Els innombrables

Hem avançat molt, que no progressat, en el darrer segle.

Vivim tants anys què al final a un ja li ve de gust deixar-ho córrer. Bé, potser he exagerat una mica, en qualsevol cas no és gaire dramàtic abandonar aquest mon.

I per posar una mica d’ordre s’han aprovat noves lleis, algunes força qüestionables,  encara que cap tan efectiva com  la Llei dels Innombrables.

Recull de noticies (octubre 2050): A la darrera campanya política, la cadena de televisió estatal va organitzar una vetllada de debat on participaven els caps de llista de tots els partits polítics: “Per Pebrots,  Conveniència De Casa, Unió De Catòlics, Intèrprets Cuidadors de la Veritat, Potser Si Convé, Esperant Resoldre Coses, Collonuts Units Perdurables, Sense Idees” entre d’altres. L’enrenou va ser sonat quan el presentador va donar la paraula als convidats i cap d’ells va ser capaç de pronunciar ni un mot. S’havien quedat tots muts. De resultes d’aquest fet es decideix revisar la llei d’Innombrables per extreure’n els polítics. L’aldarull al carrer és de por, unànime la votació al parlament.

Innombrables. Quan són reincidents tothom els defuig. Per aquest motiu acostumen a canviar de feina, de barri, de ciutat, i fins i tot a vegades de país.

Recull de noticies ( maig 2051): A la final de la lliga de futbol, quan el capità de l’equip guanyador s’atansà  a recollir la copa, no va poder pronunciar el discurs que havia preparat. En passar el micròfon als seus companys cap d’ells va poder pronunciar ni una paraula. De resultes d’aquest fet es decideix revisar la llei d’Innombrables per extreure’n els jugadors de futbol i per extensió els arbitres.

Innombrables. Als vuit anys s’activa el comptador. S’assembla al carnet per punts. I mai no saps quan et descompten un punt, ni tampoc per quin motiu, ja que llavors podries prendre represàlies.

Recull de noticies (desembre 2051). Desprès de moltes deliberacions es decideix una nova modificació de la llei d’Innombrables per treure de la llista de forma parcial als mestres. S’elimina la possibilitat, de forma temporal, de que els seus alumnes i pares puguin nominar-los. Transcorreguts tres anys des de la darrera classe impartida, la connexió alumnes i pares amb el professor es torna a activar.

Innombrables.  Cada cop que el comptador arriba a zero, l’innombrable es queda mut durant un any sencer. Així es redueix força la seva capacitat de fer mal i alhora és un avis pels que l’envolten que ràpidament poden detectar amb qui estan tractant. Transcorregut l’any el comptador es torna a carregar però en comptes de 10 ara tan sols hi ha vuit punts, desprès sis, quatre, dos i finalment 0. Si s’arriba a exhaurir, l’Innombrable esdevé mut definitivament.

Recull de noticies (març 2052). S’han produït alguns errors en ser nominats com innombrables actors de series i pel·lícules en les que havien de fer el paper de dolent, ja que el públic acaba identificant en el subconscient el personatge amb la persona. Es revisa el funcionament de la Llei d’Innombrables a fi de que el Síndrome J.R. (així és com s’ha anomenat) no torni a succeir.

Innombrables. Sumant tots els punts que es poden aconseguir abans de quedar-se mut del tot son trenta. Trenta persones a les que l’innombrable haurà fet mal. No vol dir violència física, assassinats, etc. aquests tenen les seves pròpies lleis que sempre han resultat prou efectives. Trenta persones que no podran anomenar l’Innombrable (d’aquí justament ve el mot) sense sentir dolor i pena. Trenta persones anímicament ferides, psicològicament maltractades, persones que potser han donat confiança rebent menyspreu, persones a les que conscientment s’ha enganyat amb mentides i omissions i que no s’ho mereixien.

Recull de noticies (setembre 2052).  Cinc anys desprès de la posada en marxa de la Llei dels Innombrables, i encara que ha calgut fer alguns retocs, es pot demostrar que ha estat un èxit. Rotund. La majoria dels Innombrables, un cop transcorregut l’any de silenci, canvien sensiblement el seu comportament i la forma de relacionar-se amb els demès, de manera que la majoria encara conserven tots els punts corresponents a la segona càrrega.

Innombrables. No són les víctimes els que els denuncien. Les víctimes senten (normalment en aquest ordre):  dolor, tristor, negació, ràbia (potser algun cop ira), i finalment acceptació i novament tristor. I és en aquest precís moment,  l’instant de la tristesa inabastable sense desig de venjança, que els sensors de tristesa escampats arreu ho detecten, s’activa la Llei de l’Innombrable i es descompta un punt, sense que ningú en sigui conscient.

Recull de noticies (desembre 2052): s’aprova una modificació a la Llei de l’Innombrable. Un no es pot auto-descomptar un punt. Qui senti tristesa per ell mateix, per la seva forma de ser i de relacionar-se, per la vida que porta, i s’auto maltracta, el que ha de fer és canviar. El canvi és possible si la força de voluntat acompanya.

Innombrables. He perdut punts, deu segur, probablement més. Vaig romandre un any muda, que em va servir per reflexionar. El problema és que jo ja em considerava una persona reflexiva, al menys invertia temps en pensar. Però al llarg d’aquest any he descobert que bàsicament reflexionava en mi mateixa, absorbida i col·lapsada per les meves emocions, que m’impedien percebre les dels altres. Sempre enrocada, analitzant cóm m’afectava el que passava al meu voltant. Sí, sí, això és important, però també ho era  estudiar cóm el que jo feia afectava als altres.  Intentar posar-me en el  lloc dels demès. No  s’ha de fer amb tothom, és una pèrdua de temps, però si que val la pena fer-ho amb aquells que no ens són indiferents. He après molt. Ser innombrable m’ha donat una oportunitat que crec que sabré aprofitar.

Recull de noticies (desembre 2052). Psiquiatres i psicòlegs que havien acordat la llista de malalties neurològiques i trastorns mentals que no havien d’estar subjectes a la Llei de l’Innombrable, escurcen molt aquesta llista en adonar-se que molts cops és l’actuació conscient i deliberada de la persona, prèvia al brot de la malaltia la que desencadena el brot mateix. Es decideix tractar persona a persona, per deixar clar que una persona no és la seva malaltia i que no és just posar etiquetes que generalitzin. També s’acorda allargar el termini pel descompte en aquests casos, ja que si bé hi ha persones absolutament condicionades i per tant excusades, n’hi  altres que a vegades s’hi escuden quan els convé (per canviar de parella, deslliurar-se d’algun amic, abandonar fills, no fer un treball que fa mandra, no fer un esforç de convivència, etc), i  altres que  saben a mig termini imposar-se com a persones i demanant perdó.

I aquí estem finalment a vegades muts, d’altres ferits, a cops innombrables i sovint, espero, persones.

El llibre

De sobte rellisquen i cauen rodant per un pendent cada cop més pronunciat sense cap branca ni tronc que els pugui aturar. Els darrers deu metres son ja de caiguda lliure directe sobre la bassa. Per sort és fonda i cap dels dos perd el coneixement, emergint els seus caps pocs instants desprès sobre els remolins d’escuma que la capbussada ha creat.

Tanco el llibre. El que he llegit sembla interessant, fins i tot em resulta familiar, però no te res a veure amb l’argument ni amb els personatges del llibre que ja fa uns quants vespres tinc entre mans. Potser m’he equivocat de punt, potser fins i tot de llibre, ja que a la tauleta de nit en tinc uns quants amuntegats esperant torn. L’obro novament i ara tot és correcte. Probablement m’he endormiscat mentre llegia i he començat a somiar.

Silenciosament s’atansa a l’altar i agafa delicadament la petita urna daurada. La guarda al sarró i surt per la porta petita del claustre. Un cop a l’habitació de l’hotel, l’observa amb atenció abans d’obrir-la per extreure’n el pergamí. Les filigranes gravades als costats de l’urna sols representen motius vegetals, fulles i heures que s’entrecreuen de forma elegant. No, no hi ha cap text ni cap missatge ocult, l’únic missatge és a dins.

Torno a tancar el llibre. Igual que ahir, el que acabo de llegir no pertany a la novel·la que estic llegint. Tot i així, de nou ho trobo vagament familiar. Observo amb atenció les tapes del llibre, i el que porten escrit. Tot em sembla normal, el títol del llibre, l’autor, el resum a la contraportada i l’opinió d’alguns crítics de prestigi i altres escriptors en haver-lo llegit. Torno a obrir-lo i res, ara ja torna a ser el meu llibre. Miro el rellotge. Son les dotze de la nit, tampoc és tan tard.

Recorre totes les sabateries de la ciutat cercant les botes que ha somiat que existeixen i que no troba. Fins que no hagi vist tots els aparadors, un rere l’altre, sap que no es podrà comprar les botes, ja que sempre li quedarà el neguit de que potser les que ella vol estan a la tenda que finament ha decidit no visitar. Quina pèrdua de temps. El pitjor és que això li passa sovint. Tan sovint que fins i tot ha pensat algun cop en fer un curs per aprendre a tallar i cosir la seva pròpia roba.

Ja hi som. Ha tornat a passar. I això que aquest mati de dissabte he estat llegint tranquil·lament força estona en el sofà sense trobar-hi res estrany. Quan vaig en metro o autobús tampoc em passa. Tan sols al llit. De nit. Però és que a més el que he llegit em recorda molt el començament d’un somni de no fa gaire. En tornar a obrir el llibre, un cop més el text aliè incrustat ha desaparegut.

Els llums enterbolits per la boira ja no es distingeixen els uns dels altres en la llunyania, apreciant-ne tan sols una claror difuminada on moments abans hi havia la costa i el port que encara s’endevinen.  El vaixell s’endinsa silenciosament en la negra foscor de l’aigua i de la nit, iniciant la travessia envers lo desconegut. Els passatgers van abandonant la coberta, on ja la humitat insistentment es deixa notar, romanent tan sols els que han tingut la precaució d’abrigar-se i potser algun romàntic que vol retenir una darrera imatge d’una terra a la que sap que no tornarà. El viatge serà llarg.

He de reconèixer que aquestes histories estranyes que nit rere nit llegeixo m’atrapen, em comencen a seduir per la seva proximitat, sent alhora tan distants.

Al dia següent m’ho penso una estona abans de començar a llegir. Estic disposada a arribar fins al final i treure’n l’entrellat. Per descomptat arribant al final del llibre, literalment, sense que em sorprenguin les seves ratlles i em facin tancar-lo abans d’hora.

I llegeixo el llibre d’una tirada sense parar. I en ell llegeixo, explicat amb tota mena de detalls, un dels meus somnis. M’agrada perquè sovint recordo els somnis, però mai els recordo complets, és més, no sé si arribo a somiar-ne el desenllaç. En canvi en el llibre està tot explicat, la introducció, el plantejament, l’argument, els personatges, l’acció i les descripcions, els pensaments, el desenllaç i les conclusions.

Des de llavors cada nit llegeixo sense presses el llibre, i aprofito per reflexionar tranquil·lament sobre el significat de cada somni, ja que sempre, d’una manera o altra, estan connectats amb la realitat que visc. Aprenc de mi mateixa. És més, em sorprèn que estiguin tan ben redactats, trobant sempre el mot més adequat. No tinc ni idea de qui ho escriu, perquè, la veritat és que estic bastant segura que no somio en paraules, somio més aviat en imatges, com si fos una pel·lícula. En canvi algú posa en text descripcions molt acurades dels paisatges i personatges, i explica, com si fossin seves, les meves emocions i pensaments.

Durant el dia ja no llegeixo el llibre perquè tinc por d’acabar la història i que perdi la seva màgia. Tampoc no en llegeixo d’altres, ja que amb un per dia és més que suficient. El problema és que em fa por, doncs de mica en mica m’estic enrocant, les meves experiències de dia, que de nit es tradueixen en somnis, que més endavant llegeixo en el llibre i que em fan tornar a somiar. No hi ha gaires noves entrades i crec que acabaré avorrint-me de mi mateixa.

Arriba una nit en la que llegeixo que llegeixo un llibre que, quan l’obro pel punt on m’havia quedat, narra un fragment que no te res a veure amb la història inicial del llibre. Em fa tant esglai que no puc acabar de llegir. De cop i volta el tanco.

Suposo que és llavors quan el llibre s’enfada. O potser és l’autor desconegut del llibre qui  s’enfada. El cas és que a la nit següent llegeixo que llegeixo que llegeixo un llibre que explica un somni meu que no puc acabar. Aquest cop si que insisteixo fins al final. Per descobrir que en realitat sols existeixo com a personatge atrapat dins del somni d’un altre, el somni d’un escriptor que vol escriure un llibre. Un llibre que va sobre un altre llibre, màgic, de somnis.

Transformació: de persona a bestia

Cada dia fas la rotonda de la plaça Cerdà. Per agafar desprès l’autovia de Castelldefels. Per entrar-hi t’has de posar al carril de l’esquerra. Sempre hi ha cua. I un parell de semàfors molts lents. Avances mica en mica, amb resignació, cedint el pas de tant en quant a algun cotxe que s’ha equivocat de carril i va per la dreta.

Passen uns dies.

Descobreixes que els que van per la dreta tenen molt de morro, fent menys cua que tu, que ja portés uns quants minuts avançant poc a poc, intenten colar-se amb prepotència. Deixes de cedir el pas i t’amorres al cotxe de davant, mirant desafiadorament als que circulen per la dreta amb l’intermitent posat.

Passen uns quants dies més.

Un dia, quan arribes a la rotonda de la plaça Cerdà ja hi ha cua al carril de l’esquerra, decideixes circular pel de la dreta i amb una mica de sort, passar a l’esquerra quan hi hagi un forat. Guanyes com a mínim un semàfor i uns quants minuts. Un cop t’has col·locat a l’esquerra deixes passar algun cotxe encara més agosarat que apura fins el darrer moment per col·locar-se en el carril adequat.

Alguns dies més tard.

Entres ja directament pel carril de la dreta, avançant a tots els que fan cua i t’incorpores bruscament a l’esquerra en el tram final, mirant de forma intimidatòria als que van poc a poc per l’esquerra. T’amorres al cotxe de davant i mirant desafiadorament als de la dreta no cedeixes el pas a cap altre, que com tu intenta guanyar terreny per la dreta.

I ja està. T’has convertit en una bestia.

Tot plegat han passat pocs dies.

I així amb tot.

Martiritzant Santa Sílvia: història d’un fracàs.

Als set anys l’escola em va regalar el llibre que ho va iniciar tot. S’anomenava “Pequeños grandes mártires” i narrava la vida de nens i nenes que havien estat perseguits i martiritzats fins a la mort per defensar el cristianisme. A màrtir per capítol; ara sols recordo Santa Eulàlia, Santa Llúcia i Sant Pancraci. Deu n’hi do!. Era un llibre d’argument i frases truculentes, que deixaven poc espai per la imaginació; vaja, que no tindria res a envejar d’alguns textos sado d’avui en dia. Me’l van donar, crec, que per haver tret bones notes.

Santa Sílvia no hi sortia.

Tampoc era una verge, com Montserrat, Núria, Mercè, Neus, Maria i altres.

Llavors, qui era Santa Sílvia? Quins eren els seu mèrits?

Vaig preguntar a la mare i l’únic que em va saber dir és que era una santa casada. Als set anys  aquest mèrit no em va semblar res de l’altre mon. O sigui que vaig seguir preguntant. L’avia em va dir que era la mare del Papa Gregori. Llavors el mèrit era haver estat la mare d’algú molt important? El premi era per haver estat una bona mare, haver educat bé un fill de manera que aquest fos molt religiós i acabés sent Papa?. Als set anys aquesta explicació em va decebre, i a més no m’hi vaig sentir gens identificada. Ser mare era quelcom que ni m’havia plantejat.

A l’escola em van parlar d’un altra que era una santa molt devota i verge. Vaig preguntar si llavors això volia dir que era com la Verge Maria o com la de Montserrat i em van contestar que no, que no era una mare de deu, que no havia estat mare de ningú. Vaig insistir preguntant que volia dir exactament verge i em van contestar que no havia conegut cap home. Vaig veure clar que aquest camí tan estrany tampoc no era el meu, perquè jo coneixia al meu pare, als meus tiets, al meu germà i als seus amics, als meus cosins i als germans de les meves amigues.

I vaig decidir millorar el prestigi del meu nom. Esdevenir una Santa Sílvia per mèrits propis i mes importants que els de les meves predecessores, posant-lo a l’alçada d’altres santes. Dignificant-lo.

Calia patir martiri.

Però a finals dels anys seixanta i vivint a l’Eixample no hi havia romans que em poguessin perseguir ni torturar. El projecte no era fàcil i calia planificar molt bé els detalls.

Tinc un clar avantatge, vaig néixer al setembre sota el signe de Verge i per tant soc analítica, planificadora i treballadora incansable. I com ascendent soc Sagitari, per tant optimista, aventurera i independent. Èxit garantit.

La primera pensada va ser deixar-me morir de gana en nom de Deu. Però la vaig abandonar per poc pràctica. Els meus pares no ho haurien entès i m’haurien obligat a menjar. Com a molt podia prescindir de l’entrepà de l’esmorzar, però que en feia? Llençar-lo a les escombraries del pati era un pecat. Si al  menys el pogués donar a algun altre nen que patís gana, però no en coneixia cap i el meu pare em portava i venia a buscar a l’escola, o sigui que no tenia cap possibilitat de trobar-ne un pel carrer. I a més, suprimint l’entrepà tampoc m’hauria mort si a casa esmorzava, berenava i sopava, i al cole em feien menjar obligatòriament tota la safata del dinar. Finalment, morir-se de gana perquè sí, em semblava una mort estèril, no hauria servit de res, quin bé hauria fet?. Tampoc es que em semblés que la mort dels nens màrtirs hagués estat gaire útil, però almenys a ells algú els havia perseguit.

A l’escola em van donar la solució. Indirectament.

El capellà sempre ens deia que havíem de parlar amb Deu cada dia una estona, millor al vespre i que si érem prou perseverants, l’acabaríem escoltant. I ens preguntava una per una com ho fèiem. Recordo que jo li deia que ja ho intentava cada nit, però que després de parlar molt jo, sí que em semblava que algú em contestava, però que no tenia la certesa de que la veu fos de Deu, que em semblava que era jo mateixa que em responia. Llavors el capellà em preguntava detalls i com que jo li deia que hi parlava des del el llit i després d’haver resat  l’oració de l’Angel de la Guarda amb la meva mare i el meu germà, sempre em contestava dient que còmodament des de el llit no valia, que havia de ser des de una postura de sacrifici, per exemple de genolls directament a terra sense coixí ni catifa. Cosa impossible perquè la meva mare ens feia resar l’oració, que era curta, de genolls sobre la catifa per no refredar-mos, i amb els braços recolzats damunt del llit. Immediatament després ens havíem de ficar a llit, ens atrapava bé els llençols i les mantes, ens llegia un tros de conte, ens feia un petó, apagava el llum i s’enduia rodant la catalítica. De cap manera li podia dir que anés passant que jo em quedava de genolls una estona per parlar amb Deu.

La meva mare doncs, representava els romans, s’oposava a que jo pogués parlar amb Deu. I m’hauria perseguit. Un punt clar, ja tenia els romans.

La resta era fàcil, es tractava de perseverar, no adormir-se i quan la casa ja estigues en silenci, sortir del llit i amb una postura de mortificació, com més sacrificada millor, parlar amb Deu. Si aconseguia tenir fil directe amb Deu, potser podria fer de missatgera i anar arreglant alguns problemes del mon, alguna guerra, la fam, etc. I com que segur que per aconseguir-ho m’hauria de mortificar molt, tothom veuria clar que era màrtir. El tema de la mort no el tenia ben resolt, però sempre podia passar que en arribar a un determinat nivell de mortificació, el procés fos ja irreversible i m’acabés morint sense remei. Si no fos així, ja m’ho pensaria arribat el cas.

Em va semblar un pla excel·lent.

Un pla tan bo que no me’l vaig voler quedar per mi sola i el vaig compartir amb el meu germà, que tenia cinc anys, sabent d’antuvi que diria que sí convençut, perquè sempre deia que sí a tot el que, com a germana gran, li proposava.

Dit i fet. A la nit, quan els meus pares ja s’havien allitat, m’aixecava i obria la porta del balcó perquè entrés l’aire fred i mortificador de l’hivern. Llavors despertava al meu germà, ens trèiem el pijama i despullats de pel a pel ens posàvem a dormir damunt les rajoles congelades del terra. Darrere del teatre de titelles que havíem canviat a cal drapaire per un munt de diaris vells, plantat enmig de l'habitació, perquè si la mare donava un cop d’ull no ens veges.

Al tercer o quart dia ens van enxampar. El meu germà es va posar malalt. Per molt que els vaig explicar la magnitud de la gesta, els meus pares no van entendre res. Es van enfadar molt. I van considerar que ja no era bo que el meu germà i jo dormíssim a la mateixa habitació. Ell es va quedar on érem i jo vaig passar a una habitació petita i fosca, que era l’habitació dels mals endreços, amb una única finestra que donava a l’escala interior i a l’ascensor. Entre la meva habitació la del meu germà hi havia la dels meus pares que sempre van dormir amb la porta oberta per si de cas.

Aquesta és la història d’un fracàs d’infància. Però diuen que dels fracassos també s’aprèn. Em va costar pair-ho, però com podeu suposar, ara estic mes que contenta de no haver-me'n sortit.