Sugus de pinya

Avui compleixo anys i em ve de gust explicar una anècdota de la meva infància que succeïa justament cada setze de setembre.

Començava l’escola, i tot i que m’agradava aprendre, mai tenia ganes de tornar ni em convencien gens ni mica els grans que intentaven ensarronar-me parlant del retrobament amb les amiguetes, l’avooorrimeent dels llaaaargs diiiies d’estiuuuuu (pronunciat per afavorir els badalls)  i que ens podríem explicar les unes a les altres el que havíem fet al llarg dels tres mesos. No m’avorria pas a l’estiu. El primer dia de classe, un nou curs, un any més, nous professors, alguna companya nova i alguna que no tornava. Un dia ple d’incògnites que no em seduïa en absolut. Aquest era el meu regal d’aniversari: tornar a l’escola.

El dia abans, al vespre, a més de la camisa blanca i l’odiat uniforme (pichi?) de ”pota de gall” que picava fins a destrossar-me les cuixes i que la meva mare per precaució em feia posar amb enaigües que a vegades anomenava viso, per acabar de espatllar-ho doncs cada vegada que bufava el vent o corria es veien les puntes blanques i cursis sobre sortint. Uniforme al que ja m’havia enfrontat un parell de setmanes abans enfilada a una cadira – com a recordatori de que tot lo bo s’acaba -  per allargar els punys de la camisa, girar el coll si estava gastat d’una banda, fer córrer els botons a mida que em creixia el pit, desplaçar la tavella del cinturó a mida que se m’estrenyia la cintura (ja, ja), allargar la faldilla i altres vexacions.  Deixar-ho tot ben arrenglerat abans d’anar a dormir. I al despertar la meva avia m’enllustrava els cabells - igual que jo havia enllustrat els mocasins la nit abans - amb brillantina i em feia dues trenes o dues cues ben tibants.

El dia setze de setembre començava l’escola i sortia de casa amb l’uniforme, les trenes, la motxilla i una bossa d’un quilo de sugus de tots colors i sabors per repartir a la classe i als professors.  La maleïda bossa dels sugus que la meva mare em donava tota contenta i em recordava que no sols n’havia de donar a les companyes sino que havia d’anar al començament de cada classe a la taula del professor, dir-li que era el meu aniversari i donar-li un grapadet.

Els sugus. Quin malson. D’amagat els comptava durant la nit per saber quants n’havia de donar per nena i professor, doncs em feia pànic equivocar-me i quedar-me sense abans d’haver repartit a tothom. Hauria estat terriblement injust per part meva. Però no deixava de ser un càlcul estimat doncs un professor podia donar-mos dos assignatures, o fer dos hores, i jo encara no tenia l’horari. Tampoc sabia exactament quantes seriem, per tant sols feia un càlcul temptatiu i arrodonint a la baixa.

En arribar a classe i durant la primera hora comptava a corre cuita quantes érem en passar llista el primer professor.  Però llavors la classe ja començava i no m’atrevia a interrompre el discurs de la professora aixecant-me  i caminant fins la tarima amb la bossa dels sugus. Sols de pensar-hi em posava vermella com un tomàquet (era terriblement tímida). Per tant entre dubtes i angoixa transcorria la primera classe. Quan començava la segona, ja sabia quantes companyes tenia, però si m’aixecava llavors i repartia els sugus, n’hauria donat a la segona professora però no a la primera i per tant aquesta es podia pensar que li tenia mania. Passava la segona hora rumiant com arreglar-ho sense trobar cap solució i evidentment tampoc no m’aixecava a repartir els sugus. Em quedava clavada a la cadira. Desprès venia el pati i tenia la pensada de repartir-los allí, però llavors no  n’hauria donat a cap professora i a mes, ens escampàvem per tot el pati i no recordava la cara d’alguna de les noves alumnes i hauria estat molt lleig i discriminatori no donar-n’hi.  Així anaven passant les hores i cada cop era pitjor, fins que assumia que no els podia repartir perquè ja era massa tard i que la cadena d’errors acumulada ja no tenia solució, doncs a cada hora sortien més perjudicats en el repartiment. Que en realitat acabava sent un no-repartiment. A partir d’un moment donat seguia l’angoixa però llavors era d’un altre tipus, millor dit de dos tipus. Patia per si una companya descobria que tenia un quilo de sugus amagat al calaix, doncs no hauria sabut com justificar dur-los i no repartir-los, doncs si intentava posar en paraules el fil dels meus raonaments, tots em semblaven ridículs. I també patia començant a rumiar com ho faria a casa per dir que no havia repartit els sugus sense que els meus pares em diguessin que era un cas perdut i una tonta; el meu pare afegiria que tenia la capacitat de convertir en difícil tot allò que en realitat era tan fàcil. I reconec que la resta de curs em fixava amb les meves companyes que repartien sugus i piruletes sense problemes, sense comptar res i si s’acabaven abans d’hora li deien a les que s’havien quedat sense que en demanessin a les altres. I m’esforçava per aprendre. Però res. Jo no tenia remei.

Eliminar les proves, llençar-los, era la primera temptació, però estava educada en que no es pot llençar res perquè hi ha molta gent que passa fam i es un menyspreu terrible cap als altres. Tornar-los a casa tampoc, no em podia enfrontar als meus pares. I llavors prenia l’única, i estoica, decisió possible: menjar-me’ls tots jo sola en el camí de l’escola a casa, uns quaranta minuts a peu, procurant escapolir-me de les companyes que baixaven en la mateixa direcció que jo. Això si no venia el meu pare, que si em venia a buscar, llavors em tocava amagar-los a la motxilla i fer-los desaparèixer tots coll avall en una sola nit. Havia de ser com més ràpid millor perquè sino corria el risc de ser enxampada amb mitja bossa i m’hauria estat molt difícil de justificar.

Avorria els sugus. Odiava el sugus. Odiava complir anys el primer dia de curs. Jo sempre tan metòdica començava menjant primer els que menys m’agradaven, els de maduixa, perquè com un quilo de sugus son molts, pensava que si anava deixant pel final els mes bons, els de llimona i en darrer lloc els de pinya, no se’m faria tan costa amunt empassar-me les darreres dotzenes. I suposo que no cal dir que me’ls menjava amb paper i tot, perquè es clar, com hauria pogut justificar tenir a la motxilla tots els embolcalls?. El paper de fora es mastegava ràpid, el problema era l’altre paper blanc i una mica setinat de dins. Vaig aprendre que convenia deixar-ne un grapadet variat i dir-li a la meva mare que n’havien sobrat, perquè sino a l’any següent en comptes d’un quilo la meva mare, sempre tan generosa amb el menjar, compraria un quilo i mig i no se si hauria suportat perllongar el mal de panxa que tenia durant un parell de dies.

I se que és una anècdota ridícula i que fins i tot pot esverar; quants nens i nens no tenien res per celebrar el seu aniversari, ni llavors ni ara, i en canvi jo, afortunada, no sabia apreciar-ho i ho esgarrava.  Però ho poso com una anècdota, si voleu simplona i innocent, de com la visió que tenim els nens i els adults pot ser molt diferent, pot haver-hi un veritable abisme de comprensió, fins i tot en coses tan senzilles com un quilo de sugus.