Una truita de dotze.....mans

A Begues hi ha una cuina que em te el cor robat.

 I no es tant perquè sigui bonica, que ho és. Gran, lluminosa, moderna i ben equipada.

Ni perquè d’ella surtin els pastissos mes bons que mai he tastat, que veritablement ho són.

És perque aquesta cuina és el centre d’una casa, d’un jardí i d’una família, la de la Maria i el Timo, que ens fan sentir com si també fos casa nostra. Un veritable punt de trobada. La truita de dotze mans n’és un petit exemple.

Dissabte passat vam fer-hi una calçotada, que era molt més que una calçotada doncs va començar ben d’hora i va acabar a les dues de la matinada. S’acosta més a les 24 hores del calçot. Devíem ser uns trenta. I tots de bon menjar.

Com  és tradició, per baixar el dinar i fer lloc a tot el que vindrà desprès, a mitja tarda sortim a fer un volt fins a Can Rigol a veure els rucs. Estrictament no calia, perque entre salts de corda i llançament de troncs alguns van baixar el dinar ben ràpid.

Però aquesta colla quan surt a passejar mai torna amb les mans buides i, per tant, ajupint-se fins on els calçots i les botifarres li permetien a cadascú, vam anar collint tot espàrrec que se’ns va posar a la vista un xic enterbolida de vi o cervesa. Potser per això no en vam trobar gaires, encara que caminant rere en Josep és difícil trobar res, tret que conscientment ho hagi deixat passar per a nosaltres. Una mica com l’Atila, que per allà on trepitjava el seu cavall no tornava a créixer l’herba, però sense l’esperit guerriller, encara que desprès de veure’l llençar troncs com qui juga a la petanca, si s’ho proposés, l’Atil·la seria un aprenent.

El cas es que vam tornar amb un manat d’espàrrecs. A casa ens esperava un pernil sencer encara per tallar, un formatge gairebé tan gros com el tronc que abans he esmentat i que el Timo i el Rocky es passaven com si fos una pilota; el tronc no el formatge que amb la teca no s’hi juga, encara que després de veure ahir com volaven les postres del Rocky per damunt la taula he de dir que ja no ho tinc tant clar. També hi havia pa i tota mena de pastissos. Sense comptar la carn i les carxofes i tot el que havia sobrat del dinar.

Pensava que els espàrrecs acabarien en un vas d’aigua per cuinar en un altre moment.

I allí estàvem, dins de la cuina, dotze mans femenines i, per sort es divideix, sis versions diferents de com s’ha de fer cada un dels passos que, començant amb un manyoc d’espàrrecs, acabarà en una truita. I la Maria, amb bon humor anava agafant consells de totes, o passant de totes amb el mateix bon humor, ara no ho recordo bé.

Vam parlar d’aigua en comptes d’oli, de bullir abans de fregir, d’aigua directament a la paella i en evaporar-se llavors oli, de quatre, cinc i sis ous, de si es remenen els ous o no un cop són a la paella, de si es salen una, l’altra o les dues coses per separat o juntes, de si es trenca o no si es remena.... de si es talla amb tisores o amb ganivet, si a daus o a triangles.

I es que la cuina de la Maria i el Timo te això, inspira creativitat, mou a compartir secrets íntims de cuina, es una cuina col·laborativa i a la que hi poses un peu se t’encomanen unes ganes irresistibles de fer-hi alguna cosa amb els que ja hi són.

No vaig tastar la truita perque havia de marxar a casa. Però estic segura que va ser una truita memorable. Com tot el que surt d’aquella cuina que es el centre d’una casa que esta envoltada d’un jardí on viu una família que em te el cor robat.