Avui hem fet una sortida fantàstica!
Per Cardona i Solsona, Port del Comte fins a Tuixent, tornant per Josa del Cadí, Gósol, Pedraforca i Berga.
Per Cardona i Solsona, Port del Comte fins a Tuixent, tornant per Josa del Cadí, Gósol, Pedraforca i Berga.
El Cadí, força enfarinat de neu
a la part més alta. No hem pogut caminar per la muntanya perquè dúiem
els meus pares i la meva tieta, tots tres per sobre dels 90 anys, o
sigui que hem anat parant als pobles a estirar les cames. Això sí, la
vista l’hem estirat tota l’estona deixant-la passejar pels cims i per
les valls. Confirmo, un cop més, que m’alimento pels ulls (no es conya,
que quan veig un paisatge que m’agrada, noto que els meus ulls capten
energia). Evidentment no sols m’alimento pels ulls.
De les imatges d’aquest recorregut, fet ja molts cops i molts trossos a peu, hi ha dos paisatges que trobo tan majestuosos que els podria veure milers de cops i sempre m’emocionarien.
El primer, el tros de carretera més amunt de Solsona, un xic abans d’arribar al Coll de Jou, la cruïlla amb la carretera que baixa fins Sant Llorens de Morunys i la que puja al Port del Compte, la vista frontal de la serralada es impressionant comparada amb els prats pels que transcorre la carretera a la banda esquerra i les cingleres arrodonides però profundes i el congost del Cardener a la dreta.
El segon, la impressió que dona veure per primer cop la silueta retallada del Pedraforca, la pedra tan blanca, tan solitària, quan s’agafa la carretera que surt passat Berga i que va a Saldes i Gósol. Avui aquesta l’hem agafat en sentit contrari i cada dos per tres havia de parar el cotxe per sortir a mirar cap enrere i quedar-me embadalida guaitant-lo.
No cal dir que les primeres desenes de cops que vaig fer aquestes carreteres conduïa el meu pare, que amb la meva mare ens duien a esquiar a Port del Compte al meu germà i a mi. I també amb ells vam fer per primer cop la pista – llavors era una pista – de Tuixent a Gosol i l’altra pista, amb uns revolts tan tancats que feia molta por, de Tuixent a la Seu d’Urgell.
Allí va ser on un any el meu germà ens va dir que pujant per l’altra pista que surt del Coll de Jou s’anava a parar a un refugi lliure en una pleta que quedava a la mateixa alçada que l’estació i que des de allí podríem anar a esquiar al dia següent dormint gratis i que els meus pares es podrien quedar al refugi en comptes d’estar-mos esperant a peu dret o a dins del cotxe (i es que per no gastar diners, no entraven ni al bar a prendre un cafè amb llet calent). I amb una confiança cega en el meu germà, cap allí vàrem anar, abandonant el cotxe quan la neu ja no ens va permetre continuar i remuntant a peu uns quatre-cents metres de desnivell per una pista per la que no passava ningú i amb neu a vegades fins al genolls i les motxilles amb tots els estris d’esquiar, la roba i el menjar (els meus pares ja estaven més a prop dels seixanta que dels cinquanta anys). El refugi estava molt bé, de fet estava massa bé. En un prat tot cobert de neu, on hi havia un parell de construccions més i unes runes. Amb habitacions amb lliteres, llençols i mantes, cobrellits de la mateixa roba que les cortines, amb una cuina i rebost ben sortits de provisions. Amb llibres, jocs, una taula i cadires de fusta. El meu germà i jo aviat vàrem sospitar doncs tots dos havíem passat nits en altres refugis lliures que no s’hi assemblaven gens, però era massa tard per tornar avall i tampoc es tractava d’espantar als meus pares. Vam passar una nit molt bona i al dia següent ja a la estació vàrem confirmar que el refugi eren les runes, que hi havia un nou refugi en projecte que encara no estava construït, i que a la vora hi havia un parell de cases privades. Havíem estat dormint era una propietat privada, a la que probablement algú havia fet saltar el pany per entrar-hi. No varem dir res als pares fins que tornàvem a ser dins del cotxe i de tornada.
Avui hi havia dos diferencies importants, la primera es que el meu pare ja fa tres anys que no condueix. La segona es que la memòria dels grans de la família es cada cop més selectiva la qual cosa fa que tot sigui de nou un descobriment per ells. A més tots tres s’han tornat força durs d’oïda i el que expliques a un, l’altre tot i estar a la vora no ho sent, i et pregunta lo mateix al cap d’una estona. Llavors, si t’ho prens amb paciència, suposo que amb la mateixa paciència que ells tenien amb el meu germà i jo quan érem petits, les converses esdevenen tendres repeticions sense cap malicia.
L’únic que m’empipa és que tots tres em diuen que ja s’han posat el cinturó de seguretat i és mentida, l’estiren creuat amb la ma amagada perquè jo em pensi que ja el tenen, doncs els fa vergonya no tenir l’agilitat per posar-se’l sols i ho haguem de fer nosaltres cada cop que pugem i baixem.
- Doncs nosaltres per anar a Port del Comte anàvem per Solsona, no per aquesta carretera.
- Si aquesta es la carretera de Solsona, ja veureu com hi passarem.
- Si però una excursió molt maca que hauríem pogut fer en comptes d’aquesta es anar a Port del Comte.
- Si, justament es on anem i pujarem dalt de l’estació a veure les pistes.
- Com dius que es deia aquesta estació?
- Port del Compte
- Doncs nosaltres no hi pujàvem desde aquí, anàvem per Solsona.
- Si hi hem passat per Solsona, que és on hem parat a comprar una coca i a passejar pels carrers fa una estona.
- I tornarem per Sant Llorenç?
- No, anirem fins a Tuixent i tornarem per Gósol per veure el Pedraforca.
- No hi hem estat mai a Tuixent.
- I tant, i fins i tot ens hi hem quedat a dormir, ja ho veureu.
- Què fas, que aquesta carretera no és la de tornada, t’acabes de passar la cruïlla cap a Sant Llorenç.
- Si però es que no tornarem per Sant Llorenç
- Jo sols vull dir que per aquí no anem bé, aquesta no és la direcció de Sant Llorenç, ens estem allunyant.
- .....
- I per on tornarem, per aquí no es torna, que encara vas mes lluny, allí posava Andorra i no volem anar a Andorra.
- No anirem a Andorra, anem a Tuixent.
- Es que allí posava Andorra.
- Ja però..
- I a quin poble dius que anem ara?
- A Tuixent
- Per que pares aquí?
- Per que ja som a Tuixent
- Com dius que es diu aquest poble?
- Tuixent
- No hi havia estat mai
- I tant, si fins i tot ens havíem quedat a dormir en aquesta fonda, veus la porta?
- Vols dir que no era a Rasos de Peguera on havíem dormit?
- No, era aquí, a Tuixent.
I de sobte s’enfila escales amunt per un carreró del poble que no es veu on va perquè fa uns quants revolts i li dic, papa, on vas, que no veus que la mama i la tieta no poden pujar tant? I em contesta: pujo un moment a veure l’església, que s’hi anava per aquí, ja baixaré per la carretera vella del darrere i ens trobem al restaurant del mirador. I la meva mare recordava perfectament que la pastisseria on havíem d’anar a comprar la coca a Solsona, no era la que hi ha al carrer major sinó una en el segon trencall a mà dreta.
Ha estat un dia fantàstic. I tots tres son tan agraïts, tot els sembla perfecte, tot els agrada i els sorprèn: els colors dels arbres de tardor per la banda del Pedraforca, el pi negre i els prats per la banda de Tuixent, els poblets del color de les pedres i en mig d’elles, els campanars, les cases de fusta i les teulades de pissarra tan pendents. Això sí, cada cop que sortim s’acomiaden del paisatge per si no hi tornen més.
De les imatges d’aquest recorregut, fet ja molts cops i molts trossos a peu, hi ha dos paisatges que trobo tan majestuosos que els podria veure milers de cops i sempre m’emocionarien.
El primer, el tros de carretera més amunt de Solsona, un xic abans d’arribar al Coll de Jou, la cruïlla amb la carretera que baixa fins Sant Llorens de Morunys i la que puja al Port del Compte, la vista frontal de la serralada es impressionant comparada amb els prats pels que transcorre la carretera a la banda esquerra i les cingleres arrodonides però profundes i el congost del Cardener a la dreta.
El segon, la impressió que dona veure per primer cop la silueta retallada del Pedraforca, la pedra tan blanca, tan solitària, quan s’agafa la carretera que surt passat Berga i que va a Saldes i Gósol. Avui aquesta l’hem agafat en sentit contrari i cada dos per tres havia de parar el cotxe per sortir a mirar cap enrere i quedar-me embadalida guaitant-lo.
No cal dir que les primeres desenes de cops que vaig fer aquestes carreteres conduïa el meu pare, que amb la meva mare ens duien a esquiar a Port del Compte al meu germà i a mi. I també amb ells vam fer per primer cop la pista – llavors era una pista – de Tuixent a Gosol i l’altra pista, amb uns revolts tan tancats que feia molta por, de Tuixent a la Seu d’Urgell.
Allí va ser on un any el meu germà ens va dir que pujant per l’altra pista que surt del Coll de Jou s’anava a parar a un refugi lliure en una pleta que quedava a la mateixa alçada que l’estació i que des de allí podríem anar a esquiar al dia següent dormint gratis i que els meus pares es podrien quedar al refugi en comptes d’estar-mos esperant a peu dret o a dins del cotxe (i es que per no gastar diners, no entraven ni al bar a prendre un cafè amb llet calent). I amb una confiança cega en el meu germà, cap allí vàrem anar, abandonant el cotxe quan la neu ja no ens va permetre continuar i remuntant a peu uns quatre-cents metres de desnivell per una pista per la que no passava ningú i amb neu a vegades fins al genolls i les motxilles amb tots els estris d’esquiar, la roba i el menjar (els meus pares ja estaven més a prop dels seixanta que dels cinquanta anys). El refugi estava molt bé, de fet estava massa bé. En un prat tot cobert de neu, on hi havia un parell de construccions més i unes runes. Amb habitacions amb lliteres, llençols i mantes, cobrellits de la mateixa roba que les cortines, amb una cuina i rebost ben sortits de provisions. Amb llibres, jocs, una taula i cadires de fusta. El meu germà i jo aviat vàrem sospitar doncs tots dos havíem passat nits en altres refugis lliures que no s’hi assemblaven gens, però era massa tard per tornar avall i tampoc es tractava d’espantar als meus pares. Vam passar una nit molt bona i al dia següent ja a la estació vàrem confirmar que el refugi eren les runes, que hi havia un nou refugi en projecte que encara no estava construït, i que a la vora hi havia un parell de cases privades. Havíem estat dormint era una propietat privada, a la que probablement algú havia fet saltar el pany per entrar-hi. No varem dir res als pares fins que tornàvem a ser dins del cotxe i de tornada.
Avui hi havia dos diferencies importants, la primera es que el meu pare ja fa tres anys que no condueix. La segona es que la memòria dels grans de la família es cada cop més selectiva la qual cosa fa que tot sigui de nou un descobriment per ells. A més tots tres s’han tornat força durs d’oïda i el que expliques a un, l’altre tot i estar a la vora no ho sent, i et pregunta lo mateix al cap d’una estona. Llavors, si t’ho prens amb paciència, suposo que amb la mateixa paciència que ells tenien amb el meu germà i jo quan érem petits, les converses esdevenen tendres repeticions sense cap malicia.
L’únic que m’empipa és que tots tres em diuen que ja s’han posat el cinturó de seguretat i és mentida, l’estiren creuat amb la ma amagada perquè jo em pensi que ja el tenen, doncs els fa vergonya no tenir l’agilitat per posar-se’l sols i ho haguem de fer nosaltres cada cop que pugem i baixem.
- Doncs nosaltres per anar a Port del Comte anàvem per Solsona, no per aquesta carretera.
- Si aquesta es la carretera de Solsona, ja veureu com hi passarem.
- Si però una excursió molt maca que hauríem pogut fer en comptes d’aquesta es anar a Port del Comte.
- Si, justament es on anem i pujarem dalt de l’estació a veure les pistes.
- Com dius que es deia aquesta estació?
- Port del Compte
- Doncs nosaltres no hi pujàvem desde aquí, anàvem per Solsona.
- Si hi hem passat per Solsona, que és on hem parat a comprar una coca i a passejar pels carrers fa una estona.
- I tornarem per Sant Llorenç?
- No, anirem fins a Tuixent i tornarem per Gósol per veure el Pedraforca.
- No hi hem estat mai a Tuixent.
- I tant, i fins i tot ens hi hem quedat a dormir, ja ho veureu.
- Què fas, que aquesta carretera no és la de tornada, t’acabes de passar la cruïlla cap a Sant Llorenç.
- Si però es que no tornarem per Sant Llorenç
- Jo sols vull dir que per aquí no anem bé, aquesta no és la direcció de Sant Llorenç, ens estem allunyant.
- .....
- I per on tornarem, per aquí no es torna, que encara vas mes lluny, allí posava Andorra i no volem anar a Andorra.
- No anirem a Andorra, anem a Tuixent.
- Es que allí posava Andorra.
- Ja però..
- I a quin poble dius que anem ara?
- A Tuixent
- Per que pares aquí?
- Per que ja som a Tuixent
- Com dius que es diu aquest poble?
- Tuixent
- No hi havia estat mai
- I tant, si fins i tot ens havíem quedat a dormir en aquesta fonda, veus la porta?
- Vols dir que no era a Rasos de Peguera on havíem dormit?
- No, era aquí, a Tuixent.
I de sobte s’enfila escales amunt per un carreró del poble que no es veu on va perquè fa uns quants revolts i li dic, papa, on vas, que no veus que la mama i la tieta no poden pujar tant? I em contesta: pujo un moment a veure l’església, que s’hi anava per aquí, ja baixaré per la carretera vella del darrere i ens trobem al restaurant del mirador. I la meva mare recordava perfectament que la pastisseria on havíem d’anar a comprar la coca a Solsona, no era la que hi ha al carrer major sinó una en el segon trencall a mà dreta.
Ha estat un dia fantàstic. I tots tres son tan agraïts, tot els sembla perfecte, tot els agrada i els sorprèn: els colors dels arbres de tardor per la banda del Pedraforca, el pi negre i els prats per la banda de Tuixent, els poblets del color de les pedres i en mig d’elles, els campanars, les cases de fusta i les teulades de pissarra tan pendents. Això sí, cada cop que sortim s’acomiaden del paisatge per si no hi tornen més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada