Eternitat organitzada

Li donà els dos prospectes perquè els estudiés i desprès marxà a atendre un altre, no sense abans indicar-li que no hi havia presa.  Disposava del temps que volgués per pensar-hi, sol i amb calma; quan hagués pres una decisió ja tornaria.

Es va quedar de peu amb un fulletó a cada mà, com si fossin dos destinacions diferents agafades en una agència qualsevol, com si estigués planificant un viatge organitzat, un creuer  o els vacances de l’estiu. Ell, que no n’havia volgut fer mai cap, que no li agradaven.

No cal dir que els dos lluïen les excel·lències i meravelles del lloc; en un hi havia banys termals d’alta temperatura, saunes naturals, aigües sulfuroses molt bones per la pell, sortides a veure volcans i guèisers en erupció, moltes barbacoes, rock progressiu, metal i jazz, barranquisme i espeleologia, postes de sol incendiades, una gran biblioteca assortida de llibres i pel·lícules de thrillers, terror, ciència-ficció, turmentes espectaculars de trons i de llamps, correfocs, diables, dracs i cuques-feres ferotges de totes mides; l’altre tenia una cuina naturista, camps de golf, piscines climatitzades, banys de sol, música clàssica, lleugera i espirituals negres, passejos a vora mar, navegació a vela i creuers, esqui en glaceres, sortides a les neus perpetues, ball de gegants i danses provençals, la biblioteca estava especialitzada en novel·la romàtica, espiritual i auto-ajuda (- amb quin objectiu?- ), escalada i parapent. En l’únic que coincidien és que en les dues biblioteques tenien una secció de novel·la històrica i poesia.

Com sempre. Si be globalment el convencia més una oferta que l’altra, no veia perquè havia de renunciar a la vela i els passejos per cims nevats, que sempre li havien agradat.

Perquè era tan difícil decidir-se?. Millor encara, perquè havia de prendre una decisió?.

En realitat no era tan diferent del que passava a baix, on tothom et demanava que et definissis: mar o muntanya, clàssica o rock, ciència-ficció o literatura – com si no fossin el mateix si el text és bo - , documentals o programes “basura”, català o castellà, pijo o progre, tennis o pàdel, futbol o basquet, Barça o Madrid, viatges organitzats o d’aventura i un gran etcètera. Qui s’havia inventat aquesta necessitat de classificar-ho absolutament tot en dos oposats – aparellament discutible la majoria de vegades – que per força havien de ser incompatibles?. Si quan estava a baix es va negar rotundament a ser classificat. Si la sola idea li recorda les papallones que col·leccionava el seu avi, espectaculars, clavades en una vitrina, cada una en el seu lloc i amb una etiqueta classificadora,...i totes mortes.

El temps va passant.

Ja ho te. Intentarà pactar. Havent introduït tants canvis respecte el que a baix prometen i anuncien, ja no ve d’un. Si ho sap negociar, potser hi sortirà guanyant. Per negociar però, és necessari recordar bé com ha anat tot el procés.

Moria. El motiu no te importància.

Anava a parar a una sala plena de boira – no com fum, més aviat com si hi hagués núvols escampats arreu - on podia entreveure una silueta que parlava però ell no aconseguia entendre res del que l’hi estava dient. Educadament esperava a que acabés sense interrompre. I llavors li preguntava on havia d’anar.

Començava a riure, i la seva rialla ressonava per tota la sala i feia bellugar els núvols en remolins. Total que amb això “s’escampava una mica la boira” i a partir d’aquell moment aconseguia entendre la seva resposta. 

-  Ja no és tan senzill – deia la figura emboirinada 
-  No entenc que vol dir – inquiria ell. 
- Doncs que abans els casos estaven molt clars. Hi havia màrtirs i sants que clarament anaven al cel i dictadors sense escrúpols i assassins que anaven directes a petar al infern – explicava la figura 
- I on queda el purgatori que ens venien de petits? – va preguntar. 
- Bé, hi havia uns pocs casos que no quedaven clars i per això s’havia creat una sala d’espera anomenada purgatori – aclaria la figura. 
- Llavors quin és el problema, tot és com sempre, no? – afegia ell. 
- Ni gens menys, s’ha hagut d’eliminar el purgatori per excés de demanda. Al augmentar la població mundial, ha augmentat també el nombre de morts i al purgatori ja no s’hi cabia – confessava compungida la figura. 
- Doncs ara que és fa? – preguntava ell, picada la curiositat per primer cop. 
- Ho varem substituir per un tribunal amb tres membres del cel i tres de l’infern que interrogaven al mort i desprès decidien, sense considerar la voluntat del mort per ser imparcials.

Vaja, això de la darrera voluntat, sembla ser que tan sols s’aplica entre els vius, va pensar ell. I a continuació preguntà: 

-     - Doncs com és que a mi no m’està jutjant cap tribunal.

      - Es que també varem haver de suprimir el tribunal – mormolejà la figura en un to més aviat baix.

      - I quin va ser el problema en aquest cas? – inquirí ell.

      - Les decisions dels tribunals causaven molts disgustos i baralles si s’enviava al mort al lloc on no volia anar. Si anava a parar al infern sense voler-ho, cada cop que es trobava amb els tres membres del tribunal pertanyents al infern hi havia insults, esgarrapades, cops i fins i tot venjances a traïció.

     - Ja, però al infern ja es suposa que passen aquestes coses, no? – digué ell cercant una confirmació.

     - Si, es clar, les baralles al infern es podien assumir. El que no es podia tolerar de cap manera és que aquestes baralles es donessin al cel. I també n’hi havia.

   - Doncs, si em permet que li digui, això si que no m’ho esperava – va comentar confós ell.

La figura emboirinada va explicar que precisament per aquest motiu s’havien acabat els tribunals. A banda de donar molts problemes, ningú en volia formar part per por a les possibles represàlies. 

- M'agradaria preguntar com s’ha resolt la situació – va afegir ell un xic preocupat.

Va ser llavors quan la figura emboirinada s’atansà i li donà els dos prospectes, un en tons pastel: blau cel i rosa pàl·lid, amb lletres platejades i daurades; l’altre rabiosament vermell i negre vellutat fent contrast les lletres en els mateixos colors, que ell com economista i responsable de màrqueting de la seva empresa va valorar amb ulls molt crítics.

Si, això era exactament el que havia passat.

Va cridar al de la figura emboirinada amb el pensament, ja que no va trobar cap interruptor, timbre, cadena, campana, xiulet, ni res que s’hi assembles.

I mentre esperava que aquest fes acte de presencia, va començar a vestir l’estratègia que seguiria per convèncer-lo. A fi de comptes havia estat responsable de vendes durant molts anys i tenia una il·limitada confiança en les seves capacitats com a negociador. Repassà mentalment el discurs:

“Benvolguda figura emboirinada, agreixo molt la seva atenció i aquesta informació tan detallada que m’ha proporcionat. Però han considerat que potser ara, que fins i tot al cel sembla ser que hi ha crisis, es podria plantejar un període de practiques d’un any, abans de signar cap contracte?. Es a dir, mig any a cada destinació per, un cop transcorregut aquest, fer la tria definitiva?. Les avantatges son moltes: incentius per millorar en ambdós entorns, la sana competitivitat, la possibilitat de corregir errors comesos, la possibilitat de fer ofertes i contraofertes a individus que interessin en un o altre bàndol per motius estratègics, ............... Mes endavant es podria completar l’oferta amb sortides d’aventura de cap de setmana a l’altre escenari,  adreçades a habitants que ja portin més de quatre anys sense bellugar, i sortejades o bé com a premi de concursos, bingos...........”

Amb un gest, la figura emboirinada feu desaparèixer la boira, francament encuriosit  i amb l’objectiu de poder centrar millor l’atenció i la vista en les taules d’inversions i guanys a curt, mig i llarg termini, que el nou  habitant començava a dibuixar a l’anvers dels prospectes sense deixar de parlar.