Burots i altres lliçons de diumenge

-         No siguis burot! Exclama ma mare.
-          Voldràs dir borinot – afegeixo jo.
-          No, no, burot, ja ho he dit bé – remarca.

Mira per on he après una paraula nova. Es lo que tenen els diumenges amb els pares.

M’explica: els burots eren uns homes que estaven a l’estació de tren a Barcelona  i quan venies del poble amb menjar, ho controlaven tot i els havies de pagar un tant segons el que duguessis. Per una dotzena d’ous, per un pollastre, per un conill, tot estava regulat. En aquella època molta gent que vivia a Barcelona, tenia els pares i la família al poble, i era costum anar-hi de tant en quant i tornar amb un cistell ple de queviures, doncs als pobles no es passava tanta gana com a ciutat. M’explica que si el que portaves ja estava cuit, llavors no es pagava. I que no es pagava en especies, s’havia de pagar amb diners. Si no pagaves s’ho quedaven. També em va dir que si del poble t’enviaven un sac de patates, no anava directament a casa sinó que anava a un magatzem d’abastos que hi havia per la Via Laietana, on ho havies d’anar a buscar i pagar.

Li pregunto si això va ser just en acabar la guerra civil, i em diu que no, no, que va durar molts anys.

També em va explicar lo del cupo, encara que això ja ho sabia, vaig escoltar, doncs fins i tot s’aprèn d’allò que en principi es conegut. Em va dir que el 25% del blat s’havia de vendre a l’estat a un preu molt baix, doncs havia de servir perquè al menys hi hagués suficientment pa per distribuir amb la “cartilla de racionament”. Fora de cartilla sortia molt més car i poca gent podia pagar-ho. Però es que fins i tot dins de la cartilla el pa, i la resta de productes bàsics, eren molt mes car que abans de la guerra. He consultat per internet i surt que el preu es va augmentar en un 647%. S’ha de tenir en compte que la cartilla de racionament no incloïa el que una persona necessitava per viure, sols una part, quan hi havia molta gent que no podia ni comprar lo de la cartilla. El govern de la dictadura recomanava als pagesos que plantessin blat, però com que la gent sabia que llavors una part important l’havien de malvendre a l’estat, procuraven plantar lo mínim possible. Tot i així hi havia pagesos que de bona fe intentaven ajudar, perquè el govern ho deia, hi van deixar de conrear el que abans feien per posar-se a fer únicament blat, i com a conseqüència d’això van passar també molta gana i penúries.

I llavors em va explicar lo del meu avi, que també sabia. El meu avi, en Josep Boqué, era veterinari d’uns quants pobles del Pla d’Urgell i també tenia algunes terres amb homes que les treballaven, a Ivars on vivia, a Espígol i potser a algun altre poble de la contrada. Quan la guerra “el comitè” (hi havia comitès a tots els pobles) li va dir que això no era just, que no podia tenir dues coses i que o donava les terres o donava el títol. Sàviament el meu avi va donar el títol, va renunciar a fer de veterinari, i es va dedicar a les terres. Fins que es va posar malalta una euga amb un part dolent i el van anar a buscar desesperats, però ell no podia ajudar, “el comitè” l’hauria pogut afusellar i per tant es va negar. Van ser els pagesos de la zona els que van anar a protestar fermament davant del “comitè” i aquest va retornar al meu avi la potestat de fer de veterinari, signant-li un paper, conforme l’autoritzaven.

Resumint, que ahir quan vaig anar a comprar el poble, vaig preguntar a tothom que vaig trobar si sabia que eren els “burots” i sols vaig trobar una persona que ho sabés.

Es clar que jo anava buscant al Pep de Cal Pau, que ho sap tot, i no el vaig trobar doncs estava aprofitant el solet per passejar per la muntanya.

Per tant he pensat que podia ser interessant explicar-ho per aquí.