Trobar el meu lloc al món.

Ja sabeu que fa poc he fet un jersei desaforada i apassionadament. Tal era la embranzida, que quan m’he aturat al darrer cabdell li he hagut de canviar el nom a “tres quarts”. Vaja que m’arriba per sota del genoll. No és tan màgic com la capa d’invisibilitat d’en Harry Potter, però una certa màgia sí té: cada cop que el porto creix. Ell; la màgia que em faci créixer a mi, en vertical!, encara no l’he trobat. La horitzontal no te secrets ni tampoc és magia. El jersei m’agrada.

Quan passa una cosa així, i passa sovint doncs gairebé tot m’agrada i ho faig a rampells i amb desmesura, sempre penso en la meva mare. Algú m’ha dit algun cop si sóc hiperactiva. Gens ni mica, ara corren a posar etiquetes a tot. El que hi ha és molta curiositat i molta força.

La meva mare sense voler-ho, dient aquelles coses que a vegades es diuen als nens sense parar-hi esment, em va causar un petit trauma, que passats els anys sembla petit, però que en el seu moment em va preocupar molt. Crec que fins i tot vaig restar una època trastornada, encara que mai ho sabre del cert perquè coincidia amb molts altres canvis que es produïen al meu voltant i al meu interior.

La mare sempre em deia: es que vols fer masses coses......mai comences poc a poc, no, tu sempre a per lo més difícil..... un bon dia et canses i ho deixes a mitges.

“Tot ho comences i res acabés”.

A vosaltres també us ho deien? Vull dir, és d’aquelles frases que a vegades els pares senten que tenen la obligació de dir als seus fills per fer-los millors?

Vaig sentir curiositat per cosir i vaig fer una faldilla i un tros d’un altra. Per la mitja i vaig fer una bufanda i un jersei, vaig fer un quadre amb punt de creu, un nino de rodonetes de ganxet, uns quants partits de tenis, vaig sentir curiositat per treballar l’estany i vaig fer un marc, dos capses i un guarda-llapis, .....vaig devorar tots els llibres de casa el pares. I no, no vaig entendre perquè m’havien prohibit llegir “las leyendas de las mil y una noches”. Vaig escriure molts contes i poemes.

 “Tot ho comences i res acabés”.

I jo ni cas a la meva mare. “Estic intentant trobar el meu lloc al món” vaig dir als mes o menys catorze o quinze anys (ja havia vist “lo que el viento se llevó”?).

Recordo perfectament que en aquella època em vaig interessar molt pel brodat amb punt mallorquí, tot perquè vaig trobar a les golfes de ca l’avia un bastidor de fusta i una capsa de fusta de balsa de les que duien puros, plena de fils de brodar de tots els tons i colors del mon. Us heu quedat mai embadalits davant algun objecte? Doncs és el que em va passar amb els colors de la capsa.

I no vaig començar fent un mocadoret no. Vaig comprar 5x3 m de roba blanca, per fer unes estovalles grans per la taula de Nadal. I no era una roba basta, no, no, era una roba de batista fina on els fils del teixit gairebé no es veien. Vaig fer la vora. Ho vaig envoltar tot amb punt de vainica doble perque quedava més bonic.

Roba a punt!

Suposo que no creureu que es tractava de brodar sols unes floretes a les cantonades, oi? Em vaig passar molt temps fent el dibuix, copiant mostres de revistes de “mis labores”, barrejant-les i creant la meva pròpia composició, amb brodats per tots llocs que mica en mica vaig anar calcant a la roba. Tots els colors hi tenien lloc.

Dibuix llest!

I vaig començar a brodar. Recordo fins i tot un cap de setmana que vaig anar a Palamós amb la meva cosina Imma i vaig endur el brodat. A les tardes, sobre les roques a tocar de mar, que ja no hi son perque van fer una carretera per baix i el port esportiu, anàvem a brodar.

I va acabar tenint raó la meva mare. A mig brodat, i quedaven unes estovalles precioses, una amiga de classe em va fer descobrir el patinatge sobre gel de Can Barça i que era molt més divertit lliscar fent giravolts sota la mirada de nois dels que estàvem profundament enamorades i amb els que no vam creuar mai ni una sola paraula, que no pas asseure’s vora la finestra a brodar i brodar melancòlicament.

Vaig treure el carnet de conduir. Vaig acabar la carrera, vaig acabar el doctorat, vaig guanyar la plaça. Van passar els anys. Ja no pensava en la frase de la mare.

La frase dormia dins meu esperant el seu moment de gloria.

I un bon dia vam decidir tenir un fill. I quan ja estava embarassada i il·lusionada fins al moll de l’os, de sobte la frase va tornar. Tot ho comences i res acabes. I si resulta que tenia raó? I em vaig obsessionar.

Ai, ai pensava, ja veuràs, ho aniràs fent tot bé, i un bon dia, passarà alguna cosa, t’oblidaràs de comprar menjar, no recordaràs que s’ha d’anar al metge, oblidaràs que el nen està al bany i et posaràs a parlar per telèfon, no tancaràs bé la porta del terrat i s’enfilarà al barana, no el recolliràs a l’escola i el donaran a un altra família per mala mare, no se, alguna cosa hi haurà que farà que descuidis el teu fill i no ho acabaràs bé, això de tenir un fill, ho deixaràs penjat igual que no has acabat tantes coses. 

Inevitable, perque és la teva manera de ser. Ho diu la mare. Les mares mai no s’equivoquen. Com a mare recent estrenada no sabia si ja em tocava fer meva aquesta afirmació o encara era d’us exclusiu de la meva mare.

Ai, era immensament feliç pel fet de ser mare, i alhora somiava tota mena de catàstrofes quotidianes que no tenien volta enrere. En canvi, a la vida real tot sortia bé. I em felicitava però a l’hora una veueta em deia: si, si, fins quan? tu espera, ja badaràs!

Han passat els anys i no he badat. 

La frase s’ha pansit en un racó, de tant esperar.

Continuo interessant-me per coses, algunes noves, altres recuperades o mig apreses, altres per contagi de l'entusiasme d'algunes persones que són engrescadores nates. Suposo que algunes es quedaran a mitges.
 

No se si he trobat el meu lloc al mon, ni m'importa. Crec que és bó sentir-se un xic nómada. A més ni soc una fitxa ni el món és cap 'tauler

Mares i pares, potser ho he exagerat una mica, però és molt important que pensem bé el que diem als nostres fills. I com que això no sempre és possible doncs no som perfectes, cal saber reconèixer si ens hem passat i dir-ho en veu alta. Ho agrairan. A curt, a mig o a llarg termini. Però ho agrairan.  No us passa que dieu alguna cosa i us ve al cap “uf, això m’ho deia la meva mare” , es tracta de recordar com us queien les paraules llavors, no val dir, “em devien caure bé perquè mira fins on he arribat i no estic pas tan malament”. Que allò de “quien bien te quiere te harà llorar” és una enganyifa.