Capses de cartró

Una senzilla capsa de cartró.

Com les que feia anar per guardar les sabates gairebé noves o la roba del fill gran que creixia massa ràpid, mentre esperava que el fill petit fes la mida adequada.

Com les que tinc plenes de fotos antigues de color sèpia, arreplegades de cals avis.

Com la que tinc plena de cartes rebudes de quan encara ens escrivíem  i no hi havia internet.

Com la que vam emprar per fer el miracle de la càmera obscura i veure el paisatge invertit.

Com les que tinc amb tots els mapes de l'Alpina vells i atrotinats, estripats pel vent i per la pluja, que m'esperen doncs un dia no gaire llunyà hi tornaré.

Com les que fan anar els amics Pep i Mercè per posar els ous de les seves gallines.

Com les que hem emprat tants cops per fer disfresses casolanes.

Com les que pintàvem i decoràvem per guardar-hi desprès petits tresors recollits en passejar: pedres, petxines, l’aglà de la bona sort.

Com les que de diferents mides i enganxades entre sí van fer una caseta de cartró pels meus dos tresors, amb teules pintades de vermell, porta i finestres amb porticons retallades i un munt heures serpentejant per les parets; on hi cabíem els tres i tots els  ninos; des d'on amuntegats en el màgic refugi vam inventar tantes històries.

Sabates, fotografies, cartes, miracles, mapes, ous, disfresses, tresors, refugi i molt més.

Una senzilla capsa de cartró que servirà un altre cop per aixoplugar un dels meus somnis. Un vell somni que no es tan sols meu, ens compartit per moltes generacions. D'aqui no gaire hi guardarem un somni,  que poc desprès esdevindrà realitat. Ho sento així.

Però que no sigui mai mes una capsa de cartró que estripada serveix de llit, matalàs, llençol, manta i sostre d’aquells que ja no tenen res i dormen a l’empara d’un caixer d’un banc que cínicament ara els fa de llar perquè primer els va arrabassar la seva i amb ella tots els seus petits somnis: sabates, fotografies, cartes, miracles, mapes, ous, disfresses, tresors, refugi i molt més. La vida.

Això NO.