Somni europeu

Aquesta nit he somiat que m’havien convidat a un banquet on cada plat el cuinava un cuiner d’un país diferent. Eren cinc cuiners.

La gràcia de tot plegat, era que els suposats cuiners no eren en realitat cuiners, sabien de moltes altres coses però de cuinar no. Per sort estava permès que cada un fos assessorat i entrenat per un veritable cuiner expert, sempre i quan aquest no entres a la cuina el dia de fer el plat definitiu.

El començament havia estat dur doncs els concursants s’havien vist envoltats de tota mena de cuiners que els volien d’aprenents per la força i amb dret d’exclusivitat. Però aquestes coses no s’imposen, de manera que mica en mica cada concursant va anar triant al seu mestre. Els que el van triar, que alguns, carregats de supèrbia, no van acceptar que ningú els pogués ensenyar.

Durant setmanes, o fins  i tot segons la complicació del plat a elaborar anys, alguns cuiners amb paciència els havien estat ensenyant, parlant, discutint, raonant, sobre la conveniència o no d’un ingredient o una recepta. En alguns casos el veritable cuiner i el seu aprenent van esdevenir amics, desprès d’haver-ho discutit tot sobre cuina i van vestir aliances i complicitats que anaven més enllà, molt més, que el plat del concurs. I així va arribar un moment en que el veritable cuiner i el que no ho era ja no es distingien, depenent del plat l’un o l’altre feia de mestre, i tots dos parlaven el mateix llenguatge.

El dia del banquet al que m’havien convidat, a mi i a molts altres que fèiem del jurat, una mica abans de poder votar, va aparèixer un home alt, fort, culte i educat, que no havia fet de cuiner ni tampoc d’aprenent, i primer va assenyalar un plat, el va fer seu i el va tastar, però en no agradar-li  el sabor, es va decidir per un altre, més modest però llargament cuinat.

I llavors de sobte, i estranyament perquè en cap moment s’havia vestit un davantal ni embrutat als fogons ni rentat una cassola, tothom el va aplaudir a ell i el va votar.

I aquí ve lo millor d’aquest somni, i és que qui humilment havia dedicat esforços d’anys a vestir el plat, tot i veure’s oblidat i injustament relegat als fogons un altre cop a fer de ventafocs, també li va saber donar la mà. I perquè ho va fer? us preguntareu. Doncs perque sabia treballar en equip i cedir protagonisme, llargament ho havia demostrat, i amb resultats aquí i allà.

M'enteneu, oi?
Doncs que cadascú voti segons la seva consciència.