Caçant paisatges...interiors: Pintar la mort

El dia 16 d’agost vaig assistir amb una amiga a una xerrada dins del cicle “Punt de Lectura” que es fa als Jardins de la Societat la Concòrdia, col·loquialment coneguda com “la sala” pels agullanencs. Vaja, el bar del poble.

Volíem escoltar Blanca Busquets parlant del seu darrer llibre “La casa del silenci”; les dues la vam descobrir l’any passat llegint “La nevada del cucut”, i tots dos llibres ens havien agradat. A més quan vaig deixar “la nevada del cucut” a la tieta Maria (soc la seva proveïdora oficial de llibres), es va quedar sorpresa i em va dir que ella coneixia molt bé alguns dels personatges, de la branca familiar de l’escriptora, doncs havien estat amigues seves dels anys quaranta i cinquanta a Barcelona.

Malauradament vam arribar vint minuts tard perquè veníem de visitar el Castell de Sant Ferran amb les famílies, o sigui que vam entrar discretament sense fer soroll, vam agafar una cadira i vam seure, tot amb els ulls cots – com si fos cert allò que fan els nens que es pensen que si no et miren, tu tampoc els veuràs - . En aixecar la vista un cop ocupada la posició correcta, vam descobrir que ens havíem equivocat de dia i que en comptes de la Blanca Busquets, hi havia un senyor que parlava del seu darrer llibre. Feia lleig aixecar-se i marxar, doncs el públic era més aviat escàs. I ens vam quedar a escoltar a un escriptor, per nosaltres anònim, parlant sobre un llibre, per nosaltres desconegut, i sobre el qual, com que ja portava gairebé mitja hora parlant, ja havia dit tot el que volia dir i s’havia endinsat en explicar el complicat i personal procés de creació literària donant tota mena de cites i referents d'autors i pensadors, com a mínim per a mi, totalment desconeguts.

Vaig sortir sense cap motivació especial envers el llibre, al final vam saber que es deia “Climent” ni envers l’autor, al final llegint el plafó de la sala vam saber que era en Josep Maria Fonalleras.

Però va fer un comentari que em va deixar mig perplexa mig esgarrifada, i sobre el que he estat donant voltes aquest estiu.

Ara que ja tinc internet, he cercat l’argument i les crítiques del llibre i m’ha succeït el contrari del que em va provocar l’autor. Tinc ganes de llegir-lo.

Resumint molt l’argument: En Climent s'adona que la seva vida s'escapa i decideix marxar a Roma per intentar acabar la novel·la que fa anys que intenta escriure abans no l'atrapi la mort. No ho aconsegueix. Els seus amics donen els escrits a un novel·lista jove perque sigui aquest qui posi ordre a tot el material i escrigui el llibre.

En Josep Maria Fonalleras va dir que Climent s’inspira en el pintor suís Ferdinand Hodler, que va tornar a viure amb la seva ex-amant quant aquesta li va comunicar que es moria de càncer, i que la va anar retratant i dibuixant obsessivament durant els darrers mesos fins a la seva mort. Va afegir que també Monet havia pintat a la seva esposa Camille un cop morta i que havia comentat l’enorme dificultat per trobar un to de blanc que reflectís la pal·lidesa del seu rostre.

I van ser aquestes paraules les que em van travessar i estripar completament per dins; així com també la meva reacció davant elles.

Sobre això vull escriure.

Injusta i erròniament els primers mots que em van llampegar dins el cap, ofegant-me com un allau i acompanyats d’una esgarrifança, van ser: morbós, cruel, insensible, malalt, sàdic, monstre.

I aquí em vaig aturar perplexa amb mi mateixa.

Per què enaltim una música trista composada amb motiu de la mort d’un esser estimat?

Per que plorem en llegir un poema o un escrit fruit de la tristor i la desesperança envers la mort d’algú volgut?

En canvi, per què m’havia produït un rebuig visceral en tractar-se d’un retrat?

Quina injustícia tan gran que acabava de cometre. L’artista, sigui quin sigui el seu camp, s’expressa i comunica mitjançant el seu art, sigui aquest música, lletra, pintura o fotografia. El pintor ha de pintar si no vol morir de dolor, si no vol deixar de ser.

Si jo m’imaginava el pintor fred concentrat exclusivament en la tècnica, perquè no podria un músic centrar-se únicament en la perfecció dels acords o la dificultat de la peça, o un poeta comptar síl·labes i cercar la rima de paraula sofisticada i impactant, oblidant els sentiments.

Llavors ho vaig veure d’una forma completament diferent. Vaig imaginar els moments llargs de desesperació quan romans a la vora d’algú que estimes i que irremissiblement se’n va anant sense que puguis fer-hi res. I et quedes tot el temps que li resta al seu costat per si et necessita. En aquells instants en que dorm o descansa ja no cal que et facis fort, però tu encara no pots descansar, la tristor t’embarga i l’has de deixar sortir i expressar com millor saps, i li fas companyia mentre pintes repetidament, obsessivament, el que veus, el que t’inunda per dins i per fora, perquè no hi ha res més, un únic sentiment t’aclapara i series inhumà i cruel si et posessis a pintar un camp de flors o un paisatge. Pintes el que veus vesant de nostàlgia pel que era efímer. I no hi ha colors, no hi ha cap matis existent que reflecteixi el dolor i l’amor, la desolació i la bellesa que encara perceps, fins i tot en la mort, en la persona que has estimat i que ja no és.

Sí, i tant, així es com vull imaginar-ho, sota la perspectiva de les emocions, no sobre la seva absència.

Fi.

Aquí teniu l’impressionant retrat que Monet va fer de la seva dona Camille que va morir amb 32 anys.

En aquest enllaç hi ha els retrats que Ferdinand Hodler va fer de la seva amant Valentine Godé-Darel http://airamcontaminacionartistica.blogspot.com.es/2010/03/ferdinand-hodler-testigo-del-dolor.html

A continuación Valentine dos anys abans d’enmalaltir.

Coneixia Ferdinand Hodler, però no aquesta faceta de la seva vida ni de la seva obra. El conec pels seus quadres de paisatges, en concret de muntanyes, gairebé sempre blaves, que m’apassionen. A continuació en pujo uns quants. No em direu que no són fantàstics.