Sabates i bosses: nou setmanes i mitja.

Fa molts anys, quan la van estrenar,  vaig anar al cine a veure Nueve Semanas y Media. No em va agradar, la vaig trobar molt tontaina, una mena de “quiero y no puedo”. Tan previsible, tan ridículs els protagonistes corrent pels carrers agafats de la ma i ji ji ja ja. Però sí que hi va haver una cosa que em va subjugar i que no se m’havia ocorregut mai: l’armari amb la roba d’ell, tota igual. Es clar, vaig pensar, aquesta és la solució, com no ho havia pensat abans? Crec que el detall de l’armari estava dissenyat per que no agradés.

Una forma intel·ligent de resoldre el problema de les sabates, les bosses, la roba, sobre tot les faldilles i els pantalons. Aplico aquesta tècnica amb una certa generositat en el tema dels colors, encara que no m’importaria gens anar sempre de negre.

Amb les sabates i les bosses és més difícil.

Tinc diverses sabates, perquè duren molt. Encara tinc sabates de quan tenia divuit anys, algunes amb uns tacons impossibles. Fins i tot tinc les de quan em vaig casar, les vaig tenyir de negre perquè fossin més portables. I la meva mare i la meva tia que fan gairebé el mateix peu que jo (o em poso dos mitjons) i tenen també el peu estret, a vegades em porten sabates que elles ja no duen, son de pell bona i estan noves. De petita sempre m’havien dit que les sabates no es reutilitzen, la roba sí, però les sabates no que es poden agafar malalties o deformar els peus. I qui m’ho deia era la meva mare i també la meva tia, o sigui que ara no se perquè me’n duen però ho fan sovint. Jo les guardo en caixes a l’armari.

Al menys dec tenir dos dotzenes de sabates. Sempre n’hi ha unes de preferides. Que són les que sense adonar-me porto gairebé cada dia, excepte quan vaig a caminar per la muntanya o a les classes de ball de saló. Abans triava cada matí les sabates de l’armari que anaven mes o menys de conjunt amb la roba que duia, segons la forma i el color. Això era abans, fa tant temps que gairebé no ho recordo.

Les que porto gairebé sempre sí que es gasten.  Vaig fent el que suposo que fa tothom, tapetes noves, canvi de sola, algun recosit i arriba un moment en que mirant-les objectivament, s’han de jubilar. I aquí comença el drama. Vull unes altres sabates idèntiques i la botiga on les havia comprat ha tancat, o ja no tenen aquell model, el fabricant ja no el fa. I cap altra em sembla igual i les de l’armari no em serveixen.

Començo a recórrer botigues i ho he de fer de forma sistemàtica, doncs tret que trobi una sabata que al veure-la a l’aparador el cor em faci un petit salt com dient: aquesta, aquesta, aquesta, ha estat dissenyada per mi! he de recórrer totes les botigues perquè sino podria comprar una que no fos la ideal i al continuar caminant veure-la un parell de carrers mes enllà. La probabilitat de que el cor em faci el saltet és molt baixa, així i tot no es zero i per tant ho he de tenir en compte. Però evidentment no podré visitar totes les sabateries de Barcelona, per tant acabo fent un mostreig suficientment significatiu (tot el carrer de Sants, o el Portal de l’Angel fins a Portaferrissa i també el carrer Pelai). A contracor acabo comprant lo que més si assembla autoconvencent-me de que si no em semblen tan cómodes és senzillament perque encara no les he "domat" mentre que les altres, ja són com una segona pell (i a vegades ho son veritablement de tant gastades i fines).  

El segon problema l’he resolt fent immediatament mitja volta i fugint en pic he comprat unes sabates, per no caure en la temptació de continuar mirant aparadors i veure’n una més apropiada.  

Costa acostumar-se però mica en mica sempre hi ha unes sabates que acaben reemplaçant a les antigues, i no necessàriament són les que acabo de comprar, a vegades són algunes que ja tenia a l’armari i que no havia sabut apreciar fins aquell moment. Degut a aquest principi d’incertesa, en el moment de comprar-les no puc endur-me mitja dotzena, que és el que faria, doncs a priori no sé que passarà.

Igual em passa amb la bossa, tinc unes quantes i totes els que la meva mare i la meva tia em van donant, de mitja, de ganxet, de roba, de pell, per la platja, de colors, d’estiu, d’hivern, de pell, sintètics….Jo sempre porto la mateixa i a més ha de ser de bandolera i suficientment gran.

A les rebaixes de fa dos anys, com que la que duia estava molt revellida, de fet el folre s’havia foradat de tant gastat, ja no es podia recosir, i sempre havia de remenar per dintre a cegues pels diferents forats, vaig comprar-ne dues a una botiga del Barnasud que deia 2x1, després de dedicar dos setmanes a mirar botigues de bosses per tots llocs i estar mig desesperada. Tan rara soc?, o eren massa grans o massa petites, o no tenien la nansa com jo la vull, o el color era horrible, o no tancava de forma pràctica, o.....Quan em passa això començo a mirar les bosses que porten les dones pel carrer, i moltes em semblen millors que les que he estat veien a les botigues. A vegades he tingut la temptació de parar alguna dona i dir-li que li compro la bossa, però no m’he atrevit.

En un rampell d’inspiració vaig comprar-ne dues, una gris i una negra. Vaig fer el trasllat de tot el que hi havia a dins del vell a la grisa, i fins avui. La negra sols l’he dut als dos enterraments de la sardina. I mira que el negre m’agrada. I ha estat un caos, perquè en traslladar les coses, sols vaig posar les imprescindibles per la rua. Total que durant una estona la meitat dels meus estris estaven en una bossa gris i l’altra meitat en una negra. Havia de remenar dos bosses per trobar-ho tot, fins que vaig trobar el moment de recolocar-ho i tornar a guardar la bossa a l’armari.

Traslladar les coses d’una bossa a l’altra se’m fa tant costa a munt com un trasllat de pis.

Es clar que tampoc no em va agradar Pretty Woman. I m'he esforçat en mirar-la dos cops. Però es que per veure pel·licules tan poc realistes, preferixo les de ciència ficció.