Error de principiant

Donat que aquesta és la meva primera vida, al menys que jo recordi, trobo convenient deixar registre d’un error que no penso cometre en properes reencarnacions.

Es pot anomenar l’error dels “espais comuns”.

Aquest Nadal vaig eliminant mica en mica “espais comuns” amb la meva família.

Crec que la millor manera d’entendre-ho és amb un parell d’exemples doncs sinó pensareu el que no és.

Cadascú te el seu armari o el seu tros d’armari on és amo i senyor d’organitzar-se la roba. Però tota no hi cap, i a més no es fa anar tota alhora, hi ha algunes coses que sols s’utilitzen esporàdicament. Aquí entren en joc els espais comuns.  Per un tema d’organització i eficiència es decideix atorgar rols a diferents calaixos i prestatges i fer-ne un ús comunitari: el calaix dels mitjons gruixuts per la muntanya, el de les gorres, el de les bufandes, el dels guants, etc. etc., el prestatge amb totes les botes de muntanya, l’altre per les motxilles, el lloc pels anoracs embafadors de tant que abriguen, l’espai dels sacs i les màrfegues, el lloc per les cantimplores, carmanyoles i càmping gas, el calaix de les lots.... etc.

Si, si, la idea es bona oi? Sembla fins i tot coherent. Doncs no senyor, es una solemne rucada que pot arribar a tenir tràgiques conseqüències.

Quan un calaix es comú, es dilueix la responsabilitat sobre aquell calaix i el seu contingut, i tothom es fa l’orni quan cal fer-ne ús o endreçar-lo. Tothom menys un. Que sempre es el mateix. L’encarregat oficial de: GESTIO, MANTENIMENT, EMPAQUETAT I TRASLLAT DE TOT ALLO QUE HI HA EN AQUELLS ESPAIS QUE NO SÓN UNICA I EXCLUSIVAMENT EL TROS D’ARMARI ON TINC LA MEVA ROBA DE DIARI. Que sempre ets tu.

Si bades, acabes tenint bufandes per abrigar tots els equips de futbol de primera divisió, o t’apareixen manoples  alienes al calaix dels guants. I suposant que arribis a aconseguir que cadascú agafi les seves coses en sortir de viatge, s’agafen de revolada o remenant de qualsevol manera; tot queda regirat, a vegades el calaix ni tanca, i el següent que va a buscar alguna cosa s’emprenya, no amb l’usuari anterior, que hauries de contractar en Sherlock per saber qui era, sino amb l’encarregat oficial. Que continues sent tu.

Es un càrrec gens agraït.  S’escolta sovint, quan ja portes masses quilòmetres fets com per donar mitja volta: ja has agafat les meves botes? Suposo que portes la gorra negra. On has deixat els meus mitjons? Aquesta bufanda ja fa temps que no la porto, has dut la que m’agrada? Aquests no són els meus guants! Jo volia la màrfega inflable, no aquesta.....Preguntes al vent.

L’altre possible error a la categoria dels “espais comuns” es donar predominança a casa als llocs per compartir fent que, per exemple, hi hagi una sala d’estudi gran, una sala d’estar gran etc. a costa de sacrificar i fer les habitacions petites, pensant que així s’educa la família en compartir i en gestionar el temps, i s’evita que cadascú romangui aïllat a la seva habitació davant del seu ordinador, mirant la seva tele o jugant a la seva consola. Aqui les queixes són d'un altre estil, però el problema de fons és invariable.

La idea no és original.

Es tracta d’estendre el model de la cuina a la resta dels espais. Oi que a la cuina els plats fondos estan tots junts,
els plans també, hi ha un lloc pels vasos, per les tasses, per les cassoles, les paelles, i la resta d’estris? Oi que se’n fa un us comunitari? Oi que tothom sap on és i on va cada cosa?

Doncs, perquè no funciona a la resta de la casa?

Re-cordar

Jo pensava que el mot venia de tornar a tenir-ho tot ben lligat i de forma ordenada amb una corda invisible.

Saps?

Com en aquelles tires daurades o platejades que es posen a l’arbre de Nadal de on pengen estrelles, campanes, ninotets, etc. tots en fila, ordenadament, un darrere l’altre.

Encara que quan els treus de la caixa on s’han estat guardats tot un any, la primera sensació es que ho hauràs de llençar tot, ja que no hi ha manera de desfer els nusos i embolics que s’han muntat enganxant-se els uns amb els altres. I això que en desar-ho, ho vas desar ordenadament, i la caixa ha estat guardada a l’altell de l’armari i ningú l’ha rebregat, ni s’ha caigut. El que anomeno “petits misteris quotidians”.

Com els records. Passa el mateix. No els toques, però ells es desordenen, es barregen, es confonen, n’hi que es fan amics i mai mes volen anar separats, n’hi ha que son incompatibles i has de tallar la corda. A vegades t’has de passar estona desembolicant-los perquè tornin a quedar ordenats.

Doncs no, resulta que cordar no ve de corda sinó de cor (cordis) ja que antigament es pensava que la memòria es trobava al cor.

M’agrada. Jo penso que el cor encara te memòria, diguin el que diguin els experts. I molta.

Amb el cap tornen els fets, paraules, llocs, moments. Cordats i a vegades embullats. Va bé que estiguin cordats així anem estirant d’un, i va sortint la resta.

Amb el cor tornen els sentiments, les emocions associades a aquells fets, paraules, llocs, moments. Cordats......i tant, i encara mes: cosits, grapats, clavats.......

Per sort hi ha sincronisme. Es a dir, que si recordo amb el cap alguna nit mirant els estels, el cor no em fa la mala passada de dur-me llavors el sentiment que vaig tenir en veure per primer cop el gat d’Allien passejant per la nau llòbrega i fosca.

Encara que .......pensant-ho millor, ..... millor no pensar-ho.

La broma

Heu fet mai una broma? Segur que sí.

Jo també. De fet abans m’agradava amagar-me de darrere alguna porta de casa i donar un ensurt a qui passava. Un ensurt innocent, de nen petit. Tampoc es que ho fes gaire sovint, no penseu, eren més aviat com rampells d’infància. Fins que li vaig donar un ensurt tan ben donat a en Joan, que va fer un crit i mentre cridava i es girava tot d’una se li va escapar la mà i en un acte reflex em va donar una bufa ben donada, vull dir que em va enxampar de ple. I amb la bufa vaig entendre de sobte que no a tothom li agrada que l’assaltin a casa seva (potser l’excepció sigui l’inspector Clousseau), que fins i tot sense voler-ho podia provocar un atac de cor. Vaig deixar de fer-ho i tampoc no ho he trobat a faltar.

Tornant al tema. Recordeu la vostra millor broma?

Jo sí. Sense cap modèstia, la trobo fantàstica. Perque va ser improvisada, pensada i executada en uns segons. Encara ara se'm dibuixa un somriure en pensar-hi.

Per això vull explicar-la.

Quan ja vivíem a Tenor Massini, el nostre pis era el darrer, el sobreàtic. En el replà sols hi havia la nostra porta i era la darrera parada de l’ascensor. Al terrat s’hi arribava per unes escales, l’ascensor no hi pujava.

El meu germà tornava a casa i va trucar a l’intèrfon des de el carrer. De dalt estant vaig obrir. Acostumava a esperar al meu germà al replà per donar-li la benvinguda, perquè m’expliques potser el que a dins no es podia dir en presència dels pares, senzillament perquè m’agradava esperar-lo.

La porta fixa de l’ascensor tenia una finestra de vidre estreta – d’un pam i mig - i llarga, de forma que ens veiem i ens saludàvem mentre l’ascensor anava frenant i s’aturava.

Sempre he somiat desaforadament. I sovint recordo els somnis. Un malson que es repetia força consistia en que agafava l’ascensor, pitjava el sobreàtic i no s’aturava en arribar-hi, travessava el terrat i sortia disparat a l’espai exterior i em quedava orbitant al voltant de la lluna, tot fosc, i tota sola.

Aquell dia, quan el meu germà va trucar a l’intèrfon des de el carrer, vaig tenir un rampell d’il·luminació.

Vaig baixar corrent les escales fins a l’àtic. I vaig guaitar per la finestreta com bellugava el cable de l’ascensor, com s’anava atansant la caixa, com començava a veure la llum de l’interior, la cara somrient de meu germà que apareixia, i jo també li somreia innocentment mentre el saludava amb la ma aixecada.

Però l’ascensor no va iniciar la seva frenada, continuava pujant al mateix ritme.

Vaig canviar d’expressió: de somriure a estranyada quan el vaig tenir a la meva alçada, i a una autèntica expressió d’horror enlairant la vista cap al seu rostre quan ell continuava pujant. La cara del meu germà va reflectir exactament la meva, i no sols perquè també tingui els ulls blaus, el cabell fosc i pigues. Vaig estendre el braç amb que saludava cap amunt, com si el vulgues deturar.

I va desaparèixer en la fosca que separava l’àtic del sobreàtic, suposo que esgarrifat i pensant que s’esclafaria en arribar al topant del terrat, perquè lo de l’ascensor en òrbita esta clar que sols podia ser un somni.

Va ser perfecte. Un instant sublim. Aguantant la respiració vaig escoltar emocionada com l’ascensor frenava al sobreàtic, s’obria la porta, uns segons de alleujament i silenci, i després un cop sec en llençar la motxilla al terra i un sol crit: jo et mato!!!! Vaig volar escales avall els vuit pisos sense deixar de dir: era una broma!! era una broma!!!

I no recordo el que va passar desprès. Sí recordo en canvi les explicacions que vaig haver de donar als meus pares a fi que valoressin el càstig que m’havien de posar.

I vosaltres, teniu alguna broma guardada en el calaix dels bons records?

La voleu compartir?

Als que viuen al cor dels altres

El dia quatre va morir Joanna Raspall. Cent anys. Tota una vida ajudant-nos a estimar la nostra llengua “ells van decidir que el català, no, però jo vaig triar el català, sí” i a fer un millor ús dels mots “Cada paraula/és un batec de vida/ que vol donar-se”. D’ella han parlat tots els diaris del nostre petit país;  a més enguany es celebrava a les escoles l’any Joana Raspall en honor al seu centenari.

El dia cinc va morir Nelson Mandela. Noranta cinc anys; una tercera part empresonat. Tota una vida defensant amb obstinació la causa més justa que hi pugui haver: la igualtat social i la no segregació entre els essers humans “La pobreza no es natural, es creada por el hombre y puede superarse y erradicarse mediante acciones de los seres humanos. Y erradicar la pobreza no es un acto de caridad, es un acto de justícia” i sobre tot la educació “la educación es el arma más poderosa que puedes usar para cambiar el mundo”. D’ell han parlat tots els diaris del mon.

El dia sis va morir la meva tieta Francina. També noranta cinc anys. Més de la meitat viscuts a l’estat d’Alabama, primer a Birmingham i després a Mobile. La meitat d’ells vídua, amb tota la família, tret de les dues filles, a Catalunya. Dona d’un violinista i compositor català que va haver d’emigrar per prosperar, d’un país on no sempre triomfen els millors sinó els que estan més ben relacionats http://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Benejam_i_Agell Emigrant ella també.

La meva tieta, a un altra escala, ha estat una persona valenta i lluitadora i un pont entre cultures molt abans de que Catalunya es plantegés obrir cap ambaixada enlloc. Aquests són certament els millors ambaixadors que pot tenir un poble, els que sense perdre les seves arrels, s’integren en un altra societat i l’enriqueixen amb la seva experiència personal. Fins haver complert vuitanta i uns quants, va venir cada any a Catalunya, els darrers anys tota sola, encara que al sortir de l’avió l’haguessin de dur en cadira de rodes.

Sobre tot la recordo venint cada estiu amb la Núria – la seva filla petita i de la meva edat - doncs l’Eulalia ja era gran i es quedava allí. Veieu, dos filles, dos noms ben catalans. Plena d’energia i fent aquí tota mena de cursets i tallers que desprès ensenyaria als seus alumnes de castellà a l’escola de Birmingham on donava classes. A la Núria i a mi ens omplia els juliols d’activitats que, si bé es cert que no sempre ens engrescaven, ens van permetre a les tres aprendre un xic de tot. Vam aprendre a ballar sardanes, a fer mitja i ganxet, tallers de costura, de repujat d’estany, vam cosir tota mena de bijuteria en jerseis i samarretes per personalitzar-les, vam fer cistells de vímet, pastissos i galetes i molt més.

També recorríem insistentment els carrers del casc antic cercant tresors que s’enduria a la seva escola: des de espardenyes de les de beta de tota la vida pels seus alumnes (per les classes de sardanes), obres de teatre (per representar a les funcions escolars), llibres de contes, auques i rondalles (per fer llegir als nens i nenes o bé per explicar ella a classe) cassoletes de fang (per ensenyar a fer crema catalana), olletes de fang (per fer-hi sopa de ceba), una vaixella sencera de ceràmica de la Bisbal, totes les figuretes del pessebre (per muntar-ne un a la seva escola, allí no hi ha tradició), i una llarga llista que ja no recordo.

Us la imagineu donant classes, amb el seu peculiar accent – ja tenia uns quaranta anys quan va aprendre anglès i a conduir - i proposant totes aquestes activitats als alumnes, parlant d’un país i una terra que la majoria ni sabien que existia ni sabrien ubicar en un mapa?

I venia carregada de regals que ens aproximaven a aquella terra tan llunyana on havia decidit viure: llibres de receptes en anglès, totes les mides de culleres i tassetes per fer-los, motllos de totes formes que aquí no existien, els primers crispies, els primers corn flakes, els primers marshmallows que torràvem als fogons, la primera nina negra, la primera nina que doblegava cames, braços i fins i tot la cintura, el primer assecador de cabell amb un tub i una bossa de plàstic gruixut que et posaves al cap i semblaves talment un astronauta, el primer allisador i el que feia rissos i tirabuixons, les primeres hamburgueses amb formatge, enciam i rodanxes de cogombre en vinagre, ben crunchies, la primera càmera de fotos instantània que treia un paper que si el ventaves anava mica en mica sortint el retrat.

Quan començava a treure les coses de la maleta semblava talment un mag.

Amb ella vam recórrer les terres de Soria i de Castella, tot llegint Machado i el Cantar del Mio Cid. També es va endur una rèplica de la Tizona i per poc que no compra una armadura sencera.

De la meva tieta no parlaran els diaris, ni d’aquí ni d’enlloc, però en parlarem nosaltres.

I tots tres, d’una manera o altra, han aconseguit fer realitat el que la Joana Raspall tan bellament va escriure:

“Vull deixar amor i somnis i paraules
que durin més que jo, al cor dels altres.”

Equilibri

Una de les coses que em lliga a la dolça i alhora esquerpa terra de l’Empordà és que aquí és on vaig plantar els dos xiprers en néixer els meus fills.

Doncs sí, soc més sentimental del que sembla. Agrair a la natura que m’ha permès donar vida, amb un altra vida fermament arrelada a un trosset de terra de l’Empordà.

Un xiprer? em deien alguns esgarrifats sense acabar d’entendre que m’agradi  tant passejar pels cementiris.

Perquè el xiprer és l’arbre de la vida, el que s’enfila ben amunt per sobre de les tanques de pedra, per la seva forma senzilla, sòbria i estilitzada, per ser símbol d’una bona acollida, perquè m’agrada veure com es vincla sota la forta tramuntana i sempre torna a erigir-se ben dret i ferm a tocar el cel.

Si observeu els dos xiprers de la foto veureu que un és de tronc gruixut, ample i força atapeït, se’l veu molt robust; l’altre, molt més prim, estret i un xic escabellat transmet una gran delicadesa. Sigui quina sigui la seva aparença tots dos són forts, molts forts.

Quin és quin?

Doncs bé, sabent que la natura és sàvia i que en tot hi ha d’haver equilibri, la resposta és evident. 

El primer, l’ample i robust, correspon al Quim, el meu fill prim, escabellat i de faccions delicades. L’altre, el prim i d’aparença feble,  és del Cesc, el meu fill d’ampla esquena, robust i de somriure permanent. 

I sigui quina sigui la seva aparença tots dos són forts, molt forts, tant que quan es vinclen sota una endimoniada tramuntana, tots dos tornen a erigir-se ben drets i ferms a tocar cel.