Dos contes

Els vuit contes que més petjada van deixar en la meva infància són el de “la Sireneta”, “Peter Pan y Wendy”, “El maravilloso país de los Snerg”, “el Principe Feliz”, “el Gigante Egoista”, “Heidi” , “El libro de las tierras vírgenes” i “El maravilloso viaje de Nils Holgersson”.

Tots eren llibres antics que vivien al pis de Rosselló amb nosaltres. Cap era meu, devien ser de les meves tietes o de la meva cosina Eulalia que hi havia viscut abans de marxar als Estats Units. Aquella llibreria de fusta atrotinada que hi havia al menjador, donant al pati interior del bloc de l’Eixample, era el meu racó dels tresors des de ben petita. M’hi passava hores i això que no era gaire gran. Tots els llibres tenien lloms polsegosos i gairebé del mateix color, a la majoria no es llegia ni el títol ni l’autor, bastants estaven folrats amb un paper marró d’embalar. Fins que no el treies del prestatge no podies veure quin tresor amagava.

M’agradaven tant, que quan encara no sabia llegir els mirava pels dibuixos (pocs però fantàstics) que tenien. I amb els dibuixos somiava el que més endavant tornaria a somiar en entendre les lletres. Potser per això vaig començar a llegir tan d’hora. Potser per això llegir és l’única cosa que no he deixat de fer des de que tenia tres anys. No puc sortir de casa sense un llibre, no puc anar a dormir sense un llibre.

La meva mare no devia valorar aquells llibres perquè em va donar permís per pintar-los de colors i jo era tan petita que encara no sabia acolorir sense sortir-me de la ratlla. Quin desastre, no sabeu la ràbia que em fa ara, haver espatllat aquells dibuixos tant meravellosos. Ja més gran els calcava, els copiava, m’inspirava en ells per fer-ne d’altres. 

Quan vam marxar al pis nou volia endur-me’ls tots i no em van deixar. Suposo que al ser un pis nou i el primer pis dels meus pares, l’altre era de lloguer, devien voler que tot fos nou també. Potser per això durant força anys vaig remenar i comprar un munt a les llibreries de vell, devia ser una forma inconscient de tossuda venjança. El cas es que el lloguer es continuava pagant, era un lloguer molt baix, perquè a l’estiu venia la meva tieta i a vegades deixaven el pis a amics americans que volien visitar Barcelona. Vaig fer-me amb unes claus del pis i als disset anys, quan ja tenia llibertat per anar amunt i avall per tota Barcelona hi vaig anar d’amagat i em vaig endur els set llibres que he esmentat. 

I no me’n vaig endur més perquè els meus pares em van trobar les claus, em van esbroncar de valent i me les van confiscar, pensant-se que hi anava amb el xicot amb qui per aquella època sortia. I tenien raó, hi anava pels llibres, però també hi vaig anar un parell de cops amb en Jaume, el meu primer gran amor, per tenir una mica d’intimitat doncs estava cansada de passejar pels carrers freds d’hivern amunt i avall, no teníem diners per anar a una granja o al cinema gaire sovint, d’escoltar les esbroncades escandalitzades de la gent si ens petonejàvem o abraçàvem amb ànsia en un banc o en alguna cantonada i de triscar pels boscos de Vallvidrera i Sant Cugat, humits, foscos i tremolant de fred. Enrabiada ho vaig negar tot, mentint i acusant als meus pares de ser uns malpensats, però em creguessin o no, em vaig quedar sense les claus. Mes endavant també vaig perdre en Jaume que es va enamorar d’una noia de la seva colla, la Maria, que estava molt bona. Vaja això es el que em va dir, que estava tan bona que no podia deixar de somiar amb ella. També em va dir que no trobaria mai ningú com jo, amb tanta energia i imaginació i que a la meva vora no s’avorria ni un instant. Però dormit somiava amb ella, que era una forma de dir-me que trempava per ella, no?. Jo sols sabia que duia un collar de perles, i per mi una noia que als disset anys duu un collar de perles no val la pena, però com argument per convèncer-lo era una mica feble comparat amb la trempera, o sigui que el vaig perdre. I no va ser gens fàcil, durant una època vaig ser un fantasma que pul·lulava mati, tarda i vespre, pels carrerons del casc antic de Barcelona, però aquesta és un altra història.

Tornem als llibres.

He anomenat vuit llibres i encara avui en dia no sé quina relació hi ha entre ells. Perque aquests vuit i  no uns altres? En que s’assemblen?

He anomenat vuit llibres, però el títol d’aquest escrit parla de dos. De dos que al meu parer van ser profundament traïts pels dibuixos animats de Walt Disney i per les versions de llibres infantils retallades i deformades, no se si per fabricar bledes en comptes de nens.

Em refereixo a la Sireneta i a Peter Pan i Wendy, encara que deu n’hi do de la destrossa del Libro de la Selva, aquesta no la critico perquè la pel·licula em va agradar molt de petita.

La Sireneta no es casa amb el príncep. En altres versions les germanes de la Sireneta demanen a la bruixa que desfaci l’encanteri, i llavors la Sireneta, que ha viscut el desamor i la tristor de no sentir-se estimada, renuncia a les seves cames i a la seva ànima i torna al fons del mar, amb les seves germanes que la consolaran.

El conte real i no acabava així. La Sireneta ho sacrifica tot per l’amor que sent pel Princep. La bruixa li explica clarament les conseqüències, abans de que ella prengui la decisió. Però ella està ben segura de que ell també l’estima perquè ho ha vist en els seus ulls quan l’ha rescatat del naufragi. Decideix assumir el risc. I és cert, ell l’estima, però com molts humans és voluble i inconstant. El fet de que sigui muda i no sigui noble, son impediments massa grans i al final s’acaba enamorant d’una princesa com ell i s’hi casa. Llavors la Sireneta sap que irremissiblement morirà en sortir el sol, quan l’amor del príncep s’hagi consumat, tal i com li ha explicat la bruixa, ja que el seu al final no ha estat correspost. Les seves germanes intenten ajudar-la i la bruixa els explica que l’única manera de tornar endarrere és que la Sireneta mati a la princesa mentre dorm. Ella ho intenta però no pot perquè estima de debò i no vol causar cap dolor al seu estimat. I certament, mentre el príncep -mortal i inconstant- celebra feliç la primera nit de noces, ella s’acomiada de les seves germanes, i mentre el príncep -inconscient del terrible dolor que ha causat-, dorm feliç entre els braços de la seva estimada, al despuntar els primers rajos de sol ella comença a desfer-se en llàgrimes de dolor i solitud, aprenent per primer cop el que és plorar, ja que les sirenes no ho fan. I plorar la reconforta i fa que de mica en mica es vagi sentit en pau, mentre es va desfent convertint-se finalment en escuma del mar. Les seves germanes l’acompanyen en aquest darrer viatge, mirant-la plorar i besant-la un darrer cop, ja convertida en escuma. I de l’escuma passa a formar part de les germanes de l’aire.

Aquest és un bon final, fins i tot si s’acaba convertida en escuma i prou (que era la primera versió que va redactar en Christian Anderssen).

L’altre és Peter Pan i Wendy. Es trist, tristíssim llegir com Peter Pan va tornat als estius – i hi ha estius que s’oblida perquè esta molt distret jugant al país de MaiMes i el control del temps no és pas la seva especialitat – i passa el temps i Wendy va creixent i procura encongir-se i amagar-se en la penombra de l’habitació perquè Peter Pan no ho vegi i continuï confiant amb ella. Fins que el darrer cop no pot dissimular més i en Peter s’espanta en veure que s’ha convertit en una persona adulta, ja no tenen res en comú, més que un record d’uns estius que van compartir. Wendy ha seguit el camí que s’esperava d’ella, madurar, créixer, deixar de jugar, tenir una filla. I serà aquesta filla la que Peter Pan s’enduu en el darrer viatge, encantat amb una nena que l’admira i que coneix les seves aventures perquè la mare els hi ha explicat en anar a dormir, condemnant a Wendy a veure com la seva filla la reemplaça en l’estimació que el noi havia sentit per ella. Recordo perfectament que quan vaig arribar al final del llibre, i era ben petita, em vaig prometre a mi mateixa que aixó a mi no em passaria mai, que ja podia creixer en mida i edat, però que sempre conservaria ganes de jugar, d'inventar, de somiar. I que sempre viuria la vida com una aventura, dia rere dia.

No es poden alterar els finals dels llibres. Per respecte als autors, però sobre tot per respecte als lectors, que per molt nens que siguin estan perfectament capacitats per entendre més coses de les que a vegades ens pensem. I per extreure'n conclusions. 

Si ens roben el final, ens roben molt més que la capacitat d'entendre l'autor.