A mitjans de juliol vaig llegir que a Núvol (diari digital de cultura) convocaven un concurs de contes breus. Vaig enviar-ne un i ràpidament van contestar per mail donant les gràcies, demanant-me una foto més gran i dient de pas que n’havien rebut moltíssims i no els podrien publicar tots; per això hi havia un jurat, per fer una tria dels millors. També em demanaren twitter, blog i facebook. Obedientment vaig crear un compte twitter i em vaig esforçar per escriure-hi coses interessants resumidament (tot un exercici). No sé perquè ho vaig fer. Mira que hi ha concursos i mai he enviat res, el darrer cop deu ser de quan els concursos de la Coca Cola; encara feia BUP i tampoc val perquè la redacció era obligatòria.
Cada dia del mes d’agost, fins ahir, n’han anat publicant tres nous i el més llegit del dia anterior.
Cada dia del més d’agost, fins ahir, he posat el despertador i m’he llevat d’hora amb il·lusió anticipada. Exacte, una mica com la matinada de reis o les del Ratoncito Pérez quan érem petits.
A tota llet m’he capbussat dins una samarreta i pantalons curts –per no escandalitzar als veïns-, i fent equilibris amb el mòbil al balcó, en un poble petit i oblidat pels operadors de telefonia mòbil he llegit els tres contes publicats. Sempre desprès de la petita decepció de llegir-ne els títols i comprovar que el meu encara no hi era (remarcant l'encara).
I quan ni des de el balcó era possible, a la indumentària anterior hi he afegit les bambes cordades a tota llet, i corredissa pels carrerons costa amunt, uf, molt amunt, fins a trobar un xic de cobertura decent que em permetés àvidament connectar-me al núvol abans d’esmorzar, abans fins i tot de rentar-me la cara.
I les nits de Festa Major o les nits en que hem sortit, al tornar ja de matinada també ho he mirat, no fos cas que els haguessin penjat abans d’anar a dormir. Estic segura que si no ho hagués mirat m’hauria costat molt agafar el son.
Encara, encara...la paraula em feia basarda per incerta; i llavors em consolava dient que l'endemà segur, i fent tota mena de càlculs hipotétics - tots basats en xifres inventades - sobre els que s'haurien rebut abans que el meu, el percentatge de rebuig segons en nombre de membres del jurat, per afinar en quina data veuria el meu conte la llum al Núvol de Contes.
Escarmentada pel conte de la lletera amb que ens amenaçava a tothora la meva avia, no vaig voler dir a casa que havia enviat un conte. Però m’ha resultat impossible mantenir el secret en escoltar al meu home rondinar cada matí des de el llit afirmant que estic malalta i més enganxada al whatsapp que els meus fills i no ser capaç de trobar cap excusa creïble més enllà dels tres o quatre primers dies.
A tot això, he llegit contes que m’han agradat molt –d’aquells que generen una enveja sana-; alguns no m’han agradat gens, i altres m’han semblat un exercici de redacció d’aquells en que s’intenta posar a cada frase una paraula de català culte, poc emprada per la majoria dels mortals.
En llegir els que m’agradaven i veure que el dit es bellugava cap a la icona “like”de facebook, m’he aturat amb actitud terriblement mesquina per no donar vots a una possible i futura competència. Això m’ha fet sentir dolenta gairebé cada dia, perquè pensava: a veure Silvia, si sortís el teu conte, oi que t’agradaria que gent que no coneixes de res, el llegís i l’apreciés? oi que això et motivaria a continuar escrivint? doncs vinga va, siguis honesta. Però no ho he estat.
Resumint que he tingut 26 (multiplicat per tres considerant els contes) petites dosis diàries de decepció, compensades abastament al llarg de la resta del dia amb la família, els amics i el paisatge. I un xic de mala consciencia. Però també he fruit molt de veure que hi ha tanta gent anònima, vull dir que no son professionals de les lletres, i de totes les edats, a qui agrada escriure.
El conte que vaig enviar és una versió reduïda d’aquell de les formigues (“El meu dit, Deu”) que tinc al blog www.neither-nor-silvia.blogspo
De totes maneres soc incombustible i tossuda com una mula.
El meu conte finalment no ha pujat al núvol, però aixó no vol dir que jo hagi de baixar del núvol i tocar de peus a terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada