Petits i no tan petits detalls

que converteixen tres dies de festa en especials.

Sortir a caçar castanyes pel camí que puja de la Vajol al Coll de la Manrella i estar-se molta estona regirant entre les tous de fulles, trobant-ne sols de molt petites i encara mig tancades entre les punxes. Esgarrinxar-se els dits a base de bé per collir-ne al menys un grapadet,  trepitjar-les amb el terra tan tou es impossible, i em reconec incapaç de tornar d’un passeig amb les mans buides. Tot argumentant que la culpa la te la manca de pluja. I un cop feta la feina mínimament digna (un parell de dotzenes de minúscules castanyes), i tancada la minsa bossa  dins la motxilla, sortir de les bardisses, tornar al camí i trobar, uns cent metres més endavant, un castanyer que generós ha deixat caure ben obertes tot un munt de fruits lluents i gegants al bell mig del camí. En cinc minuts omplir la bossa. A riallades.

Aprendre que si surto per la porta del carrer, mentre dic als meus fills que surtin amb el Tro per la porta del jardí i passa el temps i no apareixen, de manera que he d’acabar donant la volta a la casa i entrar pel jardí disposada a renyar-los, la culpa no es seva, és que li he creat un dilema al Tro, que com bon gos d’atura s’ha quedat dividit i no sap a qui ha de seguir i ha decidit tombar-se a terra i no fer cas fins que no apareguem tots junts per la mateixa porta.

Entrar per la porta del jardí, tots carregats amb les bosses i motxilles, sense recordar que no hi vàrem ser per recollir les figues i que el terra n’estarà escampat de mig podrides. Amb les preses perquè no s’escapi el gos, no pensar-hi i empastifar tres parells de sabates que pocs segons després empastifaran a consciencia el terra de casa. Donar l’alto i valorar la magnitud del desastre: menjador, cuina, lavabo, escales, saleta, sofà. Comencem bé.

Tornar a la figuera, ara sí, caminant amb cura, per mirar estranyada que ha passat i cercar, com no una dolça compensació a l’esllomada de neteja. A finals d’agost les figues eren miserablement petites i verdes, i per primer any en vint anys no n’havíem pogut menjar ni una. Ara en canvi n’està ple. Moltes són a terra per profit de les formigues, altres massa amunt seran pels ocells que no han parat de venir-hi aquests tres dies, però i les del mig, que? No tinc licor per fer-ne figues en conserva (senceres) i a més em sembla que son massa madures, dit i fet, en faig una melmelada. Una olla gran plena.

I ara ve quan no trobo ni un sol pot ni carmanyola, ni cantimplora a casa. A setmana santa varen entrar ratolins fent un forat a la paret i van deixar la cuina tan malmesa que vaig llençar-ho tot. Per uns instants em miro l’enorme porró que va comprar el meu pare i que ja no fem anar, però no serveix, la melmelada no ha quedat tan líquida com per que ragi pel broc. Al poble sols hi ha una botiga i no cal dir que no venen els pots precisament buits i no tinc cap ganes de sortir de ronda per Figueres a cercar-ne.

Menjar-s’ho en tres dies és impossible Doncs què he fet? Sort que tinc uns fills molt soferts. Divendres vàrem dinar llenties  - de POT – amb verdures, dissabte cigrons – de POT – amb verdures i diumenge mongeta blanca – de POT- amb verdures. Al Cesc de fet no li agraden gaire ni les llenties, ni la mongeta blanca, però lo que decididament no li va són els cigrons.  Però l’he acostumat a menjar de tot, i encara que és un plat que ell no demanaria mai a un restaurant si a casa n’hi ha, s’ho menja. Al tercer dia em va preguntar si ho estava fent a posta, això de cuinar les coses que no li agraden. De segon llom o botifarra amb salsa de figues, iogurts naturals amb una cullerada de melmelada de figues en comptes de sucre, per esmorzar torrades amb melmelada, com no , de figues.  Ja sols em faltava posar-li melmelada al pinso del gos. Ara tinc els pots al congelador, doncs ens convé descansar una temporadeta.

Hi afegiu passejades vorejant el pantà de Boadella al capvespre, o el camí de ronda que va de Llança a Port de la Selva, força música, un llibre per agafar el son, i moltes converses pausades com feia temps que no tenia amb els meus fills i surten uns dies especials i inoblidables.