La ciutat és preciosa i convida a caminar. Un dia vaig caminar onze hores seguides. Ni tan sols vaig recordar parar per dinar. Carrers empedrats, esglésies i sinagogues, places amb arbres altíssims de tots els colors, molts patis interiors plens de flors i verdor, botiguetes. A mitja tarda vaig perdre la noció de que caminava i en tornar a l’hotel passada la mitja nit, vaig haver d’embenar-me amb tiretes, un a un, tots els dits dels peus plens de butllofes. No me’n vaig sentir. És ara que em fan mal.
A Krakow no calia enfilar-se a cap penya segat per sentir el vertigen de la caiguda en espiral, que comença suau i s’accelera, precipitant-te en desaforada giragonsa que mana de dret a l’abisme més fosc.
Sols calia escoltar el ressò dels meus passos, al vespre, pel carrers solitaris del gueto de Podgorze, on va viure de nen Roman Polanski, a l’altra banda del riu, enfront del barri jueu de Kazimierz, sortint de visitar la fàbrica d’Oskar Schindler.
A vegades l’horror no comença de cop i volta i per això no es percep. L’horror busca arguments i es justifica per no semblar-ho. L’horror és subtil i amaga la propera jugada. Però aquesta i la següent i l’altra s’acumulen i finalment s’alça davant d’ulls que ja no podran restar cecs mai més. Tothom sap el resultat final del que va passar al gueto, i ben a prop d’allí als camps de concentració de Plaszow i Auschwitz.
Però jo vaig ofegar-me en l’esgarrifosa i lenta progressió de l’horror, narrada per víctimes amarades d’estranyesa i por, que no van sobreviure.
Un graó. Et prenen la casa per que la volen donar a uns alemanys que tornen “a la seva terra” i als que el govern ha promès casa i feina. Et traslladen a viure a l’altra banda del riu a un barri més allunyat del centre.
Un altre graó que mena a les tenebres. Et prenen la feina i també la donen a uns alemanys. Ja ets improductiu. Ja no tens drets. Ets un paràsit que viu a costa seva.
Han vingut tants alemanys de retorn a repoblar la teva terra, que tu no hi caps. T’amunteguen amb més de 15.000 persones en un lloc on abans vivien 3.000. Quatre a cada habitació.
S’esgarrifen de la injustícia que representa haver d’enviar als seus xicots més sans a lluitar per Alemanya, mentre els malalts i els paràsits es queden còmodament a casa consumint i fent despesa. Moren els herois per salvar als que no s’ho mereixen. Un tercer graó dins la foscor. Fan net eliminant malalts crònics, homosexuals, comunistes i enemics polítics, tots aquells que segons ells no mereixen viure.
Graons a les palpentes. Decideixen que no tens dret a mirar a l’altra banda de la ciutat des de el gueto i tapien finestres i portes encerclant-te rere un mur que acaba amb forma de làpida.
Graons, graons i més graons, ja no tornarà la llum. Argumenten que no hi ha menjar per tanta gent i que el fet de viure tan estrets fa que no hi hagi la higiene necessària i les malalties s’escampin. Basant-se en aquest argument, als seus ulls humanitari, separen els que poden treballar dels que no. Als que poden treballar els duen al camp de concentració de Plaszow per explotar-los com a ma d’obra gratuïta. Als que no els maten allí directament, a la plaça del gueto, o els porten a morir més lentament a Auschwitz.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada