prenen la casa per que la volen donar a uns alemanys que tornen “a la seva terra” i als que el govern ha promès casa i feina. Et traslladen a viure a l’altra banda del riu a un barri més allunyat del centre.

Un altre graó que mena a les tenebres. Et prenen la feina i també la donen a uns alemanys. Ja ets improductiu. Ja no tens drets. Ets un paràsit que viu a costa seva.

Han vingut tants alemanys de retorn a repoblar la teva terra, que tu no hi caps. T’amunteguen amb més de 15.000 persones en un lloc on abans vivien 3.000. Quatre a cada habitació.

S’esgarrifen de la injustícia que representa haver d’enviar als seus xicots més sans a lluitar per Alemanya, mentre els malalts i els paràsits es queden còmodament a casa consumint i fent despesa. Moren els herois per salvar als que no s’ho mereixen. Un tercer graó dins la foscor. Fan net eliminant malalts crònics, homosexuals, comunistes i enemics polítics, tots aquells que segons ells no mereixen viure.

Graons a les palpentes. Decideixen que no tens dret a mirar a l’altra banda de la ciutat des de el gueto i tapien finestres i portes encerclant-te rere un mur que acaba amb forma de làpida.

Graons, graons i més graons, ja no tornarà la llum. Argumenten que no hi ha menjar per tanta gent i que el fet de viure tan estrets fa que no hi hagi la higiene necessària i les malalties s’escampin. Basant-se en aquest argument, als seus ulls humanitari, separen els que poden treballar dels que no. Als que poden treballar els duen al camp de concentració de Plaszow per explotar-los com a ma d’obra gratuïta. Als que no els maten allí directament, a la plaça del gueto, o els porten a morir més lentament a Auschwitz.

Bona gent

El mon està ple de bona gent. En tenim proves a tothora. De fet són majoria, encara que silenciosa i per això a vegades no ho sembla.

El dilluns ho vaig tornar a comprovar.

La setmana vinent els meus pares marxen a una residència per voluntat pròpia. No els he pogut convèncer de tenir una dona a casa seva, ni de venir a casa meva. Que hi farem.

El cas es que porto tres dies fent papers de tota mena i corrent d’aquí cap allà, de zona blava en zona blava: bancs, reconeixements de discapacitat, canvis de adreces de correu per rebre-ho tot jo doncs el pis queda buit, baixa de telèfon fixe, llei de dependència, informes de metges, averies meves (les coses s’espatllen quan més falta fan, el cotxe a l’estiu i la rentadora a la tornada de vacances), avaries a casa seva (l’aigüera s’embossa, la primera gotera en els darrers vint anys,...).

Després d’un matí de bojos, per la tarda vaig anar a fer la darrera gestió a l’altra punta de Barcelona i em vaig endur al meu pare perquè es distragués i també perquè deixés descansar a la mare.  En acabar, quan ja estàvem a punt d’entrar al cotxe, al meu pare li va agafar un rampell i no volia entrar de cap manera, perquè no reconeixia el cotxe ni tampoc a mi. Just llavors em truquen de la residència per donar-me els darrers detalls.

Vaig agafar la trucada perquè portàvem tot el dia jugant al gat i el ratolí, quan els trucaven jo conduïa, i quan jo trucava estaven atenent una visita. Amb una mà aferrant al meu pare i amb l’altra el mòbil i les claus del cotxe, vaig haver de deixar momentàniament les dues carpetes al sostre del cotxe i em vaig dir: “Al tanto!” no badis, no t’oblidis. Vaig aconseguir ficar al meu pare a dins remugant mentre parlava amb la residencia.

I sí, vaig arrencar el cotxe i vaig travessar tota Barcelona fins a casa dels meus pares, oblidant les carpetes al sostre del cotxe.

En aparcar i baixar, va ser el primer que em va venir al cap. I una sensació d’impotència terrible. I una por horrorosa. Les carpetes amb totes les claus d’accés electrònic als comptes dels meus pares i els meus perquè els havia vinculat, els informes dels metges, els documents de discapacitat, l’original dels poders notarials, tot, tot perdut, els papers que havia anat preparant els darrers mesos i potser els estalvis de tota la vida. Havia passat mitja hora.

Torno a ficar el pare dins del cotxe i  surto a tota llet cap al lloc on vaig perdre els papers (si, si). Havia passat una hora. Res a terra ni als contenidors, pregunto a la parada de taxis, res, a uns policies locals, res. Tothom molt amable però res. El meu pare escapant-se tota l’estona enfadadíssim amb mi doncs no entenia el que passava i se’m posava a creuar els carrers pel mig sense mirar. Intento tancar-lo dins el cotxe, però es clar no funciona, s’obre des de dins.

Un drama.

I llavors em truca ma mare dient que algú l’havia trucat que havien deixat uns papers nostres a un bar. Sortim corrents cap al bar – corrents és un dir, jo estirant al meu pare ja en declarada rebel·lia – i allí hi havia la carpeta dels metges. Faltava la dels bancs. I en aquell moment em truca el gestor de la pensió, que havia anat a veure per la tarda, per dir-me que una senyora que caminava amb crosses li havia donat una carpeta on sortia el seu nom. La carpeta que faltava. Tot complert, tot intacte.

A les dues persones que em van ajudar tant no les coneixeré mai.

Però no em direu que no són bones persones.

El passat dilluns van ser els meus àngels de la guarda i com que no puc fer-ho directament, des de aquí els vull donar les gràcies i una abraçada.

A pastar fang!

M’he llevat amb ganes d’enviar uns quants a pastar fang, com diu ma mare.

Au, ves a pastar fang! ens deien de petits quan trobàven que estàvem massa pesats, insistíem en allò en que ells no volien cedir, no callàvem o fèiem nosa. Pastar fang ho deien els grans als petits, ens ho dèiem els petits entre nosaltres. Mai vaig escoltar que s’ho diguessin els grans entre ells.

En realitat no volien que anéssim a pastar fang, bé que ens castigaven quan havia plogut i sentíem aquella atracció fatal que senten tots els nens pels tolls, a passar-hi ben ràpid amb la bici escoltant el soroll lliscós del fang i mirant d’esquitxar als de la vora, com més, millor.

A vegades els tolls del camí de l’era es feien tan grans que sabíem d’antuvi que era impossible creuar de banda a banda, que ens quedaríem al mig i hauríem de fer peu a terra, les espardenyes empastifades, pesants, que es tornaven aspres. I si a més anàvem en corrua ben seguits un rere l’altre, abans que el primer fes peu al bell mig del toll, el segon ja era dins i per tant també atrapat, i el tercer i així tots els cosins hi fèiem cap. I en aquests casos, les espardenyes rai, que quedàvem arrebossats de cap a peus, i miràvem a veure qui la feia més grossa, sabent també que rebria el premi de la renyada més imponent. La culpa sempre era dels cosins grans, la Carme i jo. No valien protestes, que els petits van tenir bons mestres, i s’hi ficaven ells solets abans que nosaltres i s’esbojarraven sense aturador. Tan era que tornéssim la Carme i jo resplendents i netes. L’esbroncada era fonamentalment per nosaltres que havíem de servir d’exemple. Doncs bronca per bronca, al menys gaudir-la.

I encara era millor si abans l'havia creuat el tractor amb la carreta, amb les rodes pesants estovava el fang, i els pegots que quedaven enganxats a les rodes s'anaven desprenent pel camí, autèntics projectils en mans infantils afamades de gresca.

Prémer el preu descalç sobre el fang; sentir, escoltar, veure com s’escola entre els dits i surten els quatre fideus de fang que ja no marxen en aixecar el peu és una de les sensacions més properes al plaer eròtic de la meva infància.

O sigui que quan els grans ens enviaven a pastar fang, pel to en que ho deien no era una cosa tan bona.

No estic d’acord en que vulgui dir “ fer fora algú de mala manera, amb violència”, es més aviat que si t’estàs fent massa pesat t’envien a fer una feina també feixuga com era pastar fang amb palla per fer una pasta ben compacta per recobrir les cabanes i suposo que a mida que es va espessint, cada cop deu costar més aixecar els peus per tornar-los a endinsar a la pasta, i per tant cal paciència, molta paciència.

Resumint, que tu ets al fang el que els pares han estat amb tu: pacients.
I el fang és a tu, el que tu has estat als pares: pesat.

Capses de cartró

Una senzilla capsa de cartró.

Com les que feia anar per guardar les sabates gairebé noves o la roba del fill gran que creixia massa ràpid, mentre esperava que el fill petit fes la mida adequada.

Com les que tinc plenes de fotos antigues de color sèpia, arreplegades de cals avis.

Com la que tinc plena de cartes rebudes de quan encara ens escrivíem  i no hi havia internet.

Com la que vam emprar per fer el miracle de la càmera obscura i veure el paisatge invertit.

Com les que tinc amb tots els mapes de l'Alpina vells i atrotinats, estripats pel vent i per la pluja, que m'esperen doncs un dia no gaire llunyà hi tornaré.

Com les que fan anar els amics Pep i Mercè per posar els ous de les seves gallines.

Com les que hem emprat tants cops per fer disfresses casolanes.

Com les que pintàvem i decoràvem per guardar-hi desprès petits tresors recollits en passejar: pedres, petxines, l’aglà de la bona sort.

Com les que de diferents mides i enganxades entre sí van fer una caseta de cartró pels meus dos tresors, amb teules pintades de vermell, porta i finestres amb porticons retallades i un munt heures serpentejant per les parets; on hi cabíem els tres i tots els  ninos; des d'on amuntegats en el màgic refugi vam inventar tantes històries.

Sabates, fotografies, cartes, miracles, mapes, ous, disfresses, tresors, refugi i molt més.

Una senzilla capsa de cartró que servirà un altre cop per aixoplugar un dels meus somnis. Un vell somni que no es tan sols meu, ens compartit per moltes generacions. D'aqui no gaire hi guardarem un somni,  que poc desprès esdevindrà realitat. Ho sento així.

Però que no sigui mai mes una capsa de cartró que estripada serveix de llit, matalàs, llençol, manta i sostre d’aquells que ja no tenen res i dormen a l’empara d’un caixer d’un banc que cínicament ara els fa de llar perquè primer els va arrabassar la seva i amb ella tots els seus petits somnis: sabates, fotografies, cartes, miracles, mapes, ous, disfresses, tresors, refugi i molt més. La vida.

Això NO.

Somni europeu

Aquesta nit he somiat que m’havien convidat a un banquet on cada plat el cuinava un cuiner d’un país diferent. Eren cinc cuiners.

La gràcia de tot plegat, era que els suposats cuiners no eren en realitat cuiners, sabien de moltes altres coses però de cuinar no. Per sort estava permès que cada un fos assessorat i entrenat per un veritable cuiner expert, sempre i quan aquest no entres a la cuina el dia de fer el plat definitiu.

El començament havia estat dur doncs els concursants s’havien vist envoltats de tota mena de cuiners que els volien d’aprenents per la força i amb dret d’exclusivitat. Però aquestes coses no s’imposen, de manera que mica en mica cada concursant va anar triant al seu mestre. Els que el van triar, que alguns, carregats de supèrbia, no van acceptar que ningú els pogués ensenyar.

Durant setmanes, o fins  i tot segons la complicació del plat a elaborar anys, alguns cuiners amb paciència els havien estat ensenyant, parlant, discutint, raonant, sobre la conveniència o no d’un ingredient o una recepta. En alguns casos el veritable cuiner i el seu aprenent van esdevenir amics, desprès d’haver-ho discutit tot sobre cuina i van vestir aliances i complicitats que anaven més enllà, molt més, que el plat del concurs. I així va arribar un moment en que el veritable cuiner i el que no ho era ja no es distingien, depenent del plat l’un o l’altre feia de mestre, i tots dos parlaven el mateix llenguatge.

El dia del banquet al que m’havien convidat, a mi i a molts altres que fèiem del jurat, una mica abans de poder votar, va aparèixer un home alt, fort, culte i educat, que no havia fet de cuiner ni tampoc d’aprenent, i primer va assenyalar un plat, el va fer seu i el va tastar, però en no agradar-li  el sabor, es va decidir per un altre, més modest però llargament cuinat.

I llavors de sobte, i estranyament perquè en cap moment s’havia vestit un davantal ni embrutat als fogons ni rentat una cassola, tothom el va aplaudir a ell i el va votar.

I aquí ve lo millor d’aquest somni, i és que qui humilment havia dedicat esforços d’anys a vestir el plat, tot i veure’s oblidat i injustament relegat als fogons un altre cop a fer de ventafocs, també li va saber donar la mà. I perquè ho va fer? us preguntareu. Doncs perque sabia treballar en equip i cedir protagonisme, llargament ho havia demostrat, i amb resultats aquí i allà.

M'enteneu, oi?
Doncs que cadascú voti segons la seva consciència.

Ocells

No he pogut triar.

Soc una oreneta, petita, alegre i sorollosa. Viatjo sempre en grups molt grans, a vegades de milers. Mai estic sola.

M’agrada emprendre el vol dos cops l'any per travessar continents i mars. Sense cap por m’enfronto a la tempesta.

El meu vol és ràpid, juganer i agosarat. Sovint sembla caòtic per qui  no sap que menjo al vol, caçant petits insectes sobre tot al capvespre.  Soc fràgil i forta alhora. Encara que el vendaval m’aturi per molt que bateguin les meves ales, encara que mai no m’atreveixi a iniciar el llarg pelegrinatge sola, són les meves forces i la meva voluntat les que em fan arribar al destí que cada any m’aixopluga càlidament.

M’agrada nidar sota els balcons i els teulats de les cases dels pobles. I sortir a passejar al vespre i a fer petar la xerrada tot gronxant-me en les línies de telèfon. Converses damunt d’altres converses.

No he pogut triar.

Soc una gavina blanca amb llargues plomes negres a la punta de les ales. 

Diuen que el meu vol és el més elegant de totes les aus. M’enfronto als corrents d’aire sense por. Encara més, m’agrada volar contra el vent i planejar amb les ales desplegades giravoltant amb un lleuger canvi d’inclinació. Emigro dos cops l’any viatjant sempre en grups petits de quinze o vint companys. No soc gregària, no tinc amics, ens barallem sovint entre nosaltres pel menjar i per aparellar-nos. Soc sorollosa, m’agrada cridar l’atenció i tinc una veu aspre i desagradable.

Sempre visc a prop del mar. Abans ho feia a les roques i a la sorra i m’alimentava de petits peixos quan nedaven a poca profunditat. Però ja fa temps vaig descobrir que és més senzill menjar deixalles a les grans ciutats portuàries. Allà trobo tot el que vull. Una vida fàcil, tot i que menyspreo el que veig i el que m’envolta. Ara visc a teulades i terrats. Encara que les meves plomes s’embrutin, encara que el menjar faci pudor, encara que jo mateixa en faci, encara que ara voli enmig de la contaminació i albirant un trist paisatge.

Abans m’admiraven i vaig ser inspiració per músics, poetes i escriptors, en canvi ara n’hi ha força que  m’anomenen rata voladora argumentant que he traït la meva llibertat i la meva essència . Que pensing el que vulguin, no m’importa; soc oportunista i en trec profit.

No he pogut triar.

Soc un voltor, un au de rapinya i carronyaire. La natura m’ha fet així, no és culpa meva.

No caço, no m’enfronto al perill, tan sols menjo animals morts. Morts per altres que han estat més valents que jo. Espero el meu torn pacientment fins que s’afarten de menjar, ells i les seves cries, i marxen.  Morts per vells o per malalts i ja mig putrefactes.  Ningú s’atansa i aquests son tots meus.  Soc especialment feliç en els països on no enterren els morts, o els cremen però mai prou, i on hi ha guerra i devastació sense temps per recollir despulles.

El meu vol és lent, gairebé sense bategar les ales, i no volo gaire amunt ja que sempre vaig cercant menjar i el meu cos és massa pesat. Tinc bona vista i bon olfacte. Encara que no tinc plomatge al cap per no embrutar-me tant amb la sang i altres fluids quan l’introdueixo dins de les carcasses dels animals grans, el meu cos sempre fa pudor.

Soc solitària i em trobo amb altres companys només a l’hora de menjar. Si les despulles son grans i n’hi ha per totes, no ens barallem. Tot i així he de vigilar, agafar un tros i retirar-me ràpid a menjar-lo, abans que un altra companya em tingui enveja i provi de ferir-me amb el bec o les urpes per arrabassar-me’l.

Sempre tinc gana.

No he pogut triar.

Soc un àguila, la reina de les aus. Soc caçadora, no m’alimento mai d’animals que no hagi mort jo mateixa.

Les meves ales son molt llargues i em permeten volar ben amunt, fins ser un puntet dalt el cel. M’agrada la llibertat i la soledat de les grans altures, on ja no hi ha ningú, des de on la terra es veu petita i insignificant, on no hi ha més soroll que el brogit del vent. On l’aire és net i clar. Soc silenciosa i solitària.

Tots diuen que el meu vol és potent i majestuós, tan quan m’enlairo, com quan planejo. De fet només volo baix quan tinc gana i cerco presa per caçar. Soc veloç quan vull, les meves ungles i el bec esmolats fan que les meves víctimes no se m’escapin gairebé mai.  Frueixo especialment quan caço un altre ocell, la baixada en picat des de gran alçada, l’ensurt quan em veu aparèixer des de dalt, la persecució, la por del que sap que no te res a fer.

M’agrada viure i nidar en penya-segats escarpats. Lluny de tot.  I sols m’agrada volar i viatjar amb la meva parella, a qui soc molt fidel.

I ara tu, que pots triar, quin ocell ets?

Trobar el meu lloc al món.

Ja sabeu que fa poc he fet un jersei desaforada i apassionadament. Tal era la embranzida, que quan m’he aturat al darrer cabdell li he hagut de canviar el nom a “tres quarts”. Vaja que m’arriba per sota del genoll. No és tan màgic com la capa d’invisibilitat d’en Harry Potter, però una certa màgia sí té: cada cop que el porto creix. Ell; la màgia que em faci créixer a mi, en vertical!, encara no l’he trobat. La horitzontal no te secrets ni tampoc és magia. El jersei m’agrada.

Quan passa una cosa així, i passa sovint doncs gairebé tot m’agrada i ho faig a rampells i amb desmesura, sempre penso en la meva mare. Algú m’ha dit algun cop si sóc hiperactiva. Gens ni mica, ara corren a posar etiquetes a tot. El que hi ha és molta curiositat i molta força.

La meva mare sense voler-ho, dient aquelles coses que a vegades es diuen als nens sense parar-hi esment, em va causar un petit trauma, que passats els anys sembla petit, però que en el seu moment em va preocupar molt. Crec que fins i tot vaig restar una època trastornada, encara que mai ho sabre del cert perquè coincidia amb molts altres canvis que es produïen al meu voltant i al meu interior.

La mare sempre em deia: es que vols fer masses coses......mai comences poc a poc, no, tu sempre a per lo més difícil..... un bon dia et canses i ho deixes a mitges.

“Tot ho comences i res acabés”.

A vosaltres també us ho deien? Vull dir, és d’aquelles frases que a vegades els pares senten que tenen la obligació de dir als seus fills per fer-los millors?

Vaig sentir curiositat per cosir i vaig fer una faldilla i un tros d’un altra. Per la mitja i vaig fer una bufanda i un jersei, vaig fer un quadre amb punt de creu, un nino de rodonetes de ganxet, uns quants partits de tenis, vaig sentir curiositat per treballar l’estany i vaig fer un marc, dos capses i un guarda-llapis, .....vaig devorar tots els llibres de casa el pares. I no, no vaig entendre perquè m’havien prohibit llegir “las leyendas de las mil y una noches”. Vaig escriure molts contes i poemes.

 “Tot ho comences i res acabés”.

I jo ni cas a la meva mare. “Estic intentant trobar el meu lloc al món” vaig dir als mes o menys catorze o quinze anys (ja havia vist “lo que el viento se llevó”?).

Recordo perfectament que en aquella època em vaig interessar molt pel brodat amb punt mallorquí, tot perquè vaig trobar a les golfes de ca l’avia un bastidor de fusta i una capsa de fusta de balsa de les que duien puros, plena de fils de brodar de tots els tons i colors del mon. Us heu quedat mai embadalits davant algun objecte? Doncs és el que em va passar amb els colors de la capsa.

I no vaig començar fent un mocadoret no. Vaig comprar 5x3 m de roba blanca, per fer unes estovalles grans per la taula de Nadal. I no era una roba basta, no, no, era una roba de batista fina on els fils del teixit gairebé no es veien. Vaig fer la vora. Ho vaig envoltar tot amb punt de vainica doble perque quedava més bonic.

Roba a punt!

Suposo que no creureu que es tractava de brodar sols unes floretes a les cantonades, oi? Em vaig passar molt temps fent el dibuix, copiant mostres de revistes de “mis labores”, barrejant-les i creant la meva pròpia composició, amb brodats per tots llocs que mica en mica vaig anar calcant a la roba. Tots els colors hi tenien lloc.

Dibuix llest!

I vaig començar a brodar. Recordo fins i tot un cap de setmana que vaig anar a Palamós amb la meva cosina Imma i vaig endur el brodat. A les tardes, sobre les roques a tocar de mar, que ja no hi son perque van fer una carretera per baix i el port esportiu, anàvem a brodar.

I va acabar tenint raó la meva mare. A mig brodat, i quedaven unes estovalles precioses, una amiga de classe em va fer descobrir el patinatge sobre gel de Can Barça i que era molt més divertit lliscar fent giravolts sota la mirada de nois dels que estàvem profundament enamorades i amb els que no vam creuar mai ni una sola paraula, que no pas asseure’s vora la finestra a brodar i brodar melancòlicament.

Vaig treure el carnet de conduir. Vaig acabar la carrera, vaig acabar el doctorat, vaig guanyar la plaça. Van passar els anys. Ja no pensava en la frase de la mare.

La frase dormia dins meu esperant el seu moment de gloria.

I un bon dia vam decidir tenir un fill. I quan ja estava embarassada i il·lusionada fins al moll de l’os, de sobte la frase va tornar. Tot ho comences i res acabes. I si resulta que tenia raó? I em vaig obsessionar.

Ai, ai pensava, ja veuràs, ho aniràs fent tot bé, i un bon dia, passarà alguna cosa, t’oblidaràs de comprar menjar, no recordaràs que s’ha d’anar al metge, oblidaràs que el nen està al bany i et posaràs a parlar per telèfon, no tancaràs bé la porta del terrat i s’enfilarà al barana, no el recolliràs a l’escola i el donaran a un altra família per mala mare, no se, alguna cosa hi haurà que farà que descuidis el teu fill i no ho acabaràs bé, això de tenir un fill, ho deixaràs penjat igual que no has acabat tantes coses. 

Inevitable, perque és la teva manera de ser. Ho diu la mare. Les mares mai no s’equivoquen. Com a mare recent estrenada no sabia si ja em tocava fer meva aquesta afirmació o encara era d’us exclusiu de la meva mare.

Ai, era immensament feliç pel fet de ser mare, i alhora somiava tota mena de catàstrofes quotidianes que no tenien volta enrere. En canvi, a la vida real tot sortia bé. I em felicitava però a l’hora una veueta em deia: si, si, fins quan? tu espera, ja badaràs!

Han passat els anys i no he badat. 

La frase s’ha pansit en un racó, de tant esperar.

Continuo interessant-me per coses, algunes noves, altres recuperades o mig apreses, altres per contagi de l'entusiasme d'algunes persones que són engrescadores nates. Suposo que algunes es quedaran a mitges.
 

No se si he trobat el meu lloc al mon, ni m'importa. Crec que és bó sentir-se un xic nómada. A més ni soc una fitxa ni el món és cap 'tauler

Mares i pares, potser ho he exagerat una mica, però és molt important que pensem bé el que diem als nostres fills. I com que això no sempre és possible doncs no som perfectes, cal saber reconèixer si ens hem passat i dir-ho en veu alta. Ho agrairan. A curt, a mig o a llarg termini. Però ho agrairan.  No us passa que dieu alguna cosa i us ve al cap “uf, això m’ho deia la meva mare” , es tracta de recordar com us queien les paraules llavors, no val dir, “em devien caure bé perquè mira fins on he arribat i no estic pas tan malament”. Que allò de “quien bien te quiere te harà llorar” és una enganyifa.