L’accelerador de capacitat intel•lectual

L’Elisenda es podia considerar una nena amb molt sort. Als tres anys els Reis ja li havien portat la millor joguina: l’accelerador de capacitat intel·lectual.

Va ser el regal que més èxit va tenir l’hivern del 2009. S’havia anunciat per la televisió en una campanya intensiva, i també figurava en moltes pancartes publicitàries al llarg de les carreteres. La imatge tendra d’una nena petita jugant-hi. Una pantalla, un petit ordinador, un joc que era molt mes que un joc. Per desenvolupar de forma accelerada la capacitat intel·lectual dels nostres infants, els futurs genis del demà. Si, els que, entre d’altres proeses, haurien de resoldre els problemes que la nostra generació entossudida s’entestava en crear. I la veritat, tal com estaven anant les coses darrerament, quan abans poguessin començar a fer-ho millor, que a nosaltres ens queda poca corda i la que hi ha l’hem embolicat massa.

En Josep i na Maria hi varen caure, com molts altres pares. Estimaven amb bogeria la seva única filla, na Elisenda, i de la mateixa manera que per ells era la nena més bonica i espavilada del mon, volien que en començar P3 fos també una de les nenes més intel·ligents de la classe. Ho van fer de bona fe, igual que els altres pares. Varen pensar que a més de les estones que passaven amb la seva filla, jugant amb les lletres de l’abecedari que s’enganxaven a la porta de la nevera, fent menjarets de joguina amb la seva cuineta, dibuixant animalets a la pissarra, o explicant contes tot mirant les il·lustracions dels llibres,...una estona d’aprendre sola no li aniria gens malament per començar a practicar alguns dels valors més demandats per la societat: responsabilitat individual, imaginació i independència. I van estimular l’Elisenda a jugar-hi una estoneta cada dia.

Igual que molts altres pares. En comptes fer construccions, carreteres, puzles, nines, cotxets. En substitució del parxís, els escacs, el dominó, l’Intelect, o el Monopoly. Reemplaçant els  dibuixos, pintar làmines, retallar figures, llegir. Oblidant la pilota, bicicleta, patins, raqueta de tennis o les pales de ping-pong.

Mentre els pares descansaven, parlaven de les coses del dia, llegien el diari, cuinaven o planxaven, els nens i nenes s’acceleraven.

Acabades les vacances de Nadal, l’Elisenda s’avorria a l’escola. Estava força més distant i distreta que a començament de curs. No prestava atenció a les activitats que les mestres explicaven. Al pati no jugava gaire amb altres nens. Va començar a plorar els matins perquè que no volia anar a l’escola. Els mestres varen recomanar que visitessin diversos especialistes per descartar problemes auditius i de vista. Les revisions varen sortir bé.

Mica en mica es començaren a notar petits canvis d’actitud en els nens i nenes que tenien l’accelerador. Tots s’avorrien a l’escola, perquè el que els mestres explicaven ells ja ho havien après abans i en molts casos de forma més divertida, en una pantalla de colors llampants, figures animades i músiques encomanadisses. Els mestres i els llibres havien de competir amb l’accelerador. Els mestres varen augmentar el ritme i les editorials, a banda de canviar el contingut gràfic, van haver de baixar part del contingut dels llibres d’un curs, al curs previ.

Però el procés no es va aturar. Els nens continuaven accelerant-se. Per tant al curs següent novament professors i editorials van haver de tornar a avançar temari. Coses que s’havien passat de quart a tercer, ara calia passar-les a segon, ja que els nens eren com esponges, semblaven no tenir límits.

El procés va començar a ser destructiu per alguns.

Els mestres es van accelerar física – no intel·lectualment. Els angoixava anar a classe per descobrir que aquell concepte nou que s’havien preparar per explicar, ideant una estratègia engrescadora i divertida, diferent segons l’assignatura, ja no feia falta. Cada cop trigaven més en preparar-se les classes, ja que el nivell d’exigència dels nens era més alt. A més, si no ho feien així, els nens s’avorrien i el seu rendiment baixava. Era molt descoratjador tenir asseguts vint i cinc cossos de ment absent durant tot el dia. Va ser necessari que les escoles canviessin els mestres de curs, així doncs la majoria dels mestres de sisè varen passar a cinquè i en alguns casos fins i tot a quart.

L’Elisenda ja estava enganxada a la màquina. Per molt que els seus pares intentessin distreure-la amb altres joguines, aquestes li cridaven l’atenció només uns pocs dies i ràpidament tornava a l’accelerador de capacitat intel·lectual. Tampoc no demanava baixar al parc a jugar, i al sortir de l’escola mai convidava amics a casa seva, tret de que fos necessari per acabar algun treball. L’accelerador era el seu millor amic.

Va esdevenir un infern.

Cada any els mestres havien de retrocedir un curs. La seva angoixa va anar en augment, pels matins s’aixecaven amb el cor bategant acceleradament. Anar a classe va deixar de ser un plaer, sempre els havia agradat veure com de la seva mà, els nens aprenien coses noves. De fet, a molts d’ells, anar a classe els terroritzava. Els mestres que ja havien retrocedit quatre cursos, normalment demanaven la baixa per crisis d’angoixa i ansietat.

Els pares ja feia temps que no podien respondre les preguntes dels fills. No solament pel nivell d’aquestes, sinó, en molts casos, perquè la quantitat de qüestions que els nens accelerats eren capaços de formular en poc temps era tan gran, que no hi havia forma de poder fer-hi front. Pares i mares que havien treballat de forma competitiva i en una llarga jornada laboral, no podien suportar la pressió que hi havia a casa, on en comptes de relaxar-se i descansar, trobaven que els seus fills de set anys els cosien a preguntes sobre els temes més transcendents de la vida i la mort, sobre política, el canvi climàtic, etc. exigint un nivell de raonament, que moltes vegades no podien oferir.

En arribar a casa molts pares es tancaven a la seva habitació, com en un refugi, esquivant els seus fills, i nomes sortien quan era necessari fer el sopar. Un clima estressant i de fredor es va anar instal·lant en la majoria de les llars, que va acabar malauradament amb moltes separacions i divorcis. Famílies trencades. El trauma ocasionat per aquests esdeveniments, va ser causa de moltes arítmies, taquicàrdies, ulceres, malalties immunosupressores. I és que molts pares que, degut a la crisi permanent, ja no els quedava més remei que treballar de forma accelerada a l’empresa, no van suportar afegir-hi un altra acceleració, quan el que tocava justament a casa era desaccelerar el ritme.

I els nens i nenes insatisfets a tota màquina. Ningú semblava voler respondre a les seves preguntes, ni els mestres, ni els pares. Es varen anar desafeccionant d’aquestos. Molts varen abandonar l’escola sense ni tan sols graduar-se. Els semblava una pèrdua de temps. Als quinze anys molts fills varen demanar la emancipació davant de tribunals, ja que els pares els servien per poca cosa més que d’intendència. Poc desprès es va aprovar una llei que ja permetia als catorze anys votar i treballar.

Però és que els pocs nens i nenes que no varen “gaudir” d’aquesta joguina, ja feia temps que anaven a psicòlegs i psiquiatres. Ser sistemàticament el darrer de la classe, no entendre el que explica el professor, no tenir temps de fer els deures que s’encomanen, any rere any, era molt dur. Però encara ho era més quan al pati buscaven companys per jugar al pilla pilla, o a futbol, o a explicar-se histories, i no hi havia pràcticament ningú que hi volgués participar.

L’Elisenda va marxar de casa al quinze anys. No li va costar gaire trobar feina en uns grans magatzems i compaginar-ho amb una carrera universitària. Va tenir un fill al que va accelerar més encara, ja que la joguina cada cop era més eficient, i que als deu anys ja va marxar de casa. Als trenta anys es va retirar, ja que altres més joves que ella estaven molt millor preparats per a la competició.

El súmmum de la societat moderna. Ara ja no sols tenim adults accelerats per l’àmbit laboral, cada cop més dur i competitiu. Abans aquesta acceleració trobava el seu contrapès en els vespres i en els caps de setmana, on es gaudia dels fills, de la família i dels amics, sense presses, amb converses i propostes que sorgien de forma espontània. Ara tenim nens i nenes accelerats i frustrats. També tenim pares i mares accelerats i desconcertats. I no parlem dels avis. Finalment tenim mestres accelerats i estressats.

L’Elisenda va ser per als seus pares com l’estela d’un cometa que solca el cel de nit i enlluerna amb tot el seu resplendor, durant uns pocs dies. El fill de l’Elisenda li va semblar a l’Elisenda com una bengala que s’enlaira i esclata en mil colors embadalint a tothom qui la mira, durant uns instants. La filla del fill de l’Elisenda li va semblar en aquest com un estel fugaç la visió del qual es pot fruir immensament, un parell de segons.

Evidentment aquest és un conte inventat, encara que l'accelerador exiteix i l'he vist en molts aparadors de joguines. Sovint em pregunto si algunes d'aquestes joguines que suposadement porten els reis, són veritablement dels reis. Per una qüestió d'equilibri, al Betlem sempre hi poso, a més dels tres reis, tres dimoniets escampats. I cada cop que penso en l'accelerador de capacitat intel·lectual i els miro, em sembla que somriuen.