Bona gent

El mon està ple de bona gent. En tenim proves a tothora. De fet són majoria, encara que silenciosa i per això a vegades no ho sembla.

El dilluns ho vaig tornar a comprovar.

La setmana vinent els meus pares marxen a una residència per voluntat pròpia. No els he pogut convèncer de tenir una dona a casa seva, ni de venir a casa meva. Que hi farem.

El cas es que porto tres dies fent papers de tota mena i corrent d’aquí cap allà, de zona blava en zona blava: bancs, reconeixements de discapacitat, canvis de adreces de correu per rebre-ho tot jo doncs el pis queda buit, baixa de telèfon fixe, llei de dependència, informes de metges, averies meves (les coses s’espatllen quan més falta fan, el cotxe a l’estiu i la rentadora a la tornada de vacances), avaries a casa seva (l’aigüera s’embossa, la primera gotera en els darrers vint anys,...).

Després d’un matí de bojos, per la tarda vaig anar a fer la darrera gestió a l’altra punta de Barcelona i em vaig endur al meu pare perquè es distragués i també perquè deixés descansar a la mare.  En acabar, quan ja estàvem a punt d’entrar al cotxe, al meu pare li va agafar un rampell i no volia entrar de cap manera, perquè no reconeixia el cotxe ni tampoc a mi. Just llavors em truquen de la residència per donar-me els darrers detalls.

Vaig agafar la trucada perquè portàvem tot el dia jugant al gat i el ratolí, quan els trucaven jo conduïa, i quan jo trucava estaven atenent una visita. Amb una mà aferrant al meu pare i amb l’altra el mòbil i les claus del cotxe, vaig haver de deixar momentàniament les dues carpetes al sostre del cotxe i em vaig dir: “Al tanto!” no badis, no t’oblidis. Vaig aconseguir ficar al meu pare a dins remugant mentre parlava amb la residencia.

I sí, vaig arrencar el cotxe i vaig travessar tota Barcelona fins a casa dels meus pares, oblidant les carpetes al sostre del cotxe.

En aparcar i baixar, va ser el primer que em va venir al cap. I una sensació d’impotència terrible. I una por horrorosa. Les carpetes amb totes les claus d’accés electrònic als comptes dels meus pares i els meus perquè els havia vinculat, els informes dels metges, els documents de discapacitat, l’original dels poders notarials, tot, tot perdut, els papers que havia anat preparant els darrers mesos i potser els estalvis de tota la vida. Havia passat mitja hora.

Torno a ficar el pare dins del cotxe i  surto a tota llet cap al lloc on vaig perdre els papers (si, si). Havia passat una hora. Res a terra ni als contenidors, pregunto a la parada de taxis, res, a uns policies locals, res. Tothom molt amable però res. El meu pare escapant-se tota l’estona enfadadíssim amb mi doncs no entenia el que passava i se’m posava a creuar els carrers pel mig sense mirar. Intento tancar-lo dins el cotxe, però es clar no funciona, s’obre des de dins.

Un drama.

I llavors em truca ma mare dient que algú l’havia trucat que havien deixat uns papers nostres a un bar. Sortim corrents cap al bar – corrents és un dir, jo estirant al meu pare ja en declarada rebel·lia – i allí hi havia la carpeta dels metges. Faltava la dels bancs. I en aquell moment em truca el gestor de la pensió, que havia anat a veure per la tarda, per dir-me que una senyora que caminava amb crosses li havia donat una carpeta on sortia el seu nom. La carpeta que faltava. Tot complert, tot intacte.

A les dues persones que em van ajudar tant no les coneixeré mai.

Però no em direu que no són bones persones.

El passat dilluns van ser els meus àngels de la guarda i com que no puc fer-ho directament, des de aquí els vull donar les gràcies i una abraçada.