Qui s’ho va passar millor a l’arca?

En saber que els cargols eren hermafrodites vaig preguntar a la mare:

          - Llavors Noé en va posar un o dos a l’arca, si amb un ja n’hi havia prou?

La mare, a l’esguard de l’ample somriure de la meva tieta, va alçar els ulls dels pantalons que cosia i va contestar:

      - Dos, en va posar dos perquè era un viatge molt llarg i així es feien companyia.

I devia ser petita perquè la resposta em va satisfer encara que no parlés de cromosomes ni de degradació de l’espècie.

Vaig néixer a ciutat i al poble sols anava per Setmana Santa i vacances d’estiu. Ivars d’Urgell, la granja i la natura eren un altra escola, on també aprenia molt i em divertia molt més.

A Ivars vaig veure que al tancat de les gallines de totes les cases hi havia moltes gallines i un sol gall. L’avia m’ho va explicar molt clar: el gall era l’únic que podia posar ordre, el gall no en tenia prou amb una gallina, no es podien posar dos galls que es barallaven perquè les gallines eren molt putes.

Vaig preguntar a la mare:

     - A  l’arca, en Noe hi va posar sols una gallina pel gall o n’hi va posar unes quantes?

I la mare, traient la síndria del pou on l’havia posat a refrescar va contestar:

      - Estaven molt estrets, amb tants animals i per tant només hi va posar una gallina pel gall.

      - Doncs si hi havia un problema d’espai, hauria pogut prescindir del cargol – vaig comentar.

      - Un cargol no ocupa tant com una gallina – va concloure la meva mare amb to de “fins aquí hem arribat”.

Em vaig mossegar la llengua per no dir “de mica en mica s’omple la pica” doncs a casa sempre em renyaven perquè volia dir l’ultima paraula. Sembla ser que això de dir la última paraula es una cosa molt dolent, excepte si ho fan els pares. Llavors està bé.

Cada cop que algú parla de Noé, em ve al cap el llibre “la historia del mundo en diez capítulos y medio” del Julian Barnes, un escritor fantàstic. Te un conte sobre la parella de corcons que van pujar a l’arca i que se l’anaven menjant doncs era la seva naturalesa, sota l’esglai dels altres, que en ma vida oblidaré.

Suposo que la capacitat organitzativa de Noé va inspirar els jocs de cartes de les parelles d’animals i el memory (hi ha un memory amb imatges del National Geographic que m’agrada). Anec i anega, gall i gallina, cavall i euga, etc.Que desprès es va estendre als humans i va acabar convertit en el joc de les famílies, per sort, cada cop més allunyat de la realitat: l’indi amb l’índia i l’indiet i la indieta. Esquimal amb esquimal i la parelleta d’esquimalets, xinesos, japonesos, russos, etc.

Però si hi havia uns animals que em feien anar veritablement de corcoll quan era petita eren: el ruc, la ruca, l’ase, la somera, el “burro”, la burra, el “mulo” i la mula. L’únic que tenia clar era que ruc, ase, burro i mulo eren mascles i ruca, somera, burra i mula femelles.

Sembla que siguin vuit, oi? Doncs la primera sorpresa era que són quatre.

Uns eren molt forts, altres tossuts i uns eren tontos, però no sé si ho eren perquè sí, o es que els tossuts a força de tossuts semblaven tontos. Aquesta propietat no els distingia.

   - No sigos ruca – em deia la meva cosina Míriam.

Però a vegades deia  “no sigos burra” i el context era el mateix.

Tossuda com una mula deia la mare referint-se a mi.

De tant tossuda, és ruca, escoltava a vegades.

El que distingia la ruca de la mula era el grau de tossudesa? Sospitava que no.

A vegades em semblava que ruc, ase i burro eren tres maneres d’anomenar al mateix animal. Però llavors sortia el tiet Pepe i deia: - mira que n’és de burra aquesta mula.

I ja em tornava a embolicar.

La somera, com a nom m’agradava, però no donava cap pista de amb qui l’havia d’aparellar.

Fins i tot el concepte de mascle i femella era un xic ambigu, doncs ma mare m’havia explicat que n’hi havia que no podien tenir fills i altres que sí.

El mulo i la mula no podien tenir fills. No sabia si un mulo podia tenir fills amb una somera, o amb una burra, o amb una ruca. O la mula amb un ruc, ase i burro. D’aspecte tots s’assemblaven força.

A més, per acabar d’embolicar, resultava que per fer mulos o mules els cavalls o les eugues, que fins llavors no havien aparegut a escena, jugaven un paper important, que no m’acabava de quedar clar. La realitat era més complicada que les cartes de parelles on el cavall sols anava amb l’euga. Però es que fins i tot les cartes de les famílies fallaven doncs de mulo i mula havien de sortir un mulet i una muleta, sinó com continuava l’espècie? On era la família en aquest cas? Cada cop es començava de zero?

Em preocupava com s’ho havia fet Noe. No tenia sentit pujar un mulo i una mula a l’arca doncs no es podien reproduir. Però deixar-los a terra ho trobava criminal i molt cruel. Al Noe li hauria d’haver caigut un llamp al cap.

Per un altra banda hi havia problemes d’espai a l’arca. O sigui que millor pujar sols el cavall i l’euga i el ruc i la ruca. Llavors el cavall  i l’euga s’aparellaven i formaven una família. El ruc i la ruca feien lo mateix. Però també calia que el cavall s’entengués amb la ruca o l’euga amb ruc. I no se si donava temps al llarg del viatge de parir dos cops, primer un de la família i després l’altre. I si a més volem formar la família completa calien dos parts de cada per fer la parelleta.

I ja m’estava embalant considerant si potser la solució estava en pujar més d’una parella d’aquesta espècie, ruc i ruca, ase i somera, burro i burra, per repartir millor les prenyades, i que potser d’aquí que duguessin noms diferents, igual el ruc i la ruca mai s’ho fan amb el cavall i l’euga, però l’ase i la somera, son en realitat rucs i ruques que si que s’ho han fet amb el cavall i l’euga i han estat mares o pares de muls i mules.

Una possible definició era:

Ruc: animal que sols s’aparella amb una ruca i per tant forma una família de rucs i ruques

Ruca: animal que sols s’aparella amb un ruc i forma una família de rucs i ruques

Ase: ruc que s’aparella amb una euga i pare de mulos o mules

Somera: ruca que s’aparella amb un cavall i mare de mulos o mules

I quan anava rumiant una definició clara de burro i burra, i vaig raonar-li a l’avia, es va fer un tip de riure i em va dir:

- ni t’ho pensis que els deixaven parir a l’arca! Si nomes ficar-s’hi ja estaven estrets, només faltava posar-hi marrecs.

-Llavors, els van posar junts per parelles perquè es fessin companyia, o no? – vaig preguntar a l’avia

- Ni pas, ben separats, a punta i punta, que sinó no se’n hagueren pogut estar de passar-s’ho bé.

I aquí finalment vaig entendre dues coses ben clares:

1.  Que la meva mare m’havia enganyat, no calia posar dos cargols a l’arc

      2. Que molt probablement el primer mulo o mula de la història es va gestar a l’arca i que els seus pares cavall i somera, o euga i ruc, devien ser els que més van gaudir del viatge, tot i tenir la seva carta parella a l’altra punta del vaixell.

Es que no hi ha res com un avia que et digui les coses clares,  mecasundena!