Ben petita
Implorar
que deixin el llum del passadís obert per si t’has d’aixecar de nit.
No tancar
els ulls fins ser vençuda per la son per no perdre el contorn de lo conegut.
Nits
plenes de cruixits secs, grinyolar i altres sorolls no identificats per sobre
del batec desbocat del cor.
El ritual
diari de mirar a fons sota el llit i dins l’armari.
Una mica més tard
El
llençol que et cobreix deixant tan sols un petit forat per respirar (no pels
mosquits)
Instants
eterns d’angúnia abans d’atrevir-te a allargar el braç fora del llençol per
encendre el llum.
Calfred
en posar els peus a terra, imaginant que dos mans glaçades sortint sota del
llit els agafen.
Témer que
el quefir llefiscós i ple de grumolls de la cuina, creixerà sense parar durant
la nit i ho engolirà tot.
Planificar
l’escapada quan es sentin els crits de terror de l’avia que és qui dorm mes a
prop de l’ascensor.
Planificar
l’escapada quan es sentin els crits de terror dels pares que son els que dormen
més a prop de la terrassa.
Planificar
l’escapada quan es sentin els crits de terror del germà petit que és el que
dorm més a prop del muntacàrregues.
Sentir-se
malament per planejar escapades en comptes de accions de socors.
A l’estiu
a la casa del poble, el neguit d’escoltar els roncs i xiulets asmàtics de
l’avia que dorm al llit de la vora, creient que en qualsevol moment deixarà de
respirar.
La verge
espectralment verda i fosforescent que hi ha a la tauleta de nit de l’avia.
Més tard encara.
Dormir de
costat i en un costat del llit perquè quan el punyal es clavi en el centre no
trobi el teu cos.
Dormir
sempre amb el cap girat del costat que farà que qui vingui a xuclar-te la sang
l’hagi de girar per trobar l’artèria.
No dormir
mai amb les cames juntes i estirades i els braços creuats sobre el pit, per no
despertar dins d’un taüt.
No dormir
mai amb la persiana completament baixada i en la foscor absoluta com si fos una
tomba.
Treure
alguns llibres de l’habitació.
Deixar el
Lovecraft que estàs llegint amb la tapa cap per avall contra el terra, així si
surt l’innombrable primigeni que ha de sortir anirà al pis de baix.
Percebre
que al tancar els ulls les parets i els mobles se’n van i que un altra realitat
opressiva t’envolta, sense poder comprovar-ho mai.
Les
primeres pel·lícules de por que t’agraden, fins que arriba la nit i estàs sola.
Sortir
tranquil·lament de nit al carrer fosc a llençar la brossa i haver de tornar
corrents a la desesperada cap a casa.
I desprès
Somiar
repetidament en una habitació quadrada, buida i blanca on l’única certesa és que
saps que has d’arrossegar un cub gran i negre d’un extrem a l’altre.
Sentir
l’opressió del cub i saber que quan acabis, el somni tornarà a començar i es
repetirà exactament igual, remarcant que tot el que fas és inútil.
Sentir
que caus i caus i caus i despertar-te de cop en el sotrac final.
Finalment, ara
Els
monstres imaginaris i estereotipats no són res.
Hi ha més
monstres fora que dins i són absolutament reals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada