El concert de Camel

Si existeixen deus caminant entre els mortals, dimarts a la nit en vaig escoltar un: Andy Latimer.

Sabia el que anava a escoltar, que el concert tenia dues parts, que la primera era tot el disc de The Snow Goose. I quan vaig sentir la primera nota se’m va fer un nus al pit: jo la sabia, i la següent i l’altra! Però tampoc totes doncs com tot bon music hi va haver variacions, improvisació, solos de guitarra que van ser diferents dels que jo coneixia, més contundència a la bateria en alguns passatges.

Va ser gaudir a la enèsima potència. Gaudir del que estava escoltant, de l’anticipació del que sabia que vindria instants desprès, dels records que em portava cada tros, acumulats i renovats al llarg de més de trenta anys. D’escoltar i veure al músic i compositor i sentir que allò era la immortalitat, ser capaç de tocar el que vas crear fa 40 anys i que sigui igual de bell, i percebre que commou igual que abans a gent que sempre l’ha tingut com a company de viatge i a altres que ho fan per primer cop. Tocar-ho i sentir l’emoció d’estar viu, desprès d’una malaltia molt greu i havent deixat companys pel camí, i els records de quan ho vas composar, i de tots aquests anys.

Si les emocions fossin cabdells de plata, la sala hauria quedat coberta amb una delicada teranyina de fils d’argent sorgint de cada cor. Tan delicada com els sons que dibuixaven amb fil invisible somnis, crec que de tots, si més no els meus somnis. Vaig plorar de l’emoció, i tan a gust.