Control de Sortida

Dia cinc

Tinc molta por. Em persegueixen per tot el que sé i no els convé que expliqui. Durant el dia m’amago, de nit procuro allunyar-me. Però és difícil en aquest erm pla i desert. No hi ha coves. Ni vegetació.  Cada matí em cobreixo de terra deixant només el cap a l’aire i una mà per desenterrar-me al vespre. Per continuar corrent. No tinc calor ni fred. No he sabut rés dels meus companys. Fa dos dies vaig escoltar els gossos bordant, suposo que alguns no han tingut tanta sort com jo. Malaguanyat encàrrec.

Dia sis

No ha parat de ploure. Aquesta boira baixa, o millor dit, aquest núvol que difumina el relleu, em permet descansar. Quan plou hi ha un silenci especial. És com si l’atordiment que porto a dintre s’hagués escampat arreu dels camps i turons que m’envolten. Començo a sentir que formo part d’aquest paisatge.

He d’ordenar la seqüència dels meus pensaments. N’he d’extreure el model.

Vaig acceptar la feina perquè m’oferia l’oportunitat de treballar amb científics de primer nivell d’arreu del món.  Perquè era un projecte de dimensions globals. I perquè estava molt ben pagat. Vaig haver de signar un acord de confidencialitat al que no vaig donar més importància, ja que era idèntic al que he signat innombrables cops per empreses al llarg de la meva vida professional. El que no podia ni imaginar és que, al final, sabotejarien el nostre programa, introduint lleugeres modificacions que el feien èticament inadmissible. I evidentment ho vàrem descobrir. Després de tant de temps treballant-hi coneixíem cada rengló, cada ordre, cada variable. És com si a una  mare l’intenten canviar el fill. Ningú la pot enganyar. Suposo que va ser llavors, quan ho vàrem criticar negant-nos radicalment a acceptar-ho, quan decidiren que l’única opció per garantir el secret era eliminar-nos a tots un cop acabada la feina i demostrada la seva eficàcia. 

Dia set

Encara plou, però avui decideixo continuar caminant. El silenci absorbeix les meves passes, queden esmorteïdes per la suau remor de la pluja. I aquesta olor de terra humida, terra agraïda, m’envaeix els sentits.

Varen trigar 3 mesos en convèncer-nos de la necessitat del programa. Un cop analitzades totes les variants, i havent dissenyat un esquema inicial de les parts del projecte, la feina es va distribuir segons les nostres respectives especialitats. Ho recordo com uns dies emocionants, sobre tot els darrers, els de l’ integració de tasques.  Pas a pas, de forma metòdica, comprovant que tot encaixés i respongués segons lo previst.  Van ser 9 mesos de feina individual i 4 d’integració. Després ens varen retenir durant dos anys amb excuses: que si el manteniment, que si actualitzacions, que si polir els programes, etc. La veritat és que el codi era molt robust i no va caldre retocar-lo gaire.

La veritat és que érem presoners. Sense saber-ho encara.

I com ja he dit, volien desfer-se de nosaltres. La desconfiança es va iniciar en  qüestionar moralment la necessitat de mantenir-ho en secret demostrant-los, científica i rigorosament, amb responsabilitat i amb ètica, que  la humanitat seria millor si tothom sabés al que s’enfrontava. L’irremissible detonant en descobrir que, finalment, havien sabotejat el nostre codi.

Dia vuit

Aquesta nit he creuat una carretera. Però abans he vist passar el tot terreny. El conduïa un dels vigilants del recinte i a la seva vora seia un dels responsables del projecte, en Markus. Els he reconegut perquè avançaven molt poc a poc i duien el llum de l’interior encès. En Markus consultava un plànol amb un semblant inquiet i preocupat. Talment com els gossos que portaven lligats al seient del darrere, que no paraven de bellugar.

O sigui que ens continuen buscant. O ja només quedo jo i el plural no és correcte.

Dia nou

El paisatge a l’altra banda de la carretera és ben bé igual que el que porto ja vuit dies recorrent. Camps agrestes de terra vermella, s’albiren arbres llunyans dalt dels turons, retallades les seves siluetes contra el cel. Vigilants, no, encara millor, espectadors indiferents.

Què ingenus podíem arribar a ser!

Què poc els importaven a ells la ciència, el rigor, la responsabilitat i l’ètica. Volien resultats. I nosaltres els vàrem donar justament el resultat que perseguien. Un programa robust, eficaç, ràpid, que contemplava totes les variables i que s’adaptava a circumstancies imprevistes.  Lo cert és que el vàrem dissenyar a consciència, convençuts de que era necessari. Encara ara ho crec.  I no és que hagi fugit per fer públic el projecte. En aquests moments només intento sobreviure.

Dia deu

El que veig avui és sensiblement diferent. A mida que m’allunyo apareixen ondulacions de terreny que fan més fàcil amagar-se. Hi ha grans rocs que donen ombra i alguns matolls entre les branques dels quals puc abrigar-me al vespre i amagar-me de dia. També veig grups d’arbres, cap als que em dirigeixo, però encara estan una mica massa lluny com per que la seva ombra em faci companyia.

Començo  a necessitar desesperadament un altre esser viu en qui recolzar-me.  Porto massa desert de terra vermella dins meu.

 

Dia tretze

Veig una casa. M’atreu com un iman. Necessito que hi visqui algú. No és que hi vulgui parlar. Però no vull estar sola. És un sentiment molt fort, físic, gairebé fa mal.

El jardí no té tanca, tot i així es distingeixen clarament els seus límits. És un jardí cuidat, amb parterres de flors sota l’ombra dels arbres. Amb un racó per herbes aromàtiques. I al fons s’endevinen les rengleres d’un petit hort. Hi ha una font on uns peixets vermells s’empaiten els uns als altres. Quan hi submergeixo la mà fugen precipitadament. La font degoteja  aigua en mig de la molsa d’un verd profund. En un racó hi ha llenya apilada. I no fa gaire algú ha esporgat les flors seques dels rosers, que encara jeuen en un munt vora el camí.  Els marcs de les finestres s’envolten de crisantems blancs i grocs. Aquesta tendra cura pels detalls em fa sentir una gran curiositat per saber qui viu aquí. 

Probablement serà una dona.

L’home em convida a passar. Sense fer més preguntes que les estrictament necessàries. Amb delicadesa aprecia el meu defalliment físic i anímic, i em proposa quedar-me fins l’endemà, que és quan em podrà dur fins al poble més proper. Accepto agraïda el sopar, la dutxa i el llit que m’ofereix.

Dia quinze

Sembla ser que ahir vaig dormir tot el dia. No m’estranya. El cas és que no he marxat. En Heldrig m’ha deixat una nota dient que vindrà més tard, quan acabi de treballar, i que si tinc pressa per continuar el meu viatge, només cal que tanqui la porta sense clau.

El vespre ha estat agradable. Ens hem explicat les nostres respectives vides, potser massa superficialment. Com dos desconeguts solitaris, educats i cordials, que s’intueixen molt semblants l’un a l’altre, que perceben que podrien arribar a dir-se molt,  però que decideixen no fer-ho perquè alguna cosa dins seu els diu que tanmateix no importa.  Això sí, ens hem escoltat amb molta atenció. 

I m’ha agradat.

A la nit no puc dormir. M’obsessiona l’idea de viure al límit. De que mai no sabré quan el meu programa em triarà. M’aixeco del llit i silenciosament m’atanso a l’habitació on dorm en Heldrig. Però encara no dorm. Està llegint. M’explica que sovint te insomni. Dubto si dir-li el que sé. Em sento en deute amb ell i penso que mereix saber-ho. Però ara no és el moment. Potser demà li explicaré tot.

Ens abracem com si fos el darrer cop. Com si fos el primer cop llargament anhelat desprès d’un desert d’emocions i sentiments. Brollen algunes poques paraules dolces i sinceres. I en la pau de la nit i tendrament abraçats ens expliquem l’un a l’altre la nostra solitud.  Ens compartim.

Dia setze

Avui tampoc no he marxat. Mentre contemplo el jardí, penso. Obscurs pensaments.

Saber el que sé, fa que tot s’acceleri?

O potser és la persecució a la que estic sotmesa, la que m’ha disparat la percepció?

Sentiments i emocions que abans trigaven mesos en arrelar, germinen immediatament en la meva terra adobada. No son fingits. No nomes és la ment la que s’accelera, també el cor, el cos, tots els sentits.

Això és el que crec que tothom te dret a experimentar. Amagar-ho, mantenir la ignorància és un terrible error. Saber que cada dia pot ser l’últim, ara que ja no estem acostumats a morir de malalties ni a tenir una agonia lenta. Ara que només es mor d’accident i, on si un va en compte en triar el seu model de vida, fins i tot aquesta probabilitat és molt reduïda. Saber que qualsevol es pot morir de sobte, que de fet cada pocs segons això és el que passa. No canviaria enormement la nostra vida, les nostres ambicions, els nostres somnis? Aparcaríem els nostres desitjos i anhels, tan sovint com ho fem ara,  deixant-los per mes endavant.? Ens embolicaríem en relacions de les que tenim l’evidència de que no ens acaben d’omplir del tot?

Però és palès que en Markus i el seu equip no ho veuen com jo. A tota costa volen preservar el secret. Ells, que en sabotejar el codi per extreure els seus noms, s’han convertit en uns vulgars assassins de tots nosaltres.

Dia disset

Aquesta nit en Heldrig m’ha acompanyat fins la habitació. En el llindar m’ha dit que desitjava quedar-se amb mi i m’ha preguntat si jo ho volia . Ah, que poc comú és aquesta forma tan sincera d’expressar-se! I com l’he buscat. Primer t’exposo el que a mi m’agradaria, m’arrisco, et faig confiança i et dono aquesta informació.  Fes-ne l’ús que vulguis. Sé que fins i tot em podries fer mal.  Desprès m’agradaria saber el que tu vols.  Molta gent no veu, no entén, la subtil però enorme diferencia i pregunta directament: Vols que em quedi? Quina ambigüitat, el que fa la pregunta amaga el seu desig, fins i tot pot semblar que s’ofereix com un favor. Ja, però tu, que has fet la pregunta, que és el que realment vols?.

Demà tampoc no marxaré. 

Dia divuit

No tinc família. Ara ja no tinc feina. Els amics continuaran sent-ho allà on estigui. Ben mirat tampoc no tinc pressa. No descarto donar la volta al mon, caminant sempre que sigui possible. Però tinc clar que avui no començaré el viatge.

Si bé abans somiava en un viatge d’anada, sempre només d’anada, des de que conec en Heldrig he començat a considerar amb deler el retrobament. Crec que a partir d’ara els meus viatges sempre inclouran una tornada. Però viatjar, això si, viatjar.

La llibertat de cenyir veles i marxar dominant els vents, creuant l’oceà del temps per sempre retornar a ell, i llavors ens amagarem sota el llençol, la nostra tenda,  per construir un  mon poblat de paraules com estels que només seran nostres i fruit de la nostra independència. Com hem fet aquests dies.

Com ara mateix.

Estranyament sé que estimo en Heldrig, vull compartir amb ell el que sóc i el que seré, vull que m’acompanyi i  acompanyar-lo, vull vetllar per ell i abraçar-lo mentre dorm, i sé que potser ni tan sols podré dormir perquè els meus ulls no voldran deixar d’acaronar-lo ni un instant, ni la més absoluta foscor m’impedirà veure’l. I si m’adormo voldré despertar abans que ell per no perdrem l’instant en que obri els ulls i pugui intuir en la seva llum d’on ve i com retorna.

Dia dinou

També vull no dormir amb ell. Ens seduïm. Ens besem profunda, ansiosa, gairebé desesperadament  explorant tots els racons, sobre tot els de l’anima. Li ofereixo el coll i busco i  amago el rostre en el seu  fins tremolar de plaer plegats. Baixo a l’aixella i el respiro, m’impregno els sentits. De peu. Ajaguts. L’immobilitzo sota meu i l’assaboreixo lentament, que no sempre suaument. I  es  gronxa damunt meu com si jo fos el seu bressol, sento el seu pes a cada centímetre de la meva pell, fins no poder respirar.  Sento com rellisquem l’un sobre l’altre amarats de suor.  Beso, mossego, llepo, xuclo, acarono, esgarrapo, espremo i  pessigo voluptuosament tots els racons que ell m’indica i soc besada, mossegada, llepada, xuclada, acaronada, esgarrapada, exprimida i pessigada, també voluptuosament, en tots els llocs  secrets que només jo conec - i ell a través meu - que em fan cridar i tremolar sense control dins d’un plaer tan llarg i  intens que gairebé és dolor de tan intens i insuportable de tan llarg. I m’impedeix tancar les cames per instint quan sento que ja no puc més i em deixa parar únicament quan tinc la certesa de que sinó em moriré.  I llavors el sento perdre el control dins meu, morint i renaixent tants cops com desitgem en aquesta llarga nit.

 Dia vint

En Heldrig es mort. Sobtadament.

Dia vint-i-u

He estat jo?

Ha estat el meu programa?

Millor dit, han estat els assassins del meu programa?

Deixo la casa, mirant un  últim cop enrere, per endur-me aquesta imatge de serenor d’on m’he sentit acollida i estimada. Torno al camp, a la carretera, als boscos immensos i ombrívols que, ara sí,  m’acullen com una filla desarrelada, que és el que sóc. Camino fins endinsar-me profundament entre els arbres. Llavors, m’assento a terra i em deixo anar, plorant desconsoladament. D’aquí no em tornaré a moure. Aquí és on em trobaran si venen a buscar-me. On explicaré la meva història al vent.

A partir del dia vint-i-dos

Com començar a explicar el programa.

Segle XXI, molts països disposen d’armament suficient com per fer esclatar la Terra. Tothom desconfia de tothom. Però  fa temps que no hi ha guerres. Cada cop que s’inicia un conflicte entre dos països, intervé l’ONU ràpidament per escoltar uns i altres i apaivagar el foc. Fins ara amb bon resultats.

Segle XXI, molts avenços científics, sobre tot en els camps de la tecnologia i de la medicina. Es pot dir que ja no morim. Només hi ha morts com a causa d’accidents i fins i tot els ferits greus és recuperen. La taxa de mortaldat és baixíssima, molt inferior a la de natalitat. No hi ha equilibri. A més la qualitat de vida de la gent gran i dels joves és molt semblant.

Segle XXI desprès de diverses reunions altament secretes i estratègiques de l’OMS, on participa un membre designat per cada país, s’ha pres la decisió d’actuar. La humanitat ha de prendre control sobre ella mateixa. Es defineix un protocol de referència, es fa públic, és signat per tots els mandataris i finament s’afegeix a la declaració dels drets universals (que no només son drets sinó també deures). Com passa gairebé sempre, el redactat és terriblement ambigu ja que si es vol concretar amb una senzilla pinzellada, n’hi ha prou per que tres o quatre països ja no hi estiguin d’acord. En realitat no diu rés.  Però tranquil·litza a la població. La veritat és que si a partir de aquest document no es comencen a prendre mesures reals, en pocs anys la situació serà insostenible.

Segle XXI. Ara que ja tothom ha quedat satisfet i la gent de carrer creu que tot esta pensat i resolt, és quan comença la veritable feina.  Un grup de “pensadors d’elit” format per diversos psicòlegs, sociòlegs, teòlegs i filòsofs es convidat a valorar moral i èticament diverses solucions, plantejades per tècnics de la pròpia OMS. Es tracta només de valoracions teòriques, mes endavant, si cal, ja es formarà el grup de tècnics que implementin la solució que en resulti mes acceptada.

Segle XXI l’OMS crea un grup de treball amb investigadors de renom a nivell mundial. Jo he estat convidada a participar en el projecte. Accepto immediatament. Som un equip de 18 científics, entre informàtics – Wong i Angjee - , psicòlegs – Helmut i Sonja - , experts en bases de dades – Vicente i Giordano - , matemàtics – Brian i Alexander,  biòlegs i farmacólegs – Linda i John -, cibermetges – Andrew i Serguei -, biotecnòlegs – Irina i Nestor -,  estadistes –Andreiev i Shirley - i enginyers de telecomunicació – Läako i jo - . Ens traslladem  a un centre de recerca especialment dissenyat per a nosaltres en un edifici que no es distingeix del paisatge, enmig de la natura immensa i majestuosa d’aquest país. És on treballarem i viurem, com a mínim, durant el proper any.

Ens presenten en Markus, un dels organitzadors responsables per part de la OMS i al seu reduït grup de suport. La seva tasca és mantenir reunions periòdiques amb nosaltres, per fer un seguiment dels avanços del projecte i poder així tenir informats als seus superiors. També s’encarreguen de proporcionar-nos tot allò que necessitem, no només a nivell tècnic sinó per viure més confortablement durant aquest període. I per descomptat la intendència és a les seves mans.

El projecte,  consisteix en idear un sistema que mantingui l’equilibri de població. Es tracta d’un supercomputador en el que hem d’emmagatzemar els noms de totes les persones vives del mon. També s’han d’emmagatzemar la nacionalitat, l’edat i l’arbre genealògic només de les 4 generacions precedents. Aquestes dades serviran per comprovar si el programa és realment aleatori, controlant que no es produeixi un desequilibri entre diferents països,  o per una determinada franja d’edat (classificades de tres en tres anys), o en els membres d’una mateixa família. Si es detecta alguna lleugera desviació en les assignacions, el programa ho compensa, reajustant automàticament la probabilitat del país, edat o família que s’hagi vist perjudicada. Fora d’aquesta monitorització rutinària – que en la pràctica gairebé no ha calgut emprar – el programa selecciona un nom de forma totalment aleatòria, aproximadament cada 30 segons.  I ho fa en temps real, sense guardar-ho en una base de dades, perquè és molt important no tenir un arxiu històric que algú pugui sabotejar. Un cop triat el nom i executada l’ordre següent,  el que en programació diríem la sentencia, el nom desapareix definitivament de la base de dades i passa a ser només un increment d’una unitat en el còmput del seu país, la franja d’edat corresponent i la seva família. Es tracta certament d’una sentencia, la més dura, la de mort.

El ritme al que s’ha de triar un nom es variable, ja que depèn de la taxa de natalitat mundial i per països. També s’ha considerat l’efecte dels accidents amb més de tres víctimes mortals.  Si son menys de tres, s’esborren els noms dels morts de la llista global, però no  s’executa cap acció de compensació. Es a dir, com en tot programa estadístic es permet una lleugera desviació respecte al valor idealment estimat. En canvi en el cas d’un accident d’aviació en el que morin tres-cents passatgers, si 100 d’ells son de nacionalitat nord-americana, els 100 nord-americans següents que surtin de forma natural del “bombo” seran perdonats.  El programa no engegarà cap acció específica per a ells, els saltarà i en buscarà un altre transcorregut el temps establert.

Evidentment, no és la única solució possible, hi ha moltes variants, però aquesta opció és senzilla. En tot moment hem optat per implementacions que siguin alhora robustes i senzilles.

I ara ve l’especialitat del meu equip. Desprès de tants anys ajudant en el desplegament de les diferents xarxes de radiocomunicació no hi havia sistema que guardés secrets per a nosaltres. Els mòbils de segona, tercera, quarta i cinquena generació, les xarxes wireless  basades en tecnologia IP, la televisió digital, els enllaços per satèl·lit. Estigui on estigui una persona, sempre hi ha un sistema, un equip, una antena, prop seu. La nostra feina consistia, doncs, en seguir el rastre en les diferents xarxes fins a localitzar-lo. I llavors enviar el senyal que l’eliminava. A vegades no era possible detectar la seva posició actual, bé perquè feia temps que no es connectava,  be perquè no tenia accés ni recursos econòmics com per fer-ho. En aquests casos, quan no estàvem segurs de l’emplaçament cap al qual s’havia de dirigir el senyal, aquesta es radiava utilitzant tots els sistemes. Totes les antenes del món i de l’espai transmetien de forma sincronitzada el mateix senyal. Senyal adreçat únicament a una persona. Campanades de mort personalitzades per a qui havia sortit seleccionat pel programa. Fet així el sistema era igual d’efectiu, l’inconvenient és que era força més lent.

Llavors entraven  en joc els especialistes bio. Feia anys que en el món s’havia generat un banc d’ADN a nivell mundial. Un cop el super-computador havia triat la persona, es cercava en aquesta base de dades la seva cadena d’ADN. Els cibermetges, biotecnòlegs, biòlegs i farmacèutics havien dissenyat un banc de proves força complet que destruïa aquesta cadena de forma immediata emprant diferents procediments simultàniament. Això és el que en enginyeria anomenem diversitat o redundància, si una falla, n’hi un altra que no ho farà. La probabilitat de que les dues fallin alhora baixa i per tant el sistema és més robust.  El senyal enviat alterava la codificació de la informació genètica – i la informació mateixa - que l’ADN havia de transmetre al organisme. S’incapacitava a les cèl·lules per produir les proteïnes, alterant la seqüència d’aminoàcids i altres molècules indispensables per a la vida.  Amb els cromosomes alterats l’organisme deixava de funcionar ràpidament. Es tractava de una desconnexió general i per tant indolora.

Una petita ona, un pols, invisible, gairebé indetectable, viatjant a la velocitat de la llum per l’aire. Un petit míssil amb un sol objectiu, una vida.

El sistema assassí. El control de sortida. La sortida ràpida d’aquest mon per deixar pas a altres. Per mantenir l’equilibri.

Això és el que vàrem dissenyar, el que varem produir, el que vàrem posar en  marxa de forma experimental – com unes proves de camp – per extreure’n resultats i introduir millores en el prototip.

Un dels primers problemes detectats és que la mort d’una persona determinada no afecta per igual a la resta. Que hi ha persones que en desaparèixer provoquen reaccions en cadena.  És el cas dels conductors d’autobús, de tren i els pilots d’aviació. Si el programa els triava a ells, arrossegaven a la mort a d’altres abans d’hora. Es varen contemplar diverses solucions. Fer viatjar sempre dos conductors, però el cost era massa alt. Treure de la llista de noms les persones encarregades del transport públic. Però això tenia el problema de que llavors el sistema començava a fer excepcions i tard o d’hora d’altres col·lectius intentarien justificar que ells tampoc no hi haurien de ser – un metge de quiròfan, per exemple – o que tothom vulgues tenir determinades professions exemptes de participar en la roda. A més, tenint en compte que hi ha una tendència a que els fills continuïn amb les professions dels pares, això era discriminar positivament a unes famílies en front d’altres. Al final es va decidir no fer res i que sempre que això passés, es tractaria políticament i en premsa com un dels accidents produïts per causes que no acaben de quedar mai clares.

Estic segura que si ho haguéssim explicat triant molt bé les paraules, el món ho hauria acceptat. Convençuda també de que moltes discussions ridícules a nivell personal, familiar, laboral, entre països, etc. s’haurien acabat definitivament, sense començar-ne d’altres. Que ens hauria servit per millorar.

En Markus i els seus no ho creien així. Ells tenien por de que si es sabia, tard o d’hora algú sabotegés el sistema construint un equip de contramesures, com s’anomena en l’argot militar. Es a dir un petit transmissor que emetent un senyal fos capaç d’anular o d’interferir l’ordre enviada. De res va servir explicar que això era del tot impossible. En el sistema que havíem dissenyat, encriptat sota una transmissió multi portadora, qualsevol senyal que el vulgues atacar, l’únic efecte que aconseguiria seria alterar l’ordre de modificació d’ADN provocant igualment la mort, però convertint-la en aquest cas en una mort probablement força més dolorosa.

En realitat Markus i la seva colla no volien que fos públic, i sobre això en tenien ordres molt estrictes, perquè ells –i una elit reduïda - sí que pensaven aplicar-se una excepció. La més senzilla possible. Treure els seus noms de la llista. Ells tindrien el control de tot el programa. I fins i tot si consideraven que alguna persona era prou important – per exemple per un tema d’estabilitat política d’un territori – podia ser que temporalment el seu nom també fos eliminat del sorteig.

Ens obligaren a deixar el codi obert sense explicar-nos el motiu. Per poder introduir les seves millores. No ho vàrem voler. Els seus intents per convèncer-nos, amb l’argument del cost que representaria tornar-nos a reunir a tots cada cop que fos necessari una revisió o un petit reajust, o instal·lar-lo en un altre super-computador, no varen tenir èxit. Primer els explicàrem que no calia, que el programa, tal com l’havíem dissenyat no fallaria mai i que es replicava en qualsevol ordinador de forma molt senzilla i automàtica. La insistència, ara ja sense donar explicacions, ens va fer dubtar dels seus veritables propòsits. Ens hi negàrem repetidament. Un codi obert en un tema tan delicat, es presta a introduir canvis que desvirtuïn l’aleatorietat de la tria. I això no ho podíem acceptar. Però davant de l’amenaça de mort immediata de tots nosaltres, vàrem acabar claudicant.

Ens trairen. Un cop obtingut el que volien de nosaltres, ens van allunyar del programa. Primer amb pretextos, poc desprès era clar que havíem esdevingut presoners. I no calia ser gaire espavilat per preveure quin havia de ser el nostre fi. Desaparèixer. Com a incomodes testimonis que érem, calia fer-nos desaparèixer. Però encara no s’atrevien, ja que el programa portava poc temps funcionant i tenien por de que fes falta retocar alguns paràmetres.

Passaven els dies i els mesos monòtonament, i nosaltres passàvem els dies i els mesos amb la mateixa monotonia. Transcorregueren dos anys empresonats. Fins que, casualment, una nit la porta de la cambra on estàvem tots apinyats es va quedar oberta. Sense pensar-ho ni un instant ens vàrem escapar. Sense fer plans, sense agafar roba d’abric, sense endur-nos menjar ni aigua. A la desesperada. L’únic que varem acordar és que per separat alguns de nosaltres tindríem més probabilitats de sobreviure, ja que els que ens vigilaven no eren prous com per seguir-nos a tots alhora. En la foscor de la nit ens allunyàrem uns dels altres, mormolant un adéu final carregat d’emoció. 

El darrer dia.

Sento una vibració estranya, que ve de molt lluny. No puc precisar de on. Sento que em busca. Que aquest cop ve a per mi. Que ja m’ha trobat. Les cames i els braços s’adormen, però no fa mal. Son només uns instants. Els que em serveixen per pensar lo idiota que he estat fugint, quan l’únic que calia per trobar-me era introduir una lleugera modificació en el programa que acceptés els nostres noms com els propers a triar. No hi havia pensat, i ells pel que sembla tampoc ho havien fet fins ara. 

En el darrer instant m’adono que l’eina que hem construït és un arma mortal silenciosa i temible, que permetrà delmar pobles sencers impunement, si els que la controlen així ho volen. I ja soc morta.